(Definició)

De vegades oblidam que la realitat de la vida personal i de la vida col·lectiva ve determinada en gran mesura per les nostres pròpies decisions. No sempre és d’aquesta manera, és cert. Per desgràcia, en massa moments, la nostra actuació depèn de qüestions naturals o artificials alienes. Però, tot i així, cal tenir ben present que som éssers dotats de voluntat i de llibertat. La llibertat fa por, ens recorda Erich Fromm, però som voluntat (de poder), ens emfatitza Nietzsche. Tant se val, cada dia prenem múltiples decisions, i aquestes decisions tenen a veure amb la nostra manera de ser.

Encara que no ens agradi fer-ho evident, o que actuem com si tingués una importància menor, la manera de ser de cada un ¾de sentir, de viure i d’actuar¾, el nostre caràcter (digueu-li tarannà, si voleu), és el resultat de tres elements: la predisposició innata (instints), l’aprenentatge adquirit i la voluntat personal. També sabem que en la presa de decisions no només intervé el pensament autònom i racional, sinó que els sentiments hi tenen una presència molt important. Ells són el pòsit, l’atmosfera, des d’on pensam i interpretam el món.

Així idò, l’optimisme serà la forma de sentir i de pensar que ens ajuda a utilitzar raonablement les habilitats pròpies i de l’entorn, i a lluitar sense desmoralitzar-nos contra les adversitats. Per a Luís Rojas Marcos, psiquiatre i autor de La força de l’optimisme, el tarannà optimista “ens estimula a cercar el costat positiu de les dificultats i ens ajuda a minimitzar l’impacte de les desgràcies, alimenta en nosaltres la sensació que controlam la nostra vida, ens protegeix de la infravaloració de nosaltres mateixos, del desànim i del sentiment d’indefensió. I davant circumstàncies favorables, ens mou a acceptar amb força la bona fortuna i a apropiar-nos dels nostres èxits com una cosa que ens mereixem.”

El caràcter optimista, com la majoria de constitutius temperamentals de la persona, és educable i influenciable. Rojas Marcos ens destaca dos potenciadors: un, alimentar els estats emocionals gratificants en el dia a dia; i dos, fomentar estils positius de pensar i jutjar les coses que ens afecten. Tampoc no podem oblidar que moltes de les nostres frustracions tenen a veure amb un desequilibri entre aspiracions i oportunitats. Per tant, una correcta percepció de les nostres capacitats, del context on vivim i de les nostres projeccions serà fonamental.

(Contextualització)

Ha estat habitual entre l’activisme més progressista associar l’optimisme a una posició inconscient, facilona, innocent, davant la vida, i açò no té per què ser així. L’optimisme no nega ni redueix l’esperit crític vers el passat, el present o el futur, i sí en canvi que ens ajuda a analitzar-lo en clau de noves possibilitats, d’esperances oportunes, d’expectatives il·lusionadores.

L’optimisme és una realitat subjectiva i relacional, i com a tal és també un instrument de fonament i de construcció ètica. Vet aquí la importància d’una ètica de caràcter optimista en l’educació o en la política.

L’educació és per essència conservacionista i optimista. És conservacionista perquè pretén mantenir ¾conservar¾ i transmetre els elements culturals propis (coneixements, costums, valors, aspiracions, etc.). I és optimista perquè parteix de la convicció que els humans som educables i millorables. Però a més de ser essencialment optimista, caldria assumir la convicció que val la pena educar per a l’optimisme; açò és educar emocionalment i en formes de pensar que aportin autonomia, capacitat i voluntat d’autocrear-se, de generar oportunitats. Des del pessimisme açò no és possible. Des de l’hiperrealisme, mancat de la dosi suficient de voluntat d’un futur millor, tampoc no ho és, de possible.

La política també necessita polítics optimistes. L’optimisme polític aporta creativitat, efectivitat, il·lusió i projectes, ingredients imprescindibles per continuar l’aspiració humanitzadora de la història.

(Parèntesi)

Cal no oblidar que la posició política d’una persona s’articula a través dels mateixos paràmetres abans esmentats, i que en la majoria d’ocasions tenen més a veure amb una disposició emocional que no amb una convicció ideològica. Açò ho saben prou bé els partits i els seus líders, que han dirigit el seu discurs, les seves formes i les seves estratègies a captar adeptes emocionals, poc ideologitzats.

Aquest parèntesi només vol reivindicar les idees i la raó en la pràctica política. Els sentiments són sempre presents en el nostre pensar i en la nostra presa de decisions; però les emocions no poden deslligar-se de la raó. I em sembla que alguns partits prenen massa decisions per vèncer emocions i no per convèncer raons.

Que ningú no s’equivoqui. Luís Rojas Marcos no és Enrique Rojas. Aquest darrer és un dels psicoideòlegs del pensament més retrògrada del segle XXI. Defensa les tesis del PP, de la Conferència Episcopal i d’AFA respecte de temes com l’homosexualitat i l’Educació per la ciutadania. És la meva opinió: no val la pena llegir cap dels seus llibres.