![]()
Quan es parla de corrupció, el debat públic tendeix a focalitzar-se gairebé exclusivament en l’activitat política institucional: finançament irregular dels partits, adjudicacions fraudulentes, portes giratòries o apropiació indeguda de recursos públics. És comprensible. La corrupció política és una de les principals causes de la desafecció democràtica i erosiona de manera directa la confiança ciutadana en les institucions. Prevenir-la, combatre-la i perseguir-la no és només una exigència legal, sinó una obligació democràtica de primer ordre.
Tanmateix, centrar el debat exclusivament en aquesta dimensió és un error analític i polític. Tal com ha mostrat la recerca clàssica en ciència política i economia institucional, la corrupció no és només el resultat de comportaments individuals desviats, sinó un fenomen estructural que emergeix quan conflueixen discrecionalitat, monopoli de decisió i absència efectiva de rendició de comptes (Klitgaard, 1988). En aquest sentit, la manca de democràcia interna dels partits polítics, l’opacitat en la presa de decisions o la subordinació de l’interès general a interessos privats constitueixen un terreny especialment propici per a pràctiques corruptes.


