L’Ajuntament de Ciutadella s’ha agafat a les evidències per a defensar la seva proposta de creació del pàrquing subterrani a la plaça des pins. Les evidències sempre tenen una gran força, és cert, però cal acompanyar-les de raons sòlides per a no acabar en no-res.

És evident, per exemple, que Ciutadella necessita crear i reordenar els espais d’aparcament de vehicles. És evident també que la zona de major pressió en la demanda d’aquestes places es concentra principalment a la zona centre (Contramurada endins) de la ciutat. Però hi ha altres evidències a les quals no fa esment l’equip de govern del PP-UPCM i que ja van suposar un gran acord (ara veig que un gran fals acord) recollit en el Pla de mobilitat (PMC) i en el Projecte educatiu de Ciutadella (PEC). En ambdós documents es dóna especial importància tant a la peatonalització del centre urbà, i en especial de la plaça més emblemàtica de la ciutat, la plaça des Born, com també a la necessitat de crear bosses d’aparcament en la línia perifèrica cap a defora de la Contramurada, per evitar així l’efecte inductor de moure’s en cotxe fins ben al centre. Lògicament les dues propostes estan relacionades, o millor dit, la peatonalització només és possible si abans s’ha resolt adequadament la ubicació i la reorientació dels cotxes. Però és una bona solució mobilitzar els cotxes fins a la zona interior de la Contramurada per aparcar? No havíem quedat que s’apostava per afavorir una ubicació lleugerament anterior radialment i perifèrica (plaça Menorca, plaça de la Pau, plaça del Príncep, etc) per tal de descongestionar el centre.

Una altra evidència recollida en el PMB i en el PEC és que cal pensar l’espai públic com un espai que faci possible el contacte humà i la convivència, i no només la circulació. I en aquest sentit no es pot desvincular el futur de la plaça des Born amb el futur de la plaça des pins. Van juntes. Són dos espais interconnectats. La plaça des Born ha de ser un espai obert i net, apte per a la multifuncionalitat i adequat a l’entorn arquitectònic i històric que agrupa. La plaça des pins, en canvi, hauria de ser un espai boscós i fresc, que compleixi amb una funció destinada al descans, al joc, a la cultura feta a l’aire lliure. I boscós no vol dir quatre arbres, ni tampoc un espai arbustiu. Un bosc és un sistema d’arbres, tan si només hi ha pins o com si es pinus halepensis es combinen amb altres espècies. S’ha dit que açò també seria possible amb un pàrquing a sota, però no tenc massa clar que sigui cert. He vist altres experiències, i sense anar més enfora l’Explanada de Maó seria un cas semblant, i sempre s’ha reduït la zona verda que cobreix l’aparcament subterrani a una zona arbustiva i/o amb arbres aïllats i esporàdics. Crec que el que reclama la ciutadania no és açò, sinó un espai paisatgísticament boscós i açò no és possible amb el projecte actual.

Ho vaig dir en un altre post-it, pens que l’equip de govern ha actuat sota la consigna de la urgència (“el que es pot executar de forma immediata”, han dit), i amb una manca absoluta de voluntat de cercar el diàleg i el consens en un projecte que, no ho oblidem, és de primer ordre per a la ciutat. Ho és perquè efecta directament a la fesomia d’un espai singular i de tot el seu entorn, i ho és també perquè determina el tipus de mobilitat (en cotxe i a peu) i la funció que podran assumir els seus espais públics. La urgència és una mala justificació si no ve avalada per un projecte de ciutat raonable i raonat, i jo encara esper que ens l’expliquin amb tot detall. Per cert, què en pensen d’aquest projecte els responsables tècnics municipals de la mobilitat? S’ha parlat del tema en la comissió de treball transversal del PEC? S’ha abordat la qüestió en les comissions de participació ciutadana? Se n’ha parlat en el Consell Infantil? Clar que possiblement molts dels que ara governen no han sentit parlar mai de governança.

I és que abans de gestionar una ciutat s’ha de saber governar la ciutat, i per a governar es necessita voluntat, lideratge i projecte. De voluntat no ho se, però de lideratge i projecte res de res.

