No tot es pot expressar en termes absoluts. No tot és només bo o només dolent. De fet, el més habitual és que en les anàlisis i valoracions dels fets hi hagi sempre un poc de blanc i un poc de negre, un poc de sí i un poc de no, un poc de bo i un poc de dolent.

Clar que és més fàcil –encara que moltes vegades inexacte- analitzar-ho tot en termes de sí o no, i açò ho saben bé els analistes i comunicadors, tant si són polítics com si són periodistes. En qualsevol cas, el principal problema del sí o no no és la seva imprecisió, sinó la voluntat de manipulació que de vegades s’hi amaga darrera.

Diu el PP, i alguns altres comunicadors, que MÉS per Menorca es va posicionar en contra –és a dir que devia dir no a tot o quasi tot- de la Llei de Finançament dels Consells Insulars del 2014. I açò és en part cert, i en part no. Avui la polèmica sobre les anomenades bestretes o aportacions addicionals per a la millora del finançament dels consells insulars, ens dóna una oportunitat per relatar en primera persona les raons del sí i les raons del no a la llei impulsada pel PP de José Ramón Bauzá.

Així idò, efectivament, la Llei 3/2014, de 17 de juny, del sistema de finançament definitiu dels Consells Insulars no és una llei que satisfaci MÉS per Menorca, ja que, tot i incorporar aspectes molt bons, obvia o incorpora aspectes que, si no es modifiquen, perjudicaran el finançament del Consell Insular de Menorca –i no dels consells insulars en general-, afectant la seva suficiència i autonomia financera, i en definitiva la seva capacitat d’autogovern. Exposem idò, resumidament, les principals raons del sí i del no de MÉS per Menorca a la llei vigent de finançament dels consells insulars.

Les raons del sí. Efectivament la llei de finançament dels consells insulars del 2014 té coses bones, i les principals, sense cap dubte, són que vincula el finançament dels consells als ingressos de la CAIB, i que estableix una garantia de mínims. Açò permet que, com ha passat aquests dos darrers anys, a mesura que augmenten els ingressos de la Comunitat Autònoma, augmentin també les aportacions que es transfereixen als consells insulars per a complir amb les seves responsabilitats i competències.

Els grisos del sí i/o del no. La llei emperò de la qual parlam té també importants mancances que, durant la tramitació, vam reclamar insistentment des de MÉS per Menorca i que tenen molt a veure amb la liquiditat i l’autonomia financeres. M’estic referint a la participació i gestió en els tributs autonòmics incorporant així la corresponsabilitat fiscal en el finançament dels consells. És a dir, que si els consells són prou adults per a gastar per què no ho han de ser per a recaptar i modelar aquesta recaptació? Val a dir, emperò, que tenir capacitat de gestió en tributs no implica crear i incrementar necessàriament una nova unitat burocràtica, ja que aquesta es pot fer perfectament per encomana o delegació de gestió, com fan alguns municipis amb l’Agència Tributària de les Illes Balears.

La primera raó del no. La llei impulsada pel PP per al finançament dels consells també té coses negatives, a parer nostre. I en citaré quatre, que tenen molt a veure, amb el present debat de les bestretes i la seva liquidació als consells insulars. La primera és que la llei Bauzá, impulsada per un conseller i un director general d’hisenda eivissencs, dóna un pes excessiu al paràmetre població, molt per damunt d’altres qüestions com el model econòmic, la protecció del territori, etc., que en cap cas afavoreixen Menorca i que amb el temps, si no s’introdueixen canvis que corregeixin aquest sobrepès del criteri poblacional, perjudicarà greument la nostra illa.

La segona raó del no. La llei de finançament del 2014 agafa com any base l’any 2012, sense correccions ni actualitzacions. És a dir, per a definir quin finançament es vol donar als consells insulars es parteix d’un any dolent per als consells, i per a Menorca, quant a finançament. Un any dolent perquè l’aportació del Govern als consells, motivada per la crisi, és baixa, i perquè s’accepta com a definitiu el mal finançament que els consells de Menorca, Eivissa i Formentera van haver d’acceptar per avançar en el seu autogovern. Tan és així, que des del 2008, aquest mal finançament es reconegut pel Govern de les Illes Balears en forma d’aportacions fora de pressupost i no regides per l’anterior llei de finançament del 2002, que s’han anomenat bestretes, i que a Menorca van suposar 3 M€ el 2008, 3 M€ el 2009, 4’5 M€ el 2010, 3 M€ el 2012 i 3 M€ el 2013, dels quals s’han pagat a hores d’ara només 8 milions.

