La primera notícia del diari Ultima Hora-Menorca d’avui (diumenge dia 6 d’abril) és què el PP es planteja forçar la renúncia de Brondo de l’alcaldia de Ciutadella, que podria assumir l’actual tinent de batlle i diputada al parlament autonòmic Antònia Gener.

Una cosa és evident, i el mateix diari ho expressa així –encara que amb unes altres paraules- de la mà del seu director Josep Pons Fraga: Llorenç Brondo ha desertat completament de la seva responsabilitat a l’alcaldia. I aquesta ja no és una opinió interessada de qui es mostra crític amb el govern del PP, sinó que és l’opinió generalitzada de la població de Ciutadella i fins i tot dels militants i dirigents del PP que ara recull un mitjà de comunicació insular. Brondo passeja molt per la ciutat, fa molts cafès, però no fa d’alcalde.

Els dos mandats del govern presidit per Llorenç Brondo s’han caracteritzat per una falta absoluta de lideratge polític i de projecció de ciutat. Açò sí, amb una diferència clara entre els dos mandats: Jaume Matas i el PP ara ja no governen la Comunitat. Durant els quatre primers anys els actes i les visites dels dirigents autonòmics van servir per amagar una realitat que avui és innegable: durant els anys de bonança econòmica l’Ajuntament de Ciutadella no va saber fer el que li corresponia, que és donar resposta a les principals necessitats inversores de la ciutat. No tenim uns equipaments adequats per donar resposta a l’escola de música, no s’ha resolt l’espai museístic de Ciutadella (Museu municipal des Bastió i Can Saura), no tenim cap espai escènic que compleixi els mínims requisits per a esdeveniments teatrals o musicals, no tenim voltadora, no tenim iniciada ni projectada una nova escoleta infantil que prest esdevindrà urgent, no tenim casal de joves, no s’ha iniciat cap pàrking subterrani, no s’ha avançat en el soterrament del cablejat dels enfronts, no s’han eliminat les eternes barreres arquitectòniques de la Casa de Cultura i la biblioteca, etc. etc. I ara, en època de menors ingressos tant per a l’ajuntament com per als ciutadans, no tenim ni doblers ni equipaments socials.

Un alcalde no pot callar ni amagar-se darrera delegacions o alcaldes accidentals quan s’han de tractar qüestions de primer ordre per a la ciutat, o quan s’han de donar explicacions a l’oposició o als mitjans de comunicació. I ho ha fet reiteradament. Les bondats no són suficients per a governar un poble, també hi calen virtuts. La principal virtut d’un bon alcalde, com insistia Tierno Galván, és donar la cara davant els seus ciutadans, en els bons moments i en els mals moments. El PP de Ciutadella ha comès un greu error ideològic (i estratègic) i és inventar açò de què l’alcalde pot actuar com si fos un president del parlament local, a la semblança dels parlaments autonòmics i estatals, i dedicar-se a dirigir i ordenar els plenaris, i assistir i representar a l’Ajuntament en els actes institucionals. No, un alcalde no és ni pot ser només açò, almenys en l’actual configuració de les corporacions locals. