De nou, com era d’esperar, la Conferència Episcopal espanyola ha fet valer la seva llibertat d’expressió per a dir que les propostes d’alguns partits polítics són contràries a la moral catòlica (nota_episcopal.pdf). I ho fa en un moment oportú -d’açò se’n diu oportunisme, no?- per tal d’orientar el vot dels fidels que ho necessitin o ho vulguin tenir en compte. En resum, ens vénen a dir que hi ha vots més catòlics que altres.
És evident que els bisbes de la Conferència Episcopal tenen tot el dret del món a expressar-se i a dir el que els vengui de gust. I en realitat ho poden fer perquè la nostra democràcia es fonamenta en principis bàsics de la laïcitat (ara ja no se li pot dir laïcisme), com la llibertat d’expressió, la llibertat de consciència i la llibertat religiosa. Per tant, tot i que no coincindesc amb les afirmacions dels bisbes, és evident que no hi ha res a objectar.
El que sí és recriminable és que l’Església catòlica en general i la Conferència Episcopal en concret, pensin la religió com una moral que no només es vol com a ètica de màxims sinó també com a norma –llei- de l’estat. M’explic. L’ètica de mínims o ètica de la justícia és el conjunt de normes, de creences, de conductes, que fan possible una convivència harmoniosa i constructiva. Per contra, l’ètica de màxims o ètica de la felicitat és aquella sobre la qual construïm la nostra forma particular de viure, i fins i tot la nostra manera d’interpretar el món. Així idò, quan l’Església vol transformar la seva moral o ètica de màxims en norma legal de convivència el que fa és política. Perquè la política és açò, ordenar la vida col·lectiva perquè sigui justa. En canvi la política de l’Església catòlica és una política que es vol confessional –com la d’antany-, on cada revelació divina esdevé llei, on el contingut del catecisme es voldria constitució. És a dir que voldria ordenar -políticament- la vida comú segons la moral catòlica. Si és així caldria que la Conferència Episcopal es donés d’alta com a partit polític, i legítimament es presentés a les eleccions democràtiques.
De l’Església crec que els creients n’esperen altres coses, com per exemple l’exercici d’una funció religiosa (de relació amb la pregunta pel sentit de la vida) i d’una funció moralitzadora (d’aquella moral de la felicitat que fonamenta les relacions humanes en l’amor). A la religió no li correspon una funció legalitzadora o il·legalitzadora, d’ajustar les normes legals a la moral religiosa. Entre d’altres coses perquè quan ho fa destrueix el missatge universal de la religació i construeix un regne d’exclosos. Sí, avui l’Església catòlica és una església excloent.
Afegit final. El laïcisme (o la laïcitat, tan se val, per molt que molesti a alguns) no és una actitud antireligiosa sinó estrictament evangèlica: donau a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. L’Església d’avui és poc evangèlica?
Nel, amb tot, no ens podem queixar: la Conferència Episcopal demana el vot per al PSM-EN, l’únic, o quasi, partit que no ha negociat amb ETA!
Sí, tens raó, Maite. Els bisbes demanen el vot per al PSM. I m’estranya, la veritat. Sempre havia intuït que si Déu existia seria pacifista, d’esquerres i nacionalista, i més coses que ara no vénen al cas. El que em sorprèn és que els bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola facin cas a Déu, açò sí que és una novetat. Fins ara havien fet cas al Cèsar.