La tercera raó del no. Les aportacions extraordinàries per a millorar el finançament i garantir la suficiència financera dels consells insulars no es van contemplar com a part de l’any base 2012, i per tant no es van consolidar com a part del finançament. De fet, el PP, en la nova llei va afegir 35 milions d’euros de recursos addicionals per al conjunt de consells insulars, quan només les bestretes del 2009 ja eren de 46’5 milions d’euros. És a dir, les millores aplicades des del 2008 al 2013 no són considerades com a una base per a la millorar el sistema de finançament en el futur, i per tant no queden consolidades en el sistema. Així ho diu la Llei 3/2014, de 17 de juny, del sistema de finançament definitiu dels Consells Insulars: “en tot aquest interval, s’han previst, amb caràcter transitori, diverses quanties addicionals màximes a favor dels consells insulars, mitjançant un sistema de bestretes addicionals al marge del sistema, a fi de reforçar la suficiència financera de les hisendes insulars”,“aquestes bestretes addicionals no constitueixen finançament consolidat dels consells insulars”.

I la quarta raó del no. La llei de finançament no només no incorpora les bestretes en l’any base 2012, sinó que a més no les regula més enllà de la disposició addicional segona de la llei, que no resol res. I si miram les lleis de pressuposts del 2008, 2009, 2010, 2012 i 2013, trobam sempre la referència al Consell Financer Interinsular al qual se li demana que estableixi les condicions i els terminis de la liquidació de les bestretes a compte, però que mai s’acaba fent. Aquesta situació d’indefinició ha portat a interpretar –tot i que no compartim aquesta interpretació- les “bestretes” o aportacions per a la millora del finançament dels consells a semblança del sistema de bestretes del finançament autonòmic.

A tall de conclusió. Així idò, si les aportacions addicionals al finançament dels consells dels anys 2008-2009-2010-2012-2013 són bestretes a semblança del sistema autonòmic de finançament –cosa que, tor a dir, no compartim- és evident que aquestes s’han de liquidar en el sentit d’avaluar i compensar en base al nou finançament aprovat l’any 2014 pel PP. I açò és el que ha fet el Govern de les Illes Balears en compliment de la Llei vigent. I quina és la conclusió? Que quan s’aplica la Llei de finançament del 2014 –que havia de millorar el finançament dels consells- als anys amb un finançament precari per la manca d’actualització de la llei anterior, del 2002, resulta que a Menorca li surt a tornar totes les aportacions addicionals o bestretes. O dit d’una altra manera, la Llei del 2014 no millora el finançament de Menorca en relació al 2002, i la manté en els mateixos paràmetres.

La sort del PP és que durant aquests darrers anys, amb el canvi de tendència econòmica i l’increment considerable dels ingressos a l’hisenda de la CAIB, les virtuts (lligar ingressos CAIB a major finançament consells) han diluït i emmascarat els perjudicis (sobrevaloració del paràmetre població, any base precari, no consolidació de les aportacions addicionals, i sobre tot la regulació en la llei de les aportacions addicionals com a bestretes) de la Llei 2014. Gràcies a aquest nou context de creixement econòmic les aportacions del finançament al Consell de Menorca han crescut a pesar de tots els perjudicis que el PP va incorporar a la Llei. Perjudicis, emperò, que amb el temps es tornaran a fer evidents si no es prenen mesures. La primera i més clara mesura, que s’haurà de plantejar en un futur proper, és la modificació de la Llei de finançament dels consells per a corregir els paràmetres que castiguen el model territorial i econòmic de Menorca, i per a incorporar les millores que es puguin derivar tant d’un nou finançament autonòmic com d’un nou règim especial per a les Illes. Mentre, afortunadament, el Consell de Menorca ja ha actuat amb mesures correctores parcials, com la negociació del traspàs de promoció turística que, a diferència de la Llei de finançament del PP, del 2014, incorpora i posa en valor nous paràmetres –protecció del paisatge- per a corregir el sobrepès del valor poblacional.

Així idò, ni blanc ni negre. Però molt grisa sí que ho és per a Menorca la Llei de finançament dels consells insulars, aprovada pel PP l’any 2014.

 

Segurament alguns creuran que la pregunta correcta hauria de ser aquesta: necessitam una policia autonòmica? I d’altres, entre els qual m’inclouria pensam que l’afirmació és que necessitam una –la primera- llei integral de seguretat pública, amb un cos de policia de les Illes Balears, i que la pregunta hauria de ser: quan serà el moment encertat per a fer-ho possible?

