La policia autonòmica, en el cartipàs del Govern?

2 Comment Activitat política,Més per Menorca,POST-IT (nota adhesiva),PSM-més per Menorca

 

 

 

El Govern de les Illes Balears ha assumit –o almenys així s’ha explicitat en el BOIB- que una de les seves funcions durant aquesta legislatura serà la definició i creació de la policia autonòmica. Així s’ha d’entendre quan el Decret 12/2019, de 2 de juliol, de la presidenta de les Illes Balears, en el qual s’estableixen les conselleries i les seves competències, recull entre les funcions de la Direcció General d’Emergències i Interior, adscrita a la Conselleria d’Administracions i Modernització, “emergències i protecció civil; meteorologia; activitats classificades; espectacles; seguretat i policia autonòmica; coordinació de policies locals”. Efectivament, coordinació de les policies locals i policia autonòmica.

(més…)

Del Pacte del Toro al de Bellver

No Comments Activitat política,Més per Menorca,POST-IT (nota adhesiva),PSM-més per Menorca

 

 

 

Acords2, Pacte de Bellver. Així és com volen ells que els coneguin. Bé està. Ni m’agrada, ni me desagrada. Tampoc entenc prou bé quin significat vol tenir. El que sí se és que el contingut i el redactat dels Acords2 respecte dels Acords pel Canvi –ara seran Acords1, no?- és elevadament “balearista”.  Sí, molt centralista i molt poc insularista. El text de l’acord de governabilitat per a fer presidenta a Francina Armengol ha evitat de totes totes les concrecions referides a les illes de Menorca, Eivissa i Formentera, oblidant, anul·lant, neutralitzant i menysvalorant els efectes de la insularitat que pateixen respecte del centre, Palma. Per contra, com ve sent habitual quan passa açò, el balearisme silenciós aprofita per explicitar grans inversions de Mallorca, considerades inversions balears, clar. Punt 55 de l’Acords2: “La connexió amb metro fins al Parc Bit i Son Espases i el projecte de tramvia o trambús a l’aeroport i la badia de Palma i la connexió Manacor Artà. També avançarem en la connexió entre Manacor  i Cala Ratjada i entre Sa Pobla i Alcúdia. Així mateix, estudiarem l’arribada del tren fins a Felanitx i altres indrets”. Punt 123, “Executarem noves infraestructures culturals, com la Caixa de Música a Palma i la nova seu de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears”. O el punt 197 “Executarem les obres per a la construcció del nou aulari al Poliesportiu Prínceps d’Espanya”… I és que el balearisme segueix funcionant  a les velles maneres.

Però tan se val. Ara me vull centrar en una qüestió puntual, gens irrellevant, que podria passar desapercebuda però que des del punt de vista del menorquinisme polític és irritant i intolerable. Em referesc al punt 153 de l’Acords2, l’autor del qual és clarament el PSOE-del federalisme-interior, i diu: “Aprovarem una nova Llei de Consells, que els donarà els instruments per exercir les seves competències en col·laboració amb el Govern de les Illes Balears”. No diu, per exemple, que s’impulsarà una Llei de Consells perquè aquests puguin exercir de govern a cada una de les illes. No. Diu “exercir les seves competències en col·laboració amb el Govern de les Illes Balears”. O és una mala redacció o és una mala intenció. Aquesta mala intenció suposaria reforçar el paper “col·laborador” del Govern, i debilitar el paper dels consells insulars –i de les illes “menors”-, en especial de la seva capacitat normativa i reglamentària. Exactament el camí contrari del que fa més de 40 anys, a l’anomenat Pacte del Toro, es va defensar com a model d’autonomia per a l’arxipèlag de les quatre illes.

I en aquest sentit la postura dels partits de les illes “menors” –i minoritzades-, esperonats pel menorquinisme polític, hauria de ser clar i contundent: no donar suport a cap iniciativa (sigui llei de consells, sigui llei electoral, o sigui una altra) que pretengui fer una passa enrere en l’autogovern de cada una de les illes, i en concret de Menorca.

