De nou, com era d’esperar, la Conferència Episcopal espanyola ha fet valer la seva llibertat d’expressió per a dir que les propostes d’alguns partits polítics són contràries a la moral catòlica (nota_episcopal.pdf).  I ho fa en un moment oportú -d’açò se’n diu oportunisme, no?-  per tal d’orientar el vot dels fidels que ho necessitin o ho vulguin tenir en compte. En resum, ens vénen a dir que hi ha vots més catòlics que altres.

És evident que els bisbes de la Conferència Episcopal tenen tot el dret del món a expressar-se i a dir el que els vengui de gust. I en realitat ho poden fer perquè la nostra democràcia es fonamenta en principis bàsics de la laïcitat (ara ja no se li pot dir laïcisme), com la llibertat d’expressió, la llibertat de consciència i la llibertat religiosa. Per tant, tot i que no coincindesc amb les afirmacions dels bisbes, és evident que no hi ha res a objectar.

El que sí és recriminable és que l’Església catòlica en general i la Conferència Episcopal en concret, pensin la religió com una moral que no només es vol com a ètica de màxims sinó també com a norma –llei- de l’estat. M’explic. L’ètica de mínims o ètica de la justícia és el conjunt de normes, de creences, de conductes, que fan possible una convivència harmoniosa i constructiva. Per contra, l’ètica de màxims o ètica de la felicitat és aquella sobre la qual construïm la nostra forma particular de viure, i fins i tot la nostra manera d’interpretar el món. Així idò, quan l’Església vol transformar la seva moral o ètica de màxims en norma legal de convivència el que fa és política. Perquè la política és açò, ordenar la vida col·lectiva perquè sigui justa. En canvi la política de l’Església catòlica és una política que es vol confessional –com la d’antany-, on cada revelació divina esdevé llei, on el contingut del catecisme es voldria constitució. És a dir que voldria ordenar -políticament- la vida comú segons la moral catòlica. Si és així caldria que la Conferència Episcopal es donés d’alta com a partit polític, i legítimament es presentés a les eleccions democràtiques.

De l’Església crec que els creients n’esperen altres coses, com per exemple l’exercici d’una funció religiosa (de relació amb la pregunta pel sentit de la vida) i d’una funció moralitzadora (d’aquella moral de la felicitat que fonamenta les relacions humanes en l’amor). A la religió no li correspon una funció legalitzadora o il·legalitzadora, d’ajustar les normes legals a la moral religiosa. Entre d’altres coses perquè quan ho fa destrueix el missatge universal de la religació i construeix un regne d’exclosos. Sí, avui l’Església catòlica és una església excloent.

Afegit final. El laïcisme (o la laïcitat, tan se val, per molt que molesti a alguns) no és una actitud antireligiosa sinó estrictament evangèlica: donau a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. L’Església d’avui és poc evangèlica?

Fa un parell de setmanes el Tribunal Suprem condemnava a l’expresident del parlament basc, Jose Maria Atutxa, i a dos membres de la seva mesa, per no dissoldre l’any 2003 el grup Socialista Abertsaleak, format per diputats de Batasuna. Aquesta resolució, com la mateixa il·legalització del partit abertzale, no és més que una conseqüència del procés iniciat l’any 2002 amb la Llei de partits, defensada i alabada un dia sí i un dia també pel PP, i quan és oportú també pel PSOE. Aquesta llei estableix com acte il·legal i delictiu qualsevol vinculació, activa o passiva, amb ETA. Què vol dir açò? És difícil de saber, però la realitat són els fets, i aquests ens diuen que s’ha iniciat el procés per il·legalitzar el PCTB (EHAK en les sigles basques) i ANB, considerades marques blanques de Batasuna, per evitar així la seva participació en les eleccions del 9 de març. Les proves que ha utilitzat la fiscalia per iniciar la clausura d’aquests partits és tan poc convincent i tan ambigua com la mateixa Llei. També són fets que la reunió lehendakari Ibarretxe i els diputats del PSE-EE, Patxi López i Rodolfo Ares, amb Batasuna és considerada, a la llum de la Llei de partits, com una causa suficient per obrir una denúncia judicial que, no ens estrenyi, pot acabar en la condemna del president del País Basc. Som dels que pensen que aquest no és un bon camí, tot i l’emmirallament que produeix la captura d’etarres i la detenció de càrrecs vinculats a Batasuna.

Quan un es posiciona en contra de la Llei de partits immediatament es converteix, com a mínim, en sospitós de fer apologia de la violència. I no hauria de fer falta expressar que açò no és així. Com molts, per ètica i per convenciment defens que la violència no pot servir mai com a mètode per aconseguir objectius polítics. La violència sempre és el pitjor recurs per a resoldre un conflicte, tot i que hem de reconèixer que la violència és assumida i legitimada com a mal menor quan es tracta de la defensa de l’ordre intern d’un país, o de les fronteres d’un estat, o del genocidi entre pobles, etc. Una legitimació que emana en darrer terme de la sobirania del poble i del parlament.

Perquè no en quedi cap dubte ho torn a dir: qualsevol acte terrorista és absolutament condemnable i inacceptable. La vida humana és una premissa imprescindible per a parlar de la dignitat humana.

