Dimarts dia 15 a les 20.30 hores es presenta a Alaior, a la Biblioteca del municipi, el darrer treball de Joan Sans i Mercader (Alaior, 1947) sobre el joc tradicional a Menorca, publicat per Quaderns de Folklore del Col·lectiu Folklòric Ciutadella. En aquest treball Sans recull un centenar de jocs tradicionals i populars de Menorca, dels quals detalla la joguina i la seva construcció, les regles que donen sentit a l’activitat o en quina època del calendari es solien practicar.

Joan Sans va començar aquesta laboriosa tasca de recerca i estudi dels jocs tradicionals de les Illes Balears l’any 1979, quan era mestre al Col·legi públic Antoni Monjo de Maria de la Salut (Mallorca). Ho va fer inicialment com una tasca del centre escolar, però molt prest va esdevenir una passió inabastable. L’any 2000 publica el “Recull de juguetes artesanals de les Illes Balears” (nombre 3 de la col·lecció Antropologia de l’Educació, de la Universitat de les Illes Balears), un estudi extens que posa en evidència la riquesa del joc i la joguina tradicional en el nostre patrimoni cultural. Posteriorment ha publicat altres treballs, com “Jugar a fer juguetes” (Sa Nostra, 2001) o “Els meus jocs. La creació de jocs a partir del folklore i la cultura de les illes Balears” (UIB, 2005). Aquest mateix any –2005- rep el premi Emili Darder, atorgat per l’Obra Cultural Balear, per la seva labor de divulgació i estudi del joc popular.

He tingut el plaer de prologar aquest darrer treball de Joan Sans, publicat als Quaderns de Folklore, d’on extrec aquest paràgraf sintetitzador: Quines són les característiques principals de l’obra de Sans? Des del meu punt de vista són aquestes tres: l’universalitat de l’activitat lúdica, o sia, considerar el joc com una realitat bàsica de l’ésser humà; la valoració del joc tradicional com un patrimoni cultural necessari per a construir una identitat nacional integradora; i, finalment, la contribució del joc tradicional per a repensar i reviure l’universalitat de l’activitat lúdica.

Un treball idò molt interessant que pot ser realment útil per al món educatiu.

La proposta del regidor d’UPCM, Joan Triay, de retallar certes despeses “supèrflues” –així ho informen els mitjans de comunicació- ha provocat la reacció del seu propi equip de govern (del PP). I no és estrany. Les peticions fetes per Triay tenen una doble lectura, que en els dos casos no són insignificants. En primer lloc proposa una gestió més austera, severa, rigorosa dels recursos públics que l’Ajuntament de Ciutadella gestiona. Açò és: que els utilitzi de forma ajustada –sense lleugeresa- per a respondre a les funcions que li han estat encomanades. I crec que en aquest sentit tots hi hem d’estar d’acord. De fet, l’austeritat, com a justa administració d’allò públic ha de regir l’activitat política, tant en èpoques de bonança com de flaquesa econòmica. Ara bé, no crec que l’austeritat passi per retallar la despesa de l’aigua mineral que actualment consumeixen gratuïtament dels treballadors municipals, ni per retirar les felicitacions de Nadal (a no ser que sigui una proposta laicista, és clar!). Sí, en canvi, que crec que l’austeritat pot servir per evitar el desgavell d’àpats, recepcions acompanyades de bon menjar i beure, edicions de revistes de caire partidista, publicitat innecessària, calendaris promocionals (fets amb la COPE, i no amb la SER o Onda Cero o UH-Menorca) distribuïts a través dels supermercats, etc., etc. I en aquest sentit el regidor d’UPCM és valent perquè posa en evidència la dinàmica en la qual el PP s’ha mogut aquests darrers anys, d’opulència buida de contingut.

