Cal saber del temps passat. Del passat de la repressió també, per a fer justícia –i memòria, i restitució- amb les persones que la van patir, i per entendre d’on venim i on volem anar; o com a mínim on no volem anar.
El franquisme, com la resta de sistemes totalitaris, no va tolerar mai la dissidència. Cap tipus de dissidència. Ni política ni afectivosexual ni de cap altre tipus. Però de totes elles, possiblement la més desconeguda i invisibilitzada hagi estat la repressió contra l’homosexualitat. Tan és així que ni l’indult ni les amnisties dels anys 1976 i 1977 va tenir en compte els presos socials condemnats per homosexualitat. Van haver de passar més de 30 anys perquè una llei – la llei estatal 52/2007, de 26 de desembre, de memòria històrica- reconegués jurídicament les víctimes per homosexualitat i fes extensives l’any 2009 –açò sí, amb quantitats menors- les compensacions econòmiques aplicades ja l’any 1990 a la Llei de Pressuposts Generals de l’Estat per indemnitzar les víctimes del franquisme.
A les Illes Balears, dos anys després de la primera llei balear LGTBI+, s’aprovà la Llei 2/2018, de 13 d’abril, de memòria i reconeixement democràtics de les Illes Balears, en la qual es reconeix que “durant tota la Dictadura i el principi de la Transició es va exercir una dura repressió per raons d’orientació sexual o identitat de gènere, amb tractaments contraris als drets humans com a conseqüència de l’aplicació de la “Ley de Vagos y Maleantes” i la “Ley de Peligrosidad Social” (Exposició de motius). La llei “també” contempla com a víctimes “les persones represaliades per la seva identitat de gènere o orientació sexual, [que] van sofrir la persecució del règim franquista” (art. 4), i per a elles, diu llei, “el Govern de les Illes Balears adoptarà les mesures i actuacions necessàries per a la determinació i la identificació de les víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura franquista en les Illes Balears que van ser executades, que varen desaparèixer o es varen exiliar o van sofrir la repressió […]”
