sabem que els polítics tenen vida privada perquè alguns la fan pública

No és un error. És la mateixa foto repetida dues vegades. Una publicada al Diario Menorca i l’altra a l’UH-Menorca. És evident idò què no hi ha dos fotoperiodistes captant el mateix instant de cames alçades, sinó què és una filtració (intencionada o no, malintencionada potser) d’algun dels quarantanyeros. Deixant de banda la intencionalitat (difícil d’esbrinar, per altra banda) tant del filtrador com del divulgador, la publicació de la fotografia comentada dels tres càrrecs públics gaudint d’una jornada festiva privada és paradigmàtic. És un exemple significatiu de la desorientació (deguda al mercat, diuen uns) del periodisme de rigor (que no rigorós) i del desvarieg d’alguns responsables públics. Quin interès públic pot tenir saber que Pilar Carbonero i Antoni Camps tenen 40 anys i surten de festa junts? Podria repetir quasi textualment algunes respostes ridícules pronunciades pels defensors de les tesis grogues: “a la gent li agrada”; “açò humanitza la política”; “els polítics també saben oblidar les diferències i fer festa junts”; “l’activitat política converteix en públic algunes activitats privades”;…… En definitiva, que saber que la persona que ostenta la responsabilitat de batllessa i la persona que ostenta la responsabilitat de conseller del CIM mengen i fan festa com la resta de la vulgar ciutadania és una gran aportació a la humanitat. Ara ja som més feliços, i segur que demà tot serà diferent. Vat aquí el kitsch de la qüestió.

Ho puc dir? Puc dir el què pens del dic que es construeix a la costa de Ciutadella? Només diré que no m’agrada gens. I què el seu impacte visual és desastrós: romp l’horitzó i la planura del paisatge de la mar. I què els efectes beneficiosos per l’economia i el benestar de l’illa no me’ls crec. I què dubt de la seva capacitat per amainar una rissaga. I què el seu cost econòmic és absolutament desmesurat respecte dels beneficis que haurà –diuen- d’aportar. I que no me crec gens ni mica açò dels creuers.

La política institucional és estranya. En tota negociació sempre s’ha de cedir alguna cosa per tal què hi hagi acord. Però jo tenc la sensació que alguns hi hem perdut amb aquell acord, encara que aquest desastre hagi servit per evitar un desastre més gran, tal com havien projectat el PSOE i el PP. No val defugir de les responsabilitats, però tampoc no val amagar els vertaders sentiments i pensaments.

No m’agrada gens, i ho havia de dir.

És el títol d’una de les primeres obres (Ed. Columna) del prolífic i innovador escriptor ferrerienc Joan Pons. Ara mateix no tenc el seu llibre al davant, i no record si el títol donava nom o no a alguna de les històries breus que conformen l’obra. En qualsevol cas el títol expressava molt bé la postura de l’autor respecte de la xafarderia local d’aquell moment generada arran d’una polèmica que no record molt bé, però que pens que tenia a veure amb la concessió del premi literari Francesc d’Albranca que atorga l’Ajuntament de Ferreries i que aquell any (el 90, potser?), a la fi, rebia l’autor de “El laberint de les girafes”, “Barba-rossa” o “Sorra a les sabates” o ” La casa de gel”.

Bé, idò, faig un préstec a l’autor ferrerienc (un panxa-roja com jo) per a respondre a les rigoroses investigacions dels analistes periodístics locals que parlen sobre mi, una part de les quals ja foren analitzades per Maite Salord a “Clot i bony“. És evident que la font d’aquests laboriosos treballs no és altra que Aramis Fuster i la Bruja Lola, perquè només elles poden oferir tanta precisió i clarividència en les informacions. Diuen –les fonts- que jo seré o no seré el candidat del PSM al Consell de Menorca i/o al Parlament de les Illes, i/o a l’Ajuntament de Ciutadella, i/o a la Cambra Alta de les Corts Generals. I que açò serà així, o tal vegada no, en funció dels meus apetits polítics i en funció de la meva situació personal. Està tot molt molt clar!! Però els agrairia ja a les dives de les cartes, bolles i espelmes que se n’oblidin ja de la meva privacitat, de la meva bella privacitat i de la meva dolorosa privacitat. De totes elles. Perquè sigui quina sigui la decisió, meva i de la gent del partit, sempre prevaldrà l’egoisme de família. Sempre. Açò només ho sospesarà el jo privat, i com què és privat no és públic, ni ho serà, ni ho ha de ser, i l’únic que pot deixar de fer que ho sigui som jo. Només jo. Qui ho faci contra la meva voluntat és un …….. (calla, nel!!!)…un lladre, una mala persona, un inconscient. Bé ho deia Llach en els seus concerts: “ja no més activistes infeliços”. Prengui la decisió que prengui, serà una decisió presa, i punt. I si hi ha raons polítiques, serà lògic i sa que les manifesti. Però les raons personals, que hi seram tant si és un sí com si és un no, es quedaran a casa, a la llar de la intimitat i de la privacitat (que no és el mateix, però que en aquest cas tan fa una com l’altra).

Tanmateix li vull dir a l’Aramis Fuster i a la Bruja Lola que les seves vidències són clarament intencionades, malintencionades, perquè cerquen en molts casos les reaccions polítiques dels contrincants i dels afamats de poder. Algunes vegades cerquen també el dany moral i el desgast personal. Idò que en mengin fins que rebentin. Del seu pa en faran sopes.