I som també dels que pensen que, lamentablement, avui l’espoli fiscal de l’Estat no ens permet fer el que hauríem de fer, que és posar en marxa el cos de policia autonòmica dins el context d’una nova llei integral de seguretat ciutadana, que integri progressivament el conjunt de forces i cossos de seguretat (policies locals, policia autonòmica, Cos Nacional de Policia i Guàrdia Civil), delimiti clarament l’àmbit competencial de cada estament, i estableixi un procés de convergència a favor de la nova Policia de les Illes Balears. Un procés que és, precisament, el que fa quasi 25 anys posà en marxa Catalunya per a tenir el que ara és el mirall i el desig de tothom, els Mossos d’Esquadra.

Però som on som, i no podem evitar-ho. No tenim ni els recursos, ni la llei integral de seguretat pública, ni les competències de seguretat ciutadana i trànsit, i ni tan sols tenim la una llei de creació del cos de policia pròpia de les Illes Balears, tal com recull l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, a l’article 33. I no renunciem a res. Però no renunciar tampoc no vol dir quedar-se sense fer res. I què tenim ara? I què podem fer ara?

(més…)

La mesura d’incrementarel descompte de resident al 75% ha de permetre unatarifa màxima de 22 euros

 

 

L’increment del descompte de resident del 50% al 75% per als vols entre illes, anunciat ahir pel president del Govern de l’Estat Mariano Rajoy, no és una mala notícia, perquè a curt termini suposarà una disminució dels preus dels bitllets per a volar dins les Illes Balears. No és una mala notícia a curt termini –ho torn a dir-, però tampoc no és una bona notícia, ni és la millor notícia. L’experiència ens diu que cada increment del descompte de resident, sense cap altra mesura, és absorbit per les companyies i el seu efecte positiu sobre el preu del bitllet va desapareixent poc a poc. El sistema de descompte de resident tampoc no incorpora bonificacions per estudiants o per famílies nombroses, ni equipara el preu per a connectar Menorca-Eivissa, ni respon a la voluntat de rompre amb una barrera a la competitivitat de l’economia menorquina, etc., aspectes que justificaven l’aposta unànime de la societat civil i les formacions polítiques a favor de la tarifa màxima. Amb la mesura de Rajoy tot seguirà igual, i un poc millor durant un temps. Quant de temps?

La demanda de la societat civil i del Parlament de les Illes Balears era –i és- substituir el sistema de bonificació per un sistema de tarifa màxima universal, precisament per a garantir l’efectivitat a llarg termini de la mesura i de l’esforç pressupostari. Per altra banda, amb el descompte de resident el preu del bitllet seguirà sent el mateix o més alt (segurament més alt) per als no residents, i per tant la barrera de la insularitat que resta competitivitat a Menorca es manté o s’agreuja.

Les mesures per contrarestar els efectes de la pluriinsularitat no tenen els mateixes efectes arreu del món, sinó que depenen de cada realitat territorial. I així com el 75% en el descompte de resident és la millor mesura per a Canàries, per a les Illes la millor mesura és la tarifa màxima universal de 30 euros (o de 22 euros, taxes incloses, en el nou context). Les Illes Canàries i les Illes Balears som dos arxipèlags però dues realitats diferents. Les companyies aèries i el volum de moviments i viatgers de les Illes Balears res té a veure amb les Canàries, on l’efecte del descompte de resident és efectiu i permanent. No passa així a les “illes desafortubades”.

Quant al descompte del 25% al 50% en el transport marítim, Rajoy també es queda curt. Es tractava d’igualar el descompte marítim i aeri, i que aquest fos assumit en la seva totalitat pels pressuposts de l’Estat. En canvi, la mesura anunciada manté la discriminació: el transport marítim només es bonificat el 50%, no el 75%, i la Comunitat Autònoma haurà d’incrementar aquest percentatge si el vol igualar amb l’aeri.

Què podem fer a partir d’ara? Hem d’acceptar la decisió unilateral del Govern de l’Estat i callar, o hem de seguir reclamant la tarifa màxima? Alguns pensam que no ens podem conformar. Independentment de quan s’apliqui el 75% en el descompte de resident, les Illes hem de seguir reclamant no només un increment en els recursos destinats a millorar les connexions entre illes, sinó també el canvi de sistema de la bonificació a la tarifa màxima universal en els vols entre illes. Volem els recursos del 75% per a poder oferir una tarifa màxima ara de 22 euros. Per tant, la proposició de llei aprovada per unanimitat del Parlament que modifica el règim espacial de les Illes Balears ha de continuar la seva tramitació, i en aquest procés adaptar-se al nou context de més recursos per assolir el 75% de descompte.