No fa falta afegir res al viscut i sentit patiment de la gent. Patiment de mil patiments alhora. Tan mateix la força de la voluntat optimista haurà de vèncer.

Ara és hora, emperò, d’ajuntar tot el talent polític per a fer front a les crisis –en plural- del covid-19. I no deu ser hora, encara, de posar damunt la taula les escandaloses mancances i errors d’aquestes darreres setmanes (a tots els nivells), però sí les demandes. I una –demanda- que encara no entenc com ningú no l’ha plantejada i executada és la constitució urgent i permanent de la Comissió menorquina de batlles i batlesses per a gestionar tant la crisi sanitària com la crisi econòmica i social que se’n derivarà. És hora de posar tota la intel·ligència i talent polítics al servei de la gent. I no basta en dir-ho.

A hores d’ara algú hauria d’haver posat damunt la taula, en l’àmbit de Menorca, el pla de mesures que necessita l’illa per a recuperar-se, i que hauran d’executar i unificar els ajuntaments, que hauria de coordinar i liderar el Consell i que totes, unes i altres, haurien d’exigir unànimement a Palma i a Madrid. Com què ningú no ho fa, ho faran des de Palma i des de Madrid; i des de la perspectiva, sensibilitat i model de Palma i Madrid.

La Comissió de Batlles de Menorca era i és l’instrument ideal per a sinergiar el talent polític, i deixar-se de laments i complaences. És hora de coordinar, de liderar, de compartir, d’estudiar, de reivindicar.

La revolta menorquina de 1810 no va ser una mobilització política organitzada per assolir el ple autogovern, açò està clar. Però sí que va ser una reacció de malestar davant l’administració espanyola, la seva forma d’exercir el poder i les seves decisions. El govern espanyol actuà llavors sobre Menorca colonialment i despòticament, introduint mesures en duanes, contribucions especials i quintes que perjudicaven greument els menorquins. En aquest sentit, la revolta, s’ha d’interpretar històricament com una afirmació de menorquinitat política, i de reivindicació no explícita dels menorquins per tenir veu pròpia en les decisions importants que afecten l’illa.

Avui, emperò, té també especial interès no només la revolta, sinó també la contrarevolta judicial i de venjança que va portar a terme l’Audiència de Mallorca i el Consejo y Tribunal Supremo de España e Indias. En el procés judicial (que consta de 26 plecs i 649 pàgines dipositades a l’Arxiu Historico Nacional) no es va resoldre cap evidència sobre els fets ocorreguts els dies 1, 2 i 3 de març del 1810,  però tanmateix es va empresonar a vàries persones participants en la revolta i es va condemnar als ajuntaments de Maó, Alaior i Es Mercadal. Així i tot, l’expressió de major venjança va ser l’execució dia 10 d’abril a Palma de Joan Mercadal, tot i que segurament Mercadal va tenir molt poc a veure amb els fets de la revolta. El seu cos va romandre exhibit al públic tot un dia emmanillat al pal d’execució amb el cartell: «Se ha sentenciado por cabeza de motín, incendiario e insultador de las Armas del Rey».

L’1 de març menorquí i menorquinista és per tant l’expressió de la revolta contra les decisions i el tractament colonial i marginador al qual es veu sotmès tantes vegades l’illa, i que lamentablement avui encara perdura i perjudica Menorca i els menorquins.