Joseph Ratzinger ha publicat la segona encíclica del seu papat, ara dedicada a l’esperança (Spe salvi, Salvats en l’esperança), on repeteix algunes de les afirmacions bàsiques del catolicisme antimodern: la raó humana és insuficient per a comprendre el món, i sense Déu no existeix la justícia. No és estrany, per tant, que de la lectura de l’encíclica en surtin afirmacions concloents com aquesta: “un món que administra la justícia ell tot sol, és un món sense esperança”.
Les conseqüències d’aquest discurs són immediates: si la raó humana és insuficient ens cal la fe, creure en Déu. I aquesta fe és administrada -per voluntat divina- per l’Església catòlica, que deu ser necessària i suficient, clar!. Sense la mediació de la fe no és possible ni la justícia ni l’esperança.
Els laicistes agnòstics també pensam que les capacitats humanes de la raó tenen els seus límits, però en canvi confiam en la voluntat humana de racionalitat i de raonabilitat a través de les quals és capaç de construir col·lectivament un ordre de justícia i d’esperança. “La sobirania del poble i els drets humans són les fonts seculars de legitimació dels Estat constitucionals regida per la raó”, deia Jürgen Habermas. I segur que Ratzinger coneix molt bé aquesta posició.
En el que sí que coincidim Ratzinger i jo és en què “la injustícia de la història no pot tenir la darrera paraula”, i en què “hi haurà judici final, amb purgatori i infern”. Hi coincidesc no com a convicció sinó com a desig íntim. Cada dia res perquè Déu existeixi i (ja que ha decidit no intervenir en els esdeveniments humans) faci justícia el darrer dels nostres dies. I que sigui clar, i contundent, amb la injustícia i el sofriment que han causat tots aquells que han dit parlar en nom de Déu. Aquests que han fet de la pregunta pel sentit (essència de la religió) la resposta amb sofriment (la realitat de l’Església catòlica), aquests quin perdó tindran?
Però mentre no arribem al dia final, quan Déu farà justícia, li correspon a l’home, des de la seva humanitat i intersubjectivitat, construir un món regit per criteris i valors justs.
Raó no te’n falta.
Amb aquesta afirmació “un món que administra la justícia ell tot sol, és un món sense esperança”, no hi podem combregar gaire. En són la prova els gairebé quaranta anys que els nostres pares i avis van haver de suportar el binomi dictadura-religió per comprovar que aquesta frase és falsa.
Aquells que interpreten els designis divins i viuen com déus, me mereixen nul respecte per les seves opinions.
De fa anys que no m’interessa gens del que manen els intermediaris de Déu.
I rallant del que diuen bisbes i cúria oficial a les espanyes, fa vergonya que encara a l’espanya democràtica estigui vigent el conveni (concordat) franquista entre el govern i la “Santa Seu”.
Jo tinc clar que per posar a cadascun al seu lloc, ni un cèntim d’euro de l’estat cap a l’església.
No vull afegir res als vostres comentaris. Hi estic d’acord. En tot cas, sí que faria una consideració al poc interès que mostra en Joan “als intermediaris de Déu”. Ho entenc, i ho compartesc en part. Però he de dir que a jo sí que m’interessa saber què predica, quina Justícia divina il·lumina, quins valors practica, l’Església catòlica. M’interessa perquè tenen una influència molt gran en allò que en deim ideologia, o sia, en els valors, les sensibilitats, les creences,… tot allò que determina les nostres accions, adhesions, comportaments (i ara sembla que també vots). La manifestació de la setmana passada a favor de la família catòlica n’és un exemple d’aquesta influència. També n’és un altre exemple la seva presència en les escoles públiques, laiques i democràtiques. Com és possible que una institució religiosa que en el seu catecisme deixa oberta la porta a la pena de mort pugui predicar la seva ideologia en una escola constitucionalment no neutral i afirmadora de la Declaració Universal dels Drets Humans? Açò sí, com tu, pens que a l’Església no li correspon cap presència ni a la declaració del IRPF, ni a l’Escola pública, ni als actes d’institucions no confessionals.
Hola Nel
En primer lloc enhorabona pel bloc. Estic segur que serà una referència per a molts.
Estic d’acord amb molt del que tu dius. Tanmateix no tenc tanta confiança amb la racionalitat humana com Habermas. El seva fe amb la racionalitat no em conveç. La racionalitat és un concepte masculí, occidental i de classe mitja. És una forma de coneixement necessària però freda i distant. Un concepte excloent i històricament perillós. En nom de la raó s’han fet grans avenços però també vertaders desastres.
Certament no em convenç la idea que l’església catòlica (o cap altra religió) sigui l’administrador únic de la fe (si és que n’hem de dir així). Tanmateix és clar que la raó humana és insuficient no només per comprendre (i comprometre´s) amb el món. En definitiva la racionalitat i la raonabilitat sinó venen acompanyades de res més que ens empenyi, ens mogui, allò que el pensament deleuzià en diria “Affect” (en anglès).
Sí, conec aquesta crítica a Habermas, però tanmateix no me convenç o millor dit des del meu punt de vista no redueix ni una dècima el valor de la seva afirmació sobre la fonamentació d’una ètica. Si vaig triar la seva cita, i no la d’un autor més actual com Vistòria Camps, Adela Cortina o Jose Antonio Marina, és simplement per l’històric diàleg Ratzinguer-Habermas.
Per altra banda, compartesc el que exposes en el segon paràgraf. Possiblement no compartim el llenguatge però sí el sentit del que volem dir. Per jo l’agnosticisme no és la negació de la transcendència ni la negació de la pregunta pel sentit, sinó l’afirmació de què el sentit està en la pregunta (essència de la religió) i no en la resposta (essència de les doctrines). Però més important que açò, i aquí és on em sembla que massa creients fan trampa, és reconèixer la no vinculació entre la religació (la pregunta pel sentit) i una moral. L’ètica s’ha de construir sobre la intersubjectivitat, i no sobre les revelacions divines.
I sí, la racionalitat no és un absolut. Només ens serveix si humanitza. Per açò es parla també de raonabilitat, d’allò que es construeix des de la relació amb l’altre (l’alteritat). En canvi la fe en una doctrina sí que és un absolut, i la militància política de la Conferència episcopal n’és un bon exemple.
Gràcies Pau per les teves matisacions i argumentacions. Em són molt útils.