La segona consideració que cal fer és emperò ben diferent. Crec que tots estarem d’acord en què moltes de les coses que proposa Triay no s’han de situar en l’àmbit d’allò que són les grans xifres pressupostàries i per tant del control de la despesa pública en majúscules. Eliminar o retallar el berenar de Sant Joan no suposa cap millora significativa en la gestió del pressupost de quasi 40 milions d’euros. Suposa, i em sembla molt bé, la voluntat d’ajustar de forma ponderada la despesa a allò que realment li correspon fer a l’Ajuntament per la festes. Però la qüestió realment important de la situació econòmica de l’Ajuntament de Ciutadella no és aquesta, no ens enganyem. La necessitat d’incrementar la disponibilitat de recursos econòmics té un pecat original que ningú pot deixar de conèixer. Durant els darrers quatre anys de Llorenç Brondo com alcalde (quatre anys de bonança econòmica vinculada a llicències urbanístiques, permutes, venda de patrimoni, increments en les taxes i l’IBI, aportacions directes del govern de Matas, etc) no s’ha fet el que calia: invertir en infrastructura per al futur (Teatre des Born, Sala multifuncional, Auditori, nova escoleta infantil, Casal jove, Casal d’entitats, espais per a l’art en brut, Escola de música, Ca’n Saura, etc., etc.) i en la millora de la dotació de serveis d’atenció a les persones (servei d’atenció al domicili, educador de carrer, etc., etc.), així com en l’articulació de sistemes de gestió i manteniment de les noves inversions i serveis. No ho van fer. Ni tan sols van ser capaços de consensuar (amb la resta de formacions polítiques i les entitats ciutadanes) un pla d’equipaments públics per al futur de la ciutat. Però en canvi van gastar molt en el capítol de despesa corrent, un sac que com molt bé saben els interventors pot esdevenir en un forat negre, si no hi ha una correcta gestió pressupostària i un fort lideratge polític. I a Ciutadella ni Llorenç Brondo lidera la ciutat ni Tònia Gener ha vigilat els principis d’”austeritat” i de “control de la despesa pública”, que per jo equival a saber què és l’important per a Ciutadella. El forat negre, efectivament, ha sortit ara. I el PP el vol apedaçar amb un 40% d’increment d’IBI i un pla de viabilitat econòmica. Apedaçar la despesa corrent d’ahir i d’avui, que ningú s’enganyi. No és cert que la necessitat de majors ingressos es derivi de noves inversions, aquestes són només una petita part de la gran mentida.

Austeritat, idò? Sí, és clar que sí. Però sobretot política, és a dir saber convertir en realitat allò que el poble necessita. I d’aquesta política el PP de Ciutadella en sap fer molt poca.

Joseph Ratzinger ha publicat la segona encíclica del seu papat, ara dedicada a l’esperança (Spe salvi, Salvats en l’esperança), on repeteix algunes de les afirmacions bàsiques del catolicisme antimodern: la raó humana és insuficient per a comprendre el món, i sense Déu no existeix la justícia. No és estrany, per tant, que de la lectura de l’encíclica en surtin afirmacions concloents com aquesta: “un món que administra la justícia ell tot sol, és un món sense esperança”.

Les conseqüències d’aquest discurs són immediates: si la raó humana és insuficient ens cal la fe, creure en Déu. I aquesta fe és administrada -per voluntat divina- per l’Església catòlica, que deu ser necessària i suficient, clar!. Sense la mediació de la fe no és possible ni la justícia ni l’esperança.

Els laicistes agnòstics també pensam que les capacitats humanes de la raó tenen els seus límits, però en canvi confiam en la voluntat humana de racionalitat i de raonabilitat a través de les quals és capaç de construir col·lectivament un ordre de justícia i d’esperança. “La sobirania del poble i els drets humans són les fonts seculars de legitimació dels Estat constitucionals regida per la raó”, deia Jürgen Habermas. I segur que Ratzinger coneix molt bé aquesta posició.

En el que sí que coincidim Ratzinger i jo és en què “la injustícia de la història no pot tenir la darrera paraula”, i en què “hi haurà judici final, amb purgatori i infern”. Hi coincidesc no com a convicció sinó com a desig íntim. Cada dia res perquè Déu existeixi i (ja que ha decidit no intervenir en els esdeveniments humans) faci justícia el darrer dels nostres dies. I que sigui clar, i contundent, amb la injustícia i el sofriment que han causat tots aquells que han dit parlar en nom de Déu. Aquests que han fet de la pregunta pel sentit (essència de la religió) la resposta amb sofriment (la realitat de l’Església catòlica), aquests quin perdó tindran?

Però mentre no arribem al dia final, quan Déu farà justícia, li correspon a l’home, des de la seva humanitat i intersubjectivitat, construir un món regit per criteris i valors justs.