La setmana passada els partits que conformen la federació nacionalista Galeuscat (BNG, PNB i CIU) van acordar fer front comú per a influir en la conformació –i en l’estabilitat- del nou govern de l’Estat, que sortirà de les eleccions del mes de març. És una bona notícia. I encara serà millor notícia si la coalició nacionalista de les Illes hi pot aportar la seva veu. Tanmateix és evident (els fets ens ho recorden de forma colpidora) que perquè el Govern central pensi i actuï en versió d’Estat plurinacional hi cal presència dels nacionalismes perifèrics. Ara per ara, no hi ha més opcions. Ens pertoca participar en les institucions de l’Estat, influir en la presa de decisions, fer pedagogia dels valors de la diversitat i la llibertat aplicats a les nacions, etc. Exercir la democràcia, en definitiva.

Els tres partits nacionalistes ja han posat damunt la taula alguns del punts importants: la composició del Tribunal Constitucional i la reforma del Senat. També s’ha condicionat qualsevol acord a la publicació de les balances fiscals. Tots els punts em semblen importants i necessaris, tot i que tenc els meus dubtes sobre la tan reclamada reforma del Senat. I no perquè no s’hagi de fer alguna cosa amb la Cambra Alta (jo mateix ho he reclamat durant les dues campanyes electorals en les quals he participat com a candidat al Senat), sinó perquè dubt que el sistema parlamentari bicameral tradicional (a Europa i als EUA) sigui avui per avui la millor opció. En qualsevol cas, aquest és un tema massa extens per a tractar en un post-it.

Ho reiter: suposaria un fet històric, de gran transcendència política per a les Illes, que la coalició nacionalista balear (Unitat per a les Illes) obtingués representació al Congrés dels Diputats, de la mà de Pere Sampol. Moltes coses canviarien.

La setmana passada la consellera d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, la Sra Bàrbara Galmés, es traslladà a Menorca per a presentar el pla d’atenció educativa de la primera infància. L’acte va tenir lloc a la seu del Consell Insular de Menorca, davant els representants de les institucions insulars, consellers i batlles, i d’una àmplia presència de la comunitat escolar menorquina, especialment de l’etapa educativa 0-3 anys. D’aquesta manera, després de molts anys de reivindicacions, el Govern assumeix el paper que li correspon com administració educativa, al costat de qui fins ara ha portat la iniciativa, ajuntaments i consell insular, i sobretot el món educatiu, les educadores i els pares i mares.

No és el primer pla autonòmic. Ja l’anterior govern progressista va elaborar un pla d’ordenació de l’educació infantil dels primers anys, però l’actual sí que és el primer amb un compromís important d’implicació econòmica per a la creació de noves places, per a l’adequació de les existents i per al manteniment de l’activitat. De fet, l’estructura i la filosofia del pla presentat segueix el model ideat a Menorca, posat en funcionament durant el passat mandat polític.

En diferents ocasions ja he explicat (o defensat?) la singularitat del model menorquí en l’educació infantil 0-3, respecte de la realitat tant balear com espanyola. En aquest mateix bloc (Categories: Articles. Educació) hi trobareu Del zero als tres anys: assistir o educar, L’infant a la ciutat educadora i La via menorquina de l’educació infantil (1 i 2), entre d’altres. Més recentment, amb en Vicenç Arnaiz, ànima i força de l’educació infantil a Menorca i a l’Estat, hem publicat una anàlisi de la situació actual a l’Anuari de l’Educació de les Illes Balears del 2007, editat per la Fundació Guillem Cifre (Caixa Colònia) i coordinat per la Universitat de les Illes Balears. Per tant no em repetiré.

Només voldria explicitar puntualment tres qüestions. Primera: el model menorquí es caracteritza per un treballat equilibri entre les necessitats educatives de l’infant (raó de ser de l’escoleta) i les dificultats de conciliació familiar i laboral. Les educadores ho repeteixen quasi cada dia: som escoles no guarderies. Segona: la tasca duta a terme durant aquests vint anys per les associacions de pares, les educadores i l’Equip d’Atenció Primerenca ha dotat a l’educació infantil de credibilitat i confiança, aspectes essencials en educació. I tercer: ningú pot oblidar que la implicació econòmica dels ajuntaments és fonamental per entendre d’on venim. Amb els precaris recursos que disposen els nostres ajuntaments, i les moltes necessitats i demandes que tenen, haver prioritzat el suport a les escoletes mereix el seu reconeixement.