El nostre Estatut d’autonomia preveu, en el seu article 133, la creació de l’Agència Tributària (ATIB) a través d’una llei del Parlament de les Illes Balears. Aquesta llei és la que ara, amb l’any nou, iniciarà els tràmits parlamentaris per tal que l’esmentat organisme de gestió tributària comenci a funcionar previsiblement durant el 2009. La fita suposarà, per tant, el desplegament d’un dels components importants del nou Estatut, estretament vinculat a “una major autonomia financera i coresponsabilitat fiscal des del vessant organitzatiu”, com diu textualment l’articulat. Però què vol dir autonomia financera? Podrem a partir d’ara garantir que els ciutadans de les Illes disposin del mateix nombre de llits hospitalaris per habitant o del mateix nombre d’alumnes per ordinador que la mitjana de l’Estat? Podrem a partir d’ara garantir la mateixa promoció exterior de la llengua i cultura catalanes que la que fa l’Estat del castellà arreu del món?
Per entendre el sentit real de l’ATIB cal diferenciar clarament dues qüestions: la gestió tributària i el finançament autonòmic. Pel que fa a l’Agència la funció és molt clara: recaptarà, gestionarà, inspeccionarà i liquidarà tots els imposts propis de les Illes Balears i tots els cedits per l’Estat. També podrà fer-ho, via convenis, dels imposts no cedits de l’Estat i fins i tot dels imposts locals. Per portar-ho a terme, l’Agència s’estructurarà com un ens públic amb personalitat jurídica pròpia, i per tant amb autonomia funcional, financera i de gestió, adscrita a la Conselleria d’Hisenda del Govern de les Illes Balears. Tot i que avui la participació de la Comunitat Autònoma en els impostos de l’Estat és molt baixa (33% d’IRPF, 35% d’IVA, imposts de successions i donacions, etc.), l’esperit de la llei ¾en tal que ho preveu¾ és el de configurar la “finestreta única” per a tots els tràmits fiscals i millorar, d’aquesta manera, la globalitat dels sistema tributari.
Així idò, si res de substancial no canvia de l’avantprojecte de llei, la creació de l’ATIB suposarà una passa important en açò que la mateixa llei anomena “autonomia financera”, o sia la millora de la gestió i de la participació en la gestió per part de la Comunitat Autònoma. Ara bé, aquesta millora prevista en l’Estatut no té cap vinculació directa amb un avenç positiu del finançament autonòmic. Indirectament, via major recaptació, via inspecció, etc., es poden produir majors ingressos, que seran conseqüència d’una millora en l’eficiència i en l’eficàcia; però no en autonomia mi en la capacitat de prendre decisions. L’ATIB no és un sistema de finançament. Dir-ho pot semblar innecessari, però les valoracions desmesurades fetes per alguns partits acrediten la necessitat d’expressar evidències.
El finançament autonòmic i les inversions de l’Estat a la nostra comunitat continuen sent un tema no resolt. Les balances fiscals negatives ens expliquen alguns perquès de les nostres deficiències en sanitat, educació, competitivitat econòmica, model turístic, projecció cultural, etc. (Llegiu l’article del Poblat d’en Talaiòtic, La balança fiscal Estat-Illes Balears ) A través del finançament autonòmic, les Illes Balears rebem 1.918 € per habitant, 220 € menys que la mitjana espanyola. Quant a inversió, per al 2008, l’Estat ha previst 263 € per habitant de les Illes, mentre que la mitjana al conjunt de l’Estat serà de 582 €. Tanmateix, emperò, aquestes no són les xifres importants. La rellevància no rau en el fet que part dels nostres imposts s’inverteixin a Andalusia o Extremadura. El que és realment important és que els ciutadans de les Illes, tot i que en conjunt pagam més que ningú, no disposam dels mateixos serveis o de serveis equiparables. A les Balears, la relació d’estudiants per ordinador al centres de primària i secundària és de 14’2, mentre que la mitjana estatal és de 9’3. La taxa d’estudiants universitaris a les Illes Balears és del 14’3%, la més baixa de tot l’Estat (la mitjana és de 29’5%). També som dels darrers en el nombre de llits hospitalaris per cada 1.000 habitants. La nostra mitjana salarial es troba molt per davall de la mitjana, i les pensions són les més baixes de l’Estat. En definitiva, qui reparteix no ho fa amb equitat. I açò és precisament el que es reclama, equitat, distribució dels recursos en funció de les necessitats per tal que tots els ciutadans gaudeixin d’un nivell de benestar equiparable.
És per açò que el nacionalisme d’esquerres proposa invertir el plantejament actual quant a finançament autonòmic i optar per un model més semblant al d’Euskadi, on siguin les Illes les que recaptin tots els imposts i, posteriorment, de forma bilateral, es defineixi i es negociï la quota que la Comunitat Autònoma ha d’aportar a l’Estat en concepte de serveis conjunts i solidaritat amb altres autonomies. Ara no és així. Ara és el govern central qui, tot i la participació autonòmica en la recaptació i gestió dels imposts, estima les necessitats de despesa, fixa la solidaritat i l’anivellament, i finalment els doblers que quedaran en cada Comunitat Autònoma. Així “poc a veure, doncs, amb la via federalitzant d’Alemanya o del Canadà”, com diu Guillem López Casanovas parlant del model català (El Periódico 23/06/2007).
Amb l’ATIB haurem millorat molt la gestió financera i es donarà coherència al model de l’Estat de les Autonomies, també en l’àmbit fiscal. És per tant una passa important. Però l’autonomia financera de l’ATIB no és una sobirania tributària, no suposa una major capacitat de decisió, ni tan sols de negociació, sobre els recursos recaptats a les Illes. L’esperit de la centralista llei orgànica de finançament de les autonomies (LOFCA) en aquest sentit es manté intacte. Però cal pensar que la porta encara és oberta, i el repte continua sent, encara que el nou Estatut no fixa cap fórmula, millorar el finançament econòmic de les Illes Balears per tal que tots puguem gaudir del mateix rang de ciutadania.