Segons un recent estudi de Demoscòpia (novembre de 2007), l’Església catòlica ha esdevingut una de les institucions menys valorades de l’Estat espanyol. Per altra banda el quadern nombre 153 de Cristianisme i Justícia recull una dada on diu que “la fuga dels catòlics de la seva Església és de l’1% anual”. Finalment, la Conferencia Episcopal Espanyola ha emès una missiva titulada Laicos cristianos: sal y luz del mundo on analitza l’actual situació d’abandonament. Es curiós com, de nou, l’anàlisi de la CEE tira la majoria de les pilotes fora del seu camp de joc i responsabilitza de l’actual situació a “la ruptura de la cadena en la transmissió de la fe en el si de la família” i als “successius processos de secularització que pateix la societat espanyola”. És evident que aquesta Església vol seguir mirant la realitat amb els ull tapats. La missiva ni tan sols menciona la pèrdua de confiança i credibilitat de la primera institució catòlica, tant per part de la societat en general com de les comunitats de creients, degut a la falta de coherència i a la sobrecàrrega de intervencions político-doctrinals. Fins i tot el darrer document de la CEE es reafirma a ella mateixa dient que ho ha fet bé, però que en tot cas no hauria d’haver deixat en un segon nivell els aspectes espirituals de la formació dels creients.

En resum, que tot segueix igual i res no pensa canviar. L’afirmació de K. Rahner que diu que el cristià del segle XXI o serà un místic o no serà cristià esdevé cada dia més irreal. No hi pot haver gaire mística ni massa espiritualitat en una Església que s’ha coronat propietària de la raó i de la moral, i que ara no té més remei que justificar i defensar. Algú hi ha vist res de místic en la CEE?

Joan Barril publica avui en El Periódico un excel·lent article titulat La tarifa espiritual que parla del finançament de l’Església catòlica a través de la declaració de la renda. En el meu darrer post-it ja opinava d’aquest tema, però he cregut que valia la pena donar-li continuïtat per a recollir la interessant reflexió de Barril. Aquí la teniu.

Som en el període en què s’ha de presentar la declaració de la renda i, una vegada més, l’important no és el que es paga ni el que alguns deixen de pagar, sinó la lletra menuda que va a parar a l’Església catòlica. L’àmbit espiritual no està renyit amb el material. Que ho recordin a aquell ecònom de la diò- cesi de Valladolid que va perdre els estalvis de la seva gent en el cas Gescartera. Parlem de diners perquè l’Església –les esglésies– en necessiten. I és veritat. He de dir-los que jo vaig sovint a una parròquia que invita a les seves celebracions sacerdots amb qui comparteixo més amistat que creences, però que em fan l’honor d’ajudar- me a pensar i, en certa manera, a sentir. En aquesta parròquia que és la meva hi ha llums encesos. A l’hivern hi ha estufes de butà. Quan la megafonia falla, algú s’encarrega de reparar-la. A les àrees rurals, els rectors han hagut de multiplicar-se i van per les carreteres a dir misses a preu fet. De tant en tant a la capella se li trenca l’espadanya o unes goteres amenacen el retaule. Tot això, ¿qui ho paga?

La casella de la renda hauria de ser una font d’ingressos segura. Però els diners de la renda se centralitzen burocràticament en la Conferència Episcopal. I els practicants continuen fent ús del caixonet d’almoines. Tot això porta a un manteniment de l’Església excessivament mediatitzat i que exonera els creients de la necessitat de contribuir al manteniment d’una fe que obliga a rituals, temples i mediadors espirituals. Quan un veu les riqueses dels palaus episcopals hi ha motius per imaginar com seria de fàcil una quota obligada dels fidels adscrits a cada parròquia. Ningú dubta de la necessitat de pagar per ser soci del Barça, que per a això sí que s’ha de tenir fe. ¿Per què, doncs, l’Església no pot anar al finançament directe dels sacerdots de base? ¿Per què no s’arriba a un pacte amb l’Estat perquè aquest s’encarregui únicament del manteniment del patrimoni eclesiàstic i deixa les despeses comunes als fidels? La resposta és ben òbvia. Si es deixa el finançament de les parròquies, amb tots els elements de compensació necessaris per a les parròquies menys poblades, en mans dels fidels, ¿què li quedarà a la cúpula eclesiàstica per als seus fastos i el seu nivell de representació? És més: ¿no s’estaria fomentant d’aquesta manera una mena de democràcia popular que blindaria els rectors més incòmodes per a la jerarquia? És en aquest sentit que s’acaba de manifestar la FEERI (Federació Espanyola d’Entitats Religioses islàmiques). La FEERI vol el mateix que l’Església catòlica. La mateixa possibilitat de marcar amb una creu –petita contradicció– una casella específica de l’IRPF, és una reducció economicista del refrany “o tots moros o tots cristians”.