És evident, idò, que qualsevol acte delictiu ha de ser perseguit i penat. Però també hauria de ser evident que és un mal camí convertir en il·legal un partit polític quan la seva lluita política per la independència es barreja amb l’actuació il·legal d’alguns dels seus membres. Qualsevol persona ha de ser condemnada si comet actes il·legals, però no ho hauria de ser –condemnat- pel que es pensa, o pel que no s’ha dit, o pel que es fa en l’exercici de la seva responsabilitat com a càrrec electe. I dic que no ho hauria de ser, perquè avui ja és considerat un delicte. Així i tot, açò no lleva que qualsevol actuació pugui i hagi de ser criticada i menyspreada èticament i políticament. En canvi il·legalitzar un partit no és condemnar a la direcció del mateix perquè ha actuat incorrectament, sinó impedir l’exercici polític dels seus militants i, en certa manera també dels seus votants.

Ho torn a dir: no tenc ni el més mínim dubte que qualsevol acte de terrorisme, de suport al terrorisme, de xantatge i amenaça, de finançament o d’altres formes de complicitat amb la violència han de ser perseguides i castigades, però l’exercici democràtic a través d’un partit o de la representació institucional parlamentària, no poden ser criminalitzats. I la major contradicció de tot açò és que tots els governs espanyols han tingut contactes amb ETA, i ho han fet legítimament (amb la legitimitat que els dóna la representació parlamentària) i amb un objectiu noble: acabar amb la història d’ETA.

Millor així. Sí, millor saber les coses tal com es pensen. José Bono, que segur que té moltes coses bones i moltes de dolentes -com tothom-, ha parlat clar. Bono és avui el cap de llista per Toledo i el nom proposat per Zapatero –diuen- per a ocupar la presidència del Congrés dels Diputats. Ahir afirmava que si ell presideix la cambra baixa del parlament no permetrà que els diputats utilitzin el català, l’euskera o el gallec. I com a bon polític –que, des del meu punt de vista, aplica males polítiques- s’excusa en què l’actual legislació (o sia el reglament del Congrés) no ho permet. Però no és aquesta la qüestió, i ell ho sap. La principal tasca d’un polític –i en especial d’un polític en procés electoral- no és suborninar-se a la legalitat present (encara que estigui obligat a complir-la), sinó vetllar perquè la legalitat respongui a les aspiracions i als projectes de la ciutadania. I Bono, i Zapatero, el que han de dir no és que aquesta o aquella normativa és així i diu açò. Els ciutadans sense càrrec també sabem llegir, senyors meus!. El que han de deixar clar –el que volem saber- és si aspiren a modificar el reglament del parlament de l’estat perquè sigui el parlament d’una Espanya plural (per utilitzar el lema del PSOE en la campanya electoral del 2004). Per ara, a la nostra democràcia, la història nacional d’açò que se’n diu Espanya s’ha escrit en singular. Les referències al BOE per part d’un polític, en aquest cas de José Bono, són sempre la constatació d’allò que no els interessa dir: tot seguirà igual. I així seguirem en aquesta matèria que es diu Las lenguas de España, i que sempre s’explica en castellà. En resum: cap avanç en el camí del reconeixement de la diversitat lingüística de l’estat en aquest any 2008, que les Nacions Unides han proclamat any internacional de les llengües.

Les Nacions Unides han declarat l’any 2008 l’Any Internacional de les Llengües, i la Comissió Europea l’ha proclamat Any Europeu del Diàleg Intercultural. A primer cop d’ull un diria que aquest haurà de ser un any favorable per a la llengua i la cultura catalanes, fet que haurà de coincidir amb l’empenta definitiva del refundat Institut Ramon Llull.

Amb encert, l’Assemblea General de l’ONU ha fet extensiu aquest any de “promoció i defensa” (així ho diu la declaració institucional) a les més de 6.000 llengües que es coneixen, i no només a les llengües oficials dels principals estats membres del Consell de Seguretat. Hauria de ser el moment, per tant, de fer visible al món la diversitat lingüística existent a l’Estat espanyol, de valorar la salut de cada una de les llengües i d’analitzar les polítiques que apliquen les institucions públiques per fer efectiva la prescripció lingüística de la Constitució i de cada Estatut. Pel que fa a la nostra realitat més propera, no ho tenim gaire aclarit. L’Estat espanyol continua aplicant una visió patrimonial de la llengües cooficials (article 3.3 de la Constitució: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”) molt centrada en l’arqueologia i en la museística. Les llengües perifèriques s’han de conservar, preservar, cada una en el seu territori de reserva. L’ús de la llengua ja és una altra qüestió més seriosa, que segueix el criteri de la unidireccionalitat. Les administracions centrals parlen només una llengua, la castellana, arreu de tot el territori de l’Estat. I aquesta és la que promocionen arreu del món.

Però la queixa és inútil. Hem tingut, amb la reforma de l’Estatut d’autonomia, una oportunitat històrica d’equiparar en drets i deures les dues llengües oficials a les Illes, el català i el castellà. I l’hem perduda, gràcies al PSOE i al PP. Sense el deure dels ciutadans balears de conèixer la llengua pròpia serà molt difícil avançar en la promoció i la defensa del català. Però ho farem.

Així les coses, no podem esperar massa cosa de l’Administració central quant a l’execució del programa europeu. Tant si governa el PSOE com si ho fa el PP, la visibilitat de la llengua catalana no anirà més enllà del folklore, de l’arqueologia o de la museística. Així que haurem de fer-ho sols, però junts, o sia, amb un Institut Ramon Llull fort i valent, al qual el Govern de les Illes ha de donar un suport visible i actiu. Aquesta podria ser una bona visibilitat per a l’any 2008, Any de les Llengües.