Dit està. I que el rei Jaume II vengui i ho vegi (des del “bell ver”).

 

Sobre la temptació LGTBI de viure dignament, i orgullosament

No Comments Articles,POST-IT (nota adhesiva)

 

En motiu del dia internacional de l’Orgull LGTBI, 28 de juny

 

 

Massa vegades el poder ha tingut la temptació de creure’s legitimat per a intervenir en l’àmbit personal i concretament en l’àmbit afectivo-sexual i marcar, i fins i tot perseguir i condemnar, les identitats de gènere i les orientacions sexuals que es desvien de la norma –i del dogma- de l’heteropatriarcat, on l’home mascle i heterosexual ha esdevingut un gènere i una orientació sexual preeminent. I més ha costat encara que els Estats s’impliquin en les polítiques d’integració i normalització de la vida de les persones LGTBI.

És cert que les coses han canviat, i estan canviant. No a tot arreu, i no per tot al mateix ritme. Avui encara hi ha set Estats on les relacions homosexuals són condemnades a pena de mort, i només a 25 països el matrimoni entre persones del mateix sexe és legal, que no vol dir igualitari. La transsexualitat també ha patit i pateix avui molta incomprensió i marginació. Sense anar més lluny Rússia encara avui manté la prohibició de conduir vehicles als transsexuals i travestis per considerar que tenen un trastorn mental que els fa més propensos a tenir accidents del transit. Tot és molt ridícul, però alhora és també, i des del punt de vista humanista, molt insuportable i molt intolerable. Sí, la tolerància té límits, i aquests límits els marca la dignitat humana.

Valgui a dir que els referents internacionals també avancen, però a ritme de formiga. L’any 2008 l’Assemblea General de Nacions Unides aprovà la Declaració sobre orientació sexual i identitat de gènere a partir de la qual s’ha de llegir i interpretar el text de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948: “Reafirmem el principi de no discriminació, que exigeix que els drets humans s’apliquin per igual a tots els éssers humans, independentment de la seva orientació sexual o identitat de gènere”. I va ser l’any passat que l’Organització Mundial de la Salut va treure la transsexualitat de la llista d’enfermetats mentals.

Al nostre entorn més proper també han passat coses. L’any 1977 es produïa a Barcelona la primera manifestació LGTBI de l’Estat, convocada pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya. Un any després, a les Illes, es crea el Front d’Alliberament Gai de les Illes Balears, un antecedent del que avui és el moviment capdavanter en la lluita pels drets i llibertats de les persones LGTBI a l’arxipèlag balear i pitiús, Ben Amics. Hauran emperò de passar més de 40 anys perquè el Parlament de les Illes Balears, a iniciativa dels grups parlamentaris d’esquerres i amb l’impuls de les associacions Ben Amics i Chrysalis, aprovi la primera Llei LGTBI a les Illes, que es dirà LLei 8/2016, de 30 de maig, per garantir els drets de lesbianes, gais, trans, bisexuals i intersexuals i per erradicar l’LGTBI-fòbia.

Així idò hem caminat, i caminem, disposats a no renunciar a res. I menys, a renunciar al que és el més humà de l’humanitat: estimar –lliurement-, d’acord amb el sentiment de cada un. No renunciem a res, reclamem-ho tot. Després de 50 anys dels aldarulls i la repressió a Stownewall In, que cada 28 de juny es rememora i es celebra com a dia de l’Orgull, la lluita pels drets humans de les persones LGTBI segueix sent necessària.

Sobre l’autor

Benvingut al bloc personal de Nel Martí, un espai per a la reflexió i la comunicació. La columna vertebral del bloc és l’article breu, publicat de forma periòdica i sempre relacionat amb l’actualitat social, cultural o política. Més sobre l'autor

Arxius

Categories