Si realment la fe és una cosa tan seriosa per arribar a alterar l’essència del que hauria de ser un Estat laic, el millor que es pot fer és suprimir aquesta casella per a tothom. Les pedres les pagarem entre tots, i amb molt de gust. Però també l’agnosticisme és una forma de creença. Que cada religió i les seves faccions recaptin directament el necessari servei espiritual que ara estan donant. O el que és el mateix: que cada sant carregui amb la seva espelma.

Ha arribat l’hora de fer la declaració de l’Impost sobre la Renda. És també el moment de recordar que els recursos econòmics que es destinen a l’Església Catòlica a través de la ics a la casella 105 de la declaració són diners que deixen de ser gestionats per l’Estat, i per tant que no poden ser distribuïts en funció de criteris públics ni de necessitats socials. L’any 2006 açò va suposar 144 milions d’euros que administrà directament la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). És clar que açò no inclou les ajudes que rep l’Església d’altres administracions en conceptes finalistes, ni els salaris dels professors de l’escola concertada, ni els salaris dels catequistes (millor que diguem les coses pel seu nom) de l’escola pública, etc, etc. El total de diners públics que rep l’Església és per tant molt més del que obté per la via de la declaració de l’IRPF.

Una part dels recursos que rep la CEE han servit i serveixen per nodrir a qui es posiciona contra la llei del divorci, o contra l’eutanàsia, o contra la família (homoparental), o contra l’educació per a la ciutadania i els drets humans,….. i a qui es creu legitimat per adoctrinar en el si de l’escola pública, fer apologia de l’homofòbia, justificar la pena de mort (mirau el Catecisme catòlic),… I és clar que l’Església té el dret de pensar i expressar la seva opinió, no en tenc ni el més mínim dubte d’açò; però el ciutadà també té el dret de no finançar de forma extraordinària a qui ha fet d’aquests motius la seva raó de ser. Si hi ha una altra església aquesta no pertany a la CEE. Si algú vol finançar un projecte social que gestiona aquesta altra església que ho faci, però no a través de la CEE ni a través de l’impost sobre la renda.

És innecessari ara exposar la flagrant contradicció que suposa constituir-se com un Estat aconfessional i finançar l’Església Catòlica a través del sistema general impositiu, que grava la renda disponible del contribuent. La veritat és que l’acord Església-Estat del 2006 incorpora aspectes negatius i aspectes positius respecte del que ha de ser l’objectiu final (o ho havia de ser, perquè aquest era l’objectiu fixat l’any 1979): l’autofinançament de l’Església, o si es vol el finançament ordinari de l’Església a través de la Llei general de subvencions, com ho fa qualsevol altra entitat o associació de tipus cívic. Un aspecte negatiu és que incrementa un 33.6% el valor del que amb la ics un contribuent destina a l’Església, passant del 0.54% al 0.7 % de la quota íntegra. I un de positiu és que no es fixa cap quota de transferència mínima, amb la qual cosa tot –ni més ni menys- el que es recapta anirà a l’Església.

Posant una “x” (una creu?) a la casella que diu “l’Església Catòlica” es sosté i es financia a qui no ha après a viure en una societat democràtica, secularitzada i laica. Per a ells (CEE), els que no combregam som uns immorals que vivim sense sentit i en el buit del relativisme. Ho he dit altres vegades: cada dia res perquè Déu existeixi i en el dia del judici final sigui clar i compassiu amb qui ha dedicat la seva existència a maleir l’existència de la resta de mortals.

NO POSIS UNA “X” A “L’ESGLÉSIA CATÒLICA”

POSA NOMÉS LA “X” A “FINS SOCIALS”

–