nel martí

La setmana passada penjava al bloc (i publicava a la premsa) l’article “El dret a l’educació” on plantejava que la plena educació suposa alguna cosa més que la plena escolarització. En alguns casos -pocs, però no per açò menys importants- l’obligatorietat i la gratuïtat de l’escola no són una garantia del compliment del dret que té tot infant a una educació. Em referia a infants que no tenen un mínim d’habilitats socials, que són incapaços de conviure respectuosament amb la resta de companys i que en molts casos s’expressen de forma violenta. La nostra és una escola integradora i socialitzadora, i amb molt bons professionals. És ben cert. Però no ho és menys que l’escola que tenim avui no ha estat concebuda per a respondre adequadament a situacions com l’exposada. I tenim l’obligació de fer-ho. Perquè si l’infant té el dret, l’Estat té l’obligació, i l’escola ha de tenir els recursos necessaris per atendre i respondre a les necessitats de qualsevol infant. La qüestió és saber com fer-ho, saber quins canvis s’han de produir a l’escola, saber quins nous recursos són necessaris.

Si reiter avui l’argumentació d’aquell article és simplement per contextualitzar una informació recentment publicada a tots els mitjans de comunicació de les Illes. Un estudi elaborat per la Fundació O’Belén que es presentarà al IV Congrés Multidisciplinar de Trastorns del Comportament en Menors (7 i 8 de març, a Palma), posa de manifest que entre un 10 i un 13% dels joves menors d’edat tenen un trastorn de comportament. Açò és un comportament antisocial que vulnera els drets de les persones del seu entorn, així com les normes de convivència i les regles socials acceptades pels infants de la seva edat. I encara més: l’Organització Mundial de la Salud preveu que cap a l’any 2020 el nombre de menors que patiran algun trastorn neuropsiquiàtric serà del 33%. Clar que açò no vol dir que del trastorn se’n derivi un comportament antisocial. No té perquè ser així, però sí que hi haurà una vinculació en molts casos.

El tema es complex però no cal perdre de vista algunes qüestions. Primer: que l’escola ha de poder respondre i garantir el dret a l’educació de tots els infants i joves. Segon: que dins la diversitat d’alumnes hi ha diversitats extremes. Tercer: que l’escola no és un edifici sinó un projecte educatiu que vincula a tota una comunitat educativa (infants, pares i mares, i mestres). Quart: cal que l’escola tengui els recursos humans adequats, major autonomia (açò és major flexibilitat i adaptabilitat) i més vinculació amb l’administració local i insular i els serveis que aquests gestionen. Cinquè: són necessaris un debat profund amb els sectors implicats, la definició d’estratègies educatives, i el lideratge educatiu. Possiblement açò darrer no només és necessari, és urgent.