Supòs que tothom ha passat per moments difícils durant la seva vida. Ho supòs, encara que potser m’equivoc. Tanmateix tots fonamentam les nostres vides en supòsits. I tots hem hagut d’encarar, o de conviure, o de sobreviure, amb fets inesperats, dolorosos, irreversibles que cap déu esborrarà de la biografia particular de cada un de nosaltres.
La vida es fa de projectes, és cert, però també de tsunamis vitals que s’ho emporten tot. No som senyors del propi destí, no sempre podem triar entre la foscor del dia i la claror de la nit. De vegades el temps es torna dolorosament etern, insofriblement real, profundament obscur, insalvablement desconcertant.
Viure és ser, és la consciència de ser, és la voluntat de ser, és el ser en el temps. Però no som el que volem ser, som el que som. Som un poc del que volem ser i molt del que no volem ser. I així vivim, i convivim, i sobrevivim.
La lluna plena d’ahir, l’enfurismat mar ran de costa, l’intens i immens verd del mes d’abril, els ulls brillants i profunds d’una mirada amorosa.
Admirar. Mirar amb agradable sorpresa les coses belles.
