La setmana passada la consellera d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, la Sra Bàrbara Galmés, es traslladà a Menorca per a presentar el pla d’atenció educativa de la primera infància. L’acte va tenir lloc a la seu del Consell Insular de Menorca, davant els representants de les institucions insulars, consellers i batlles, i d’una àmplia presència de la comunitat escolar menorquina, especialment de l’etapa educativa 0-3 anys. D’aquesta manera, després de molts anys de reivindicacions, el Govern assumeix el paper que li correspon com administració educativa, al costat de qui fins ara ha portat la iniciativa, ajuntaments i consell insular, i sobretot el món educatiu, les educadores i els pares i mares.
No és el primer pla autonòmic. Ja l’anterior govern progressista va elaborar un pla d’ordenació de l’educació infantil dels primers anys, però l’actual sí que és el primer amb un compromís important d’implicació econòmica per a la creació de noves places, per a l’adequació de les existents i per al manteniment de l’activitat. De fet, l’estructura i la filosofia del pla presentat segueix el model ideat a Menorca, posat en funcionament durant el passat mandat polític.
En diferents ocasions ja he explicat (o defensat?) la singularitat del model menorquí en l’educació infantil 0-3, respecte de la realitat tant balear com espanyola. En aquest mateix bloc (Categories: Articles. Educació) hi trobareu Del zero als tres anys: assistir o educar, L’infant a la ciutat educadora i La via menorquina de l’educació infantil (1 i 2), entre d’altres. Més recentment, amb en Vicenç Arnaiz, ànima i força de l’educació infantil a Menorca i a l’Estat, hem publicat una anàlisi de la situació actual a l’Anuari de l’Educació de les Illes Balears del 2007, editat per la Fundació Guillem Cifre (Caixa Colònia) i coordinat per la Universitat de les Illes Balears. Per tant no em repetiré.
Només voldria explicitar puntualment tres qüestions. Primera: el model menorquí es caracteritza per un treballat equilibri entre les necessitats educatives de l’infant (raó de ser de l’escoleta) i les dificultats de conciliació familiar i laboral. Les educadores ho repeteixen quasi cada dia: som escoles no guarderies. Segona: la tasca duta a terme durant aquests vint anys per les associacions de pares, les educadores i l’Equip d’Atenció Primerenca ha dotat a l’educació infantil de credibilitat i confiança, aspectes essencials en educació. I tercer: ningú pot oblidar que la implicació econòmica dels ajuntaments és fonamental per entendre d’on venim. Amb els precaris recursos que disposen els nostres ajuntaments, i les moltes necessitats i demandes que tenen, haver prioritzat el suport a les escoletes mereix el seu reconeixement.
