No podem seguir vivint com ho hem fet fins ara. I no ho podem fer per molts motius que tanmateix es poden reduir a un mínim comú argumental: l’egoisme d’espècie. I que quedi molt clar: en termes d’espècie animal, l’egoisme és un altruisme. Sabem que en el planeta Gaia –Terra- tot està interconnectat, i que qualsevol alteració en el sistema global porta com a conseqüència la reestructuració dels seus components per tal d’assolir un nou equilibri. Ara cal saber si en aquest nou equilibri hi haurà espai per a l’ésser humà.

No podem seguir usant l’aigua com ho hem fet fins ara. Bé, vull dir com ho hem fet d’ençà la revolució industrial. I açò ho sabem racionalment des de fa molt de temps, però encara no ho hem interioritzat emocionalment. Ens passa en moltes altres coses. Sabem que l’aigua apta per a consum humà és cada dia més escassa i de menor qualitat. L’aigua que surt per l’aixeta és potable, però poca gent l’utilitza per a beure. El 85% dels ciutadans bevem aigua de bòtil o de garrafa, en forma de petits transvasaments des del Montseny, Caldes de Malavella, Vilajuïga, etc. fins a casa. I no és estrany, en molts casos l’aigua que surt per l’aixeta no compleix aquelles tres característiques bàsiques que defineixen al líquid més essencial: incolor, insípid i inodor. L’aigua del segle XXI en canvi té color, gust i fa olor. Però és potable!. Sí, i és potable. Aquestes són les conseqüències del mal ús que en feim els humans d’aquest recurs imprescindible per a la vida. Fins ara hem funcionat com si l’aigua fos un producte il·limitat. Hem seguit la norma d’usar i tirar l’aigua, tant en el consum domèstic com en el productiu. Utilitzam la mateixa aigua, o sia aigua de la mateixa qualitat, per a cuinar, que per tirar a l’escusat, que per a regar o que per omplir les piscines. Aristòtil deia que l’home és un animal racional, però ara sabem que no sempre actua racionalment.

Menorca és un territori limitat, on el recurs aigua ha de ser optimitzat al màxim. I per a fer-ho cal que els ciutadans tenguin al seu abans eines de bona gestió. Ha quedat comprovat que els ciutadans sabem respondre positivament quan se’ns ofereix propostes adequades i raonades. Ho hem vist en la recollida selectiva de les deixalles, en l’ús del transport públic, o en l’ús de bombetes de baix consum. En la gestió de l’aigua en el nostre limitat territori cal fer més coses. I cal fer-ho en la diversificació del proveïment (a través de la captació d’aqüífers, de la reulització d’aigua depurada, i ara també de l’eventual dessalació), en l’eficàcia del seu ús, i en la gestió de la demanda. Per cert, la dessaladora que es construeix a Ciutadella és una mala solució, però sembla que és una solució necessària per a fer front a l’actual sobreexplotació dels aqüífers. En aquest sentit tots hem hagut de redefinir la nostra postura davant la proposta sempre suspitosa de Jaume Matas de construir dessaladores. Però redefinir postures no vol dir capgirar arguments. Per jo l’argument crític contra la dessalació segueix sent igual de vàlid, que converteix aquesta via com un mal que caldria evitar.

Menorca no té avui els mateixos problemes que Catalunya, però en té d’altres de molt importants. El GOB els ha anat explicant als ciutadans, municipi per municipi, durant aquests darrers mesos. A la seva pàgina web hi podem trobar un document d’anàlisi i una proposta d’actuacions per al bon ús de l’aigua, La situació de l’aigua potable a Menorca. M’ha semblat una feina interessantíssima que caldria convertir en un autèntic pacte menorquí per l’aigua. Fer-m’ho, encara que sigui per egoisme.