Diumenge passat (dia 28 de febrer), dia del Senyor, el Diario Menorca publicava una entrevista a una parella casada, membres tots dos dels Equips de la Mare de Déu (EMD). Lògicament l’entrevista, i el diari, pretenia elogiar i enaltir una forma de viure la vida amorosa de parella. Em sembla perfecte. És legítim, i és legal. Però és criticable, i reprovable des de molts punts de vista, fins i tot des del punt de vista religiós. Jo voldria mostrar l’altra cara d’aquest parenostre diari.

N’extrec dues preguntes:

La fe es la base de los matrimonios católicos que integran los EMD, ¿qué ha supuesto en el suyo?

M.G.- Nosotros somos de la misma pasta que cualquier ser humano, pero desde la opción de la fe pones toda tu vida en manos de Dios, también tu matrimonio y esto hace que tanto las alegrías como las penas las vivas con mayor profundidad y serenidad. Casarse por la Iglesia implica que Jesús inicia contigo el camino que tú inicias y te acompañará en todo el recorrido.
P.N.- El matrimonio civil es una relación entre dos personas, en el matrimonio católico las dos personas se comprometen entre ellas, se compromete Dios y se compromete la Iglesia, con lo que cuenta con más ayudas que el civil. En su voluntad de permanencia y en su promesa de amor, fidelidad y entrega está Dios y la comunidad parroquial para ayudar. La experiencia nuestra es que nunca estamos solos. Dios nos acompaña con la Palabra, en la oración, los sacramentos y la comunidad parroquial a la que pertenecemos.

¿Esto excluye a las parejas homosexuales de los EMD?

P.N.- Sí, no tenemos demanda de este colectivo, no tiene ninguna razón de ser, como tampoco la tiene para el casado que rompe su matrimonio, aunque viudos o el cónyuge abandonado sí pueden continuar.
M.G.- Hay quizás más demanda de divorciados que se han vuelto a casar. No podemos desentendernos de esas personas y, desde el Evangelio, hay que darles respuestas aunque no formen parte del movimiento.

Una primera conclusió és que, efectivament, l’Església catòlica (l’única, o una de les dues, o les dues, o una de les moltes que hi ha) no és inclusiva ni integradora, ans el contrari discrimina en funció del compliment (i la seva interpretació) del dogmes de fe. Així idò el matrimoni és heterosexual i indisoluble, i la sexualitat només té finalitats reproductives. La resta “no tenemos demanda de este colectivo” o “no tiene ninguna razón de ser”.

La segona cosa que caldria dir (com a confirmació hipotètico-deductiva) és que el dogmatisme religiós condueix a la insensibilitat, la incomprensió i el menyspreu de l’altre, i d’altres formes de viure. Viure d’una altra manera que no és “aquesta” és un error, una vulgaritat, una intranscendència. Aquest no és emperò el camí més democràtic de viure en l’espai públic. El sentit religiós profund sempre ha sabut triar molt bé el que és essencial del que és superflu. I açò és molt visible en la forma de viure i d’interpretar el món de persones amb una rica vida interior. Ho he vist en monges tancades i ho he vist en monjos budistes, per dir ara dues vivències que vénen al cas.

La tercera cosa és que no vull afegir-hi res més, perquè el que hauria d’ampliar en tres o quatre punts té a veure amb experiències vitals doloroses que segurament els seguidors dels dogmes no estaran disposats a comprendre. Segurament tampoc no han pensat mai que algun dels seus fills podria ser l’alumne homosexual de milers d’històries literàries prohibides. I qui no és capaç de posar-se en el lloc de l’altre és que no sent compassió (ep!, compassió com la vaig explicar en un pòsit anterior).

Ho he dit altres vegades: l’agnòstic no resa a cap Déu, però resa perquè Déu existeixi, i sigui bo, i sigui just, i demani comptes per tanta insensibilitat i inhumanitat.

Vénc del camp, és cert. I n’estic molt orgullós. De Son Gornasset per la part de mon pare i de Binissaid per la part de ma mare. Però no som pagès. De fet som més bé un urbanita d’illa que s’identifica amb el paisatge menorquí, però que no sabria fer una peça del fabulós formatge de Menorca.

Dissabte passat el Diari de Balears publicava (27/02/2010. pàg. 32) una entrevista a Manel Martí, l’amo de Granada de dalt i Secretari general d’Unió de Pagesos de Menorca. I puc dir amb tota tranquil·litat que podria fer meves moltes de les seves respostes relacionades amb la situació del camp menorquí, el Camí de Cavalls, el contracte agrari o la Reserva de Biosfera. Tot ben encaixat i ordenat per a fer real l’horitzó de conservar i gaudir del paisatge així com de desenvolupar un model econòmic sostenible generador de benestar.

Tot està bé. L’entrevista val molt la pena llegir-la. Però el Manel Martí que surt a la fotografia de l’entrevista som jo, i jo no som Secretari general d’UdP, ni tampoc som l’amo de Granada de Dalt. En qualsevol cas, l’errada ha estat un curiós encert que m’ha permès vindicar bones avinences.

Fa unes quantes setmanes Díaz-Salazar publicava un esplèndid article titulat Aprender a ser laicos (1)on posava de manifest la capacitat de saber-se posar en el lloc de l’altre –digau-li empatia-, com una virtut laica imprescindible per accedir a altres virtuts com la tolerància o la compassió.

Efectivament, no és possible ser tolerant sense empatia, sense saber que hi ha de comú entre un i l’altre, i sense saber valorar allò diferent que pot enriquir el context relacional. Tolerància no és un respecte passiu que deixa fer –que de vegades no és poca cosa, i d’altres és un fet insoportable-, sinó una comprensió d’allò que es comparteix: la dignitat humana. I encara més. Com diu Habermas la tolerància suposa tant el reconeixement del límit de cada identitat com de l’obertura als valors positius d’identitats diferents.

La compassió és una altra virtut –i valor, i sentiment- que necessita d’aquesta capacitat de saber-se posar en el lloc de l’altre, en aquest cas en el patiment de l’altre, per acompanyar-lo en el sofriment. Acompanyar-lo, confortar-lo i restablir-lo. La compassió pot ser un valor o un principi general d’humanitat, vàlid per a tots els homes, però mai serà real si no es dóna en relació a un ésser humà concret. És com l’amor, que la seva grandesa no rau en l’afirmació abstracta o teòrica, sinó en la seva naturalesa relacional. En el camp de les virtuts, amor i compassió no són una mateixa cosa. La primera es dóna en la proximitat, en l’esfera privada i íntima de l’amant, del fill, de l’amic. La compassió en canvi es mou en la distància, enfora de l’esfera afectiva, fins i tot en el desconegut. Però sempre en un ésser humà concret. És per açò que Arthur Schopenhauer farà de la compassió la columna vertebral, l’imperatiu categòric, de la seva proposta ètica. Sense compassió, dirà, no hi ha ètica, ni humanitat, ni justícia. Sense compassió no hi ha benvolença.

La compassió, a diferència de la caritat o la fraternitat, no és un terme d’arrels religioses (i açò no seria una cosa dolenta) tot i que el podem trobar en totes les grans religions. La compassió, com diu Francesc Torralba (2) “és la força unificadora que supera i transcendeix les diferències”.

Així idò, la tolerància i la compassió són dos valors i dues virtuts que no trobarem explícitament en cap llei ni en cap constitució (només en declaracions universals com la Declaració de principis sobre la Tolerància, UNESCO, 1995), però són dues excel·lències del caràcter imprescindibles per a una bona convivència. Totes dues formen part del substrat ètic de les visions i pensaments més comunitaris, com per exemple la filosofia africana zulú, tan oblidada en els índex i excel·lències que maneja Europa. Per aquesta comunitat del sud d’Àfrica els homes, cada un d’ells, viuen en el món a través dels altres; són a través dels altres; es fan a través dels altres. Ningú no existeix de manera exclusiva en tant que individu. La societat no és un apinyament d’homes i dones que són i després es relacionen, sinó que en la mesura que es relacionen “són”. “Ubuntu” (3) és el mot que resumeix la idea de “jo soc perquè els altres són” i l’ètica col·lectiva de tolerància i compassió. Ubuntu, idò, per a fer camí junts.

(1) Rafaei Díaz-Salazar. El Pais 07/12/2009

(2) Francesc Torralba. La compassió. Pagès editors. 2008

(3) Francesc Torralba equipara el mot zulú a “respecte, diàleg, compasió i consens”, a La compassió.