Fa uns dies vaig llegir l’informe publicat per la Fundació Jaume Bofill sobre La desafecció política a Catalunya. Una mirada qualitativa, i la veritat és que tot i que el seu contingut és aplicable a molts estats europeus és difícil no veure-hi dibuixada la situació política específica de Ciutadella. La desafecció és la forma de descriure l’actual distanciament de la gent respecte de la política. Aquest és, efectivament, un fenomen generalitzable a la nostra illa, a la nostra comunitat autònoma i al conjunt de l’estat, però és especialment útil per a descriure la situació de desconfiança i insatisfacció de la població cap a la principal institució ciutadellenca.

En aquest sentit no puc evitar de fer referència a una de les recents actuacions municipals que exemplifiquen aquesta forma de fer política que genera desafecció. Em referesc a la proposta unidireccional (sense espai per a altres opcions) i unilateral (sense la participació de la resta de formacions polítiques o d’entitats ciutadanes) de fer un pàrquing subterrani a l’actual Plaça des Pins. Tant se val si hi estic d’acord o no amb aquesta ubicació (i no hi estic d’acord), perquè amb el què realment discrep és en la forma de governar i prendre decisions de l’actual equip. Aquest govern no sap què vol dir governar des de la transversalitat (tot i que aquest sigui el principi bàsic del Projecte Educatiu de Ciutat), i posar en comunicació els sectors implicats en aquesta intervenció de gran impacte per a la ciutat. I és clar que s’han de crear places d’aparcament subterrani, però no seria millor fer-ho en el context del màxim acord possible? Passarà el mateix que amb l’escola de música, que durant aquests darrers cinc anys s’ha projectat a no se quants llocs diferents i encara resta per resoldre? Ara per ara el pàrquing ha passat de la Plaça del Príncep a la dels Pins, i segurament de pàrquing no en veurem cap mentre Brondo no sigui capaç de governar cercant la confiança de la gent.

No podem seguir vivint com ho hem fet fins ara. I no ho podem fer per molts motius que tanmateix es poden reduir a un mínim comú argumental: l’egoisme d’espècie. I que quedi molt clar: en termes d’espècie animal, l’egoisme és un altruisme. Sabem que en el planeta Gaia –Terra- tot està interconnectat, i que qualsevol alteració en el sistema global porta com a conseqüència la reestructuració dels seus components per tal d’assolir un nou equilibri. Ara cal saber si en aquest nou equilibri hi haurà espai per a l’ésser humà.

No podem seguir usant l’aigua com ho hem fet fins ara. Bé, vull dir com ho hem fet d’ençà la revolució industrial. I açò ho sabem racionalment des de fa molt de temps, però encara no ho hem interioritzat emocionalment. Ens passa en moltes altres coses. Sabem que l’aigua apta per a consum humà és cada dia més escassa i de menor qualitat. L’aigua que surt per l’aixeta és potable, però poca gent l’utilitza per a beure. El 85% dels ciutadans bevem aigua de bòtil o de garrafa, en forma de petits transvasaments des del Montseny, Caldes de Malavella, Vilajuïga, etc. fins a casa. I no és estrany, en molts casos l’aigua que surt per l’aixeta no compleix aquelles tres característiques bàsiques que defineixen al líquid més essencial: incolor, insípid i inodor. L’aigua del segle XXI en canvi té color, gust i fa olor. Però és potable!. Sí, i és potable. Aquestes són les conseqüències del mal ús que en feim els humans d’aquest recurs imprescindible per a la vida. Fins ara hem funcionat com si l’aigua fos un producte il·limitat. Hem seguit la norma d’usar i tirar l’aigua, tant en el consum domèstic com en el productiu. Utilitzam la mateixa aigua, o sia aigua de la mateixa qualitat, per a cuinar, que per tirar a l’escusat, que per a regar o que per omplir les piscines. Aristòtil deia que l’home és un animal racional, però ara sabem que no sempre actua racionalment.

Menorca és un territori limitat, on el recurs aigua ha de ser optimitzat al màxim. I per a fer-ho cal que els ciutadans tenguin al seu abans eines de bona gestió. Ha quedat comprovat que els ciutadans sabem respondre positivament quan se’ns ofereix propostes adequades i raonades. Ho hem vist en la recollida selectiva de les deixalles, en l’ús del transport públic, o en l’ús de bombetes de baix consum. En la gestió de l’aigua en el nostre limitat territori cal fer més coses. I cal fer-ho en la diversificació del proveïment (a través de la captació d’aqüífers, de la reulització d’aigua depurada, i ara també de l’eventual dessalació), en l’eficàcia del seu ús, i en la gestió de la demanda. Per cert, la dessaladora que es construeix a Ciutadella és una mala solució, però sembla que és una solució necessària per a fer front a l’actual sobreexplotació dels aqüífers. En aquest sentit tots hem hagut de redefinir la nostra postura davant la proposta sempre suspitosa de Jaume Matas de construir dessaladores. Però redefinir postures no vol dir capgirar arguments. Per jo l’argument crític contra la dessalació segueix sent igual de vàlid, que converteix aquesta via com un mal que caldria evitar.

Menorca no té avui els mateixos problemes que Catalunya, però en té d’altres de molt importants. El GOB els ha anat explicant als ciutadans, municipi per municipi, durant aquests darrers mesos. A la seva pàgina web hi podem trobar un document d’anàlisi i una proposta d’actuacions per al bon ús de l’aigua, La situació de l’aigua potable a Menorca. M’ha semblat una feina interessantíssima que caldria convertir en un autèntic pacte menorquí per l’aigua. Fer-m’ho, encara que sigui per egoisme.

El Papa Benet XVI, durant el viatge pastoral als EUA, ha expressat la seva vergonya i el seu rebuig per la implicació de la institució eclesial en més de 10.000 casos d’abusos sexuals a menors d’edat. Ha demanat perdó? No, no ha sortit de la seva boca aquesta paraula, però tanmateix el perdó no és el que volen els afectats i els ciutadans nord-americans. El perdó té a veure amb la relació de l’home amb Déu. L’aspiració ètica, en canvi, és que la relació entre una persona i una altra es resolgui amb justícia i amb el canvi de comportament. I açò encara resta per fer. La immensa majoria dels capellans implicats no han estat expulsats de l’Església catòlica i en molts casos segueixen exercint les funcions sacerdotals.

Per altra banda, l’Església catòlica alemanya acaba de fer públic que durant els anys de la Segona Guerra Mundial va tenir com a esclaus 6.000 homes i dones, la majoria polonesos i russos, fent feines de tot tipus: cultivant els seus horts o arreglant els temples. Un detall més -no insignificant- del comportament d’aquesta institució humana que sempre diu actuar en nom de Déu.

És clar que després, a missa, durant el ritus de la pau, el capellà convidarà als fidels a proclamar en veu alta: Us deix la pau, us don la meva pau, / no mireu els nostres pecats, / sinó la fe de l’Església, / i doneu-li aquella pau i aquella unitat / que vós vau demanar. / Vós que viviu i regnau pels segles dels segles.