Fa un parell de setmanes el Tribunal Suprem condemnava a l’expresident del parlament basc, Jose Maria Atutxa, i a dos membres de la seva mesa, per no dissoldre l’any 2003 el grup Socialista Abertsaleak, format per diputats de Batasuna. Aquesta resolució, com la mateixa il·legalització del partit abertzale, no és més que una conseqüència del procés iniciat l’any 2002 amb la Llei de partits, defensada i alabada un dia sí i un dia també pel PP, i quan és oportú també pel PSOE. Aquesta llei estableix com acte il·legal i delictiu qualsevol vinculació, activa o passiva, amb ETA. Què vol dir açò? És difícil de saber, però la realitat són els fets, i aquests ens diuen que s’ha iniciat el procés per il·legalitzar el PCTB (EHAK en les sigles basques) i ANB, considerades marques blanques de Batasuna, per evitar així la seva participació en les eleccions del 9 de març. Les proves que ha utilitzat la fiscalia per iniciar la clausura d’aquests partits és tan poc convincent i tan ambigua com la mateixa Llei. També són fets que la reunió lehendakari Ibarretxe i els diputats del PSE-EE, Patxi López i Rodolfo Ares, amb Batasuna és considerada, a la llum de la Llei de partits, com una causa suficient per obrir una denúncia judicial que, no ens estrenyi, pot acabar en la condemna del president del País Basc. Som dels que pensen que aquest no és un bon camí, tot i l’emmirallament que produeix la captura d’etarres i la detenció de càrrecs vinculats a Batasuna.
Quan un es posiciona en contra de la Llei de partits immediatament es converteix, com a mínim, en sospitós de fer apologia de la violència. I no hauria de fer falta expressar que açò no és així. Com molts, per ètica i per convenciment defens que la violència no pot servir mai com a mètode per aconseguir objectius polítics. La violència sempre és el pitjor recurs per a resoldre un conflicte, tot i que hem de reconèixer que la violència és assumida i legitimada com a mal menor quan es tracta de la defensa de l’ordre intern d’un país, o de les fronteres d’un estat, o del genocidi entre pobles, etc. Una legitimació que emana en darrer terme de la sobirania del poble i del parlament.
Perquè no en quedi cap dubte ho torn a dir: qualsevol acte terrorista és absolutament condemnable i inacceptable. La vida humana és una premissa imprescindible per a parlar de la dignitat humana.
És evident, idò, que qualsevol acte delictiu ha de ser perseguit i penat. Però també hauria de ser evident que és un mal camí convertir en il·legal un partit polític quan la seva lluita política per la independència es barreja amb l’actuació il·legal d’alguns dels seus membres. Qualsevol persona ha de ser condemnada si comet actes il·legals, però no ho hauria de ser –condemnat- pel que es pensa, o pel que no s’ha dit, o pel que es fa en l’exercici de la seva responsabilitat com a càrrec electe. I dic que no ho hauria de ser, perquè avui ja és considerat un delicte. Així i tot, açò no lleva que qualsevol actuació pugui i hagi de ser criticada i menyspreada èticament i políticament. En canvi il·legalitzar un partit no és condemnar a la direcció del mateix perquè ha actuat incorrectament, sinó impedir l’exercici polític dels seus militants i, en certa manera també dels seus votants.
Ho torn a dir: no tenc ni el més mínim dubte que qualsevol acte de terrorisme, de suport al terrorisme, de xantatge i amenaça, de finançament o d’altres formes de complicitat amb la violència han de ser perseguides i castigades, però l’exercici democràtic a través d’un partit o de la representació institucional parlamentària, no poden ser criminalitzats. I la major contradicció de tot açò és que tots els governs espanyols han tingut contactes amb ETA, i ho han fet legítimament (amb la legitimitat que els dóna la representació parlamentària) i amb un objectiu noble: acabar amb la història d’ETA.
