De vegades sorprèn la rellevància que adquireixen algunes informacions quasi intranscendents, i la poca repercussió mediàtica que tenen, en canvi, fets que clarament cal considerar d’històrics. Estic pensant en el cas del Camí de Cavalls i de l’atorgament per part del Govern de les Illes de la urgent ocupació (que el PP es va negar de concedir reiteradament) perquè el Consell de Menorca pugui fer valer de forma immediata l’ús públic de l’esmentat camí, com estableix la Llei del Camí de Cavalls aprovada l’any 2000. Aquest és el darrer capítol d’un llarg procés jurídic i administratiu per fer valer la servitud pública de pas que alguns consideràvem viva, o sia vigent, però que calia demostrar de forma concloent davant els tribunals. Parlar de servitud pública vol dir parlar d’un ús lliure, públic i gratuït del Camí de Cavalls, només subjecte a les restriccions que estableixi l’Administració per tal de garantir el seu bon ús i que, de fet, ja ha resolt a través del Pla especial del Camí de Cavalls aprovat definitivament.

Han passat molts anys i moltes coses pel camí per ara no ser capaços de transmetre la transcendència de la fita assolida. És necessari escriure la història de la recuperació de l’ús públic del Camí de Cavalls, perquè aquesta forma part de la història moderna del Camí de Cavalls, on la mobilització cívica ha jugat un paper de primer ordre. Res del que s’ha aconseguit no hauria estat possible sense el protagonisme i la implicació de la Coordinadora del Camí de Cavalls, i per tant de les entitats socials i polítiques que en formen part i de les persones que la han impulsada i dinamitzada. Haurà estat, segurament, un dels darrers grans moviments socials nascuts durant el segle XX en defensa dels ideals del menorquinisme cívic, on han confluït la defensa del patrimoni històric, la defensa dels valors naturals i paisatgístics, la defensa del dret al gaudi i a l’educació en la natura, la defensa de la cosa pública i la defensa de la cosa pròpia. La reactivació ciutadana a favor del Camí de Cavalls es produeix entre els anys 80 i 90, i en aquesta reactivació tenen una especial rellevància dos documents relacionats amb el camí. Un d’ells és l’estudi elaborat per l’arqueòleg Joan C. De Nicolás a petició de l’IME, i publicat l’any 1992. L’altre és el Dictamen sobre la naturalesa jurídica del Camí de Cavalls (1993) encomanat pel Consell de Menorca i redactat per Josep Maria Quintana i Carlos Seguí Puntas, on defensaven que la servitud de pas persistia i que era pertinent la defensa del seu ús davant els jutjats. Després d’aquests en vindran altres, de documents, però els antecedents esmentats van ser suficients perquè l’any 1994 el mateix Consell de Menorca acordés de forma unànime la seva implicació en la defensa, fins i tot davant els jutjats si fes falta, del dret de pas pel Camí de Cavalls.

Aquesta presa de posició va ser determinant perquè des d’aleshores el Camí de Cavalls fos un element present en documents estratègics tan importants com els elaborats per a la declaració de Menorca Reserva de Biosfera, o en la redacció del PTI. Però, tanmateix, els conflictes per utilitzar aquest antic camí s’han mantingut fins als darrers anys, a pesar que fins la història més oficial deia que el camí era de domini públic: “En la década de los años 60, por una disposición del Gobierno Militar, el Camí de Cavalls pasó al pleno dominio público” (Geografia e Historia de Menorca, de J. Mascaró Pasarius). El procés judicial per demostrar la vigència de la servitud s’esdevenia complex i llarg, i vés a saber si definitiu. Ara ja no ho sabrem mai. Encertadament o errònia, la realitat és que es va optar per la redacció d’una llei com a solució efectiva i prompta per recuperar l’ús públic del Camí de Cavalls. Aquesta llei, aprovada l’any 2000, estableix un pas públic –una servitud pública de trànsit- sobre el traçat original del Camí de Cavalls.

I en tot açò tampoc no hem d’oblidar el paper dels propietaris, que des de l’inici van defensar l’extinció d’aquesta servitud, i per tant la no-vigència de cap dret de pas, amb l’únic objectiu (legítim per altra banda, però no l’únic possible) d’obtenir compensacions per al seu ús. El PP, en tot aquest camí, va jugar un paper ambigu. Mentre per una banda l’aleshores conseller de Política Territorial, el senyor Avel·lí Casasnovas, assegurava que el Camí de Cavalls seria operatiu durant el 1997 (i era cessat del càrrec pocs mesos després), el PP més vinculat a la propietat (organitzada en l’associació Meloussa) posava silencis a l’assumpte al·legant unes negociacions que mai no es varen resoldre. I així fins que Jaume Matas, des del Ministeri de Medi Ambient o des de la Presidència del Govern, fa fer cas a les orientacions del PP menorquí per inventar un nou camí del litoral, pensat des d’una visió exclusivament turística (no cultural ni mediambiental) amb la intenció d’esvair la lluita per la recuperació del Camí de Cavalls.

El meu objectiu no és escriure sobre la història del Camí de Cavalls -encara que anim a qui calgui a què prengui la iniciativa-, però sí el de fer memòria per a interpretar en la justa mesura el nou discurs que han articulat els neocons sobre el Camí de Cavalls. Aquests recents vindicadors de l’històric camí no són excursionistes, ni entusiastes del patrimoni cultural, ni sensibles conservacionistes del paisatge menorquí, sinó promotors i/o partidaris d’un turisme expansiu que en poder ompliria el seu recorregut de serveis complementaris, de restaurants i souvenirs, i fins i tot l’asfaltaria per evitar que la pols embrutés la marca de les seves espardenyes.

La reivindicació civil i política del Camí de Cavalls ha estat fins avui vinculada a la idea d’una ruta històrica útil per a l’activitat lúdica i educativa en el medi natural, destinada a l’excursionisme a peu, en velo i a cavall, i per tant pens que tota intervenció sobre el camí ha de respondre a aquesta vocació inicial. Seria important no de perdre de vista aquest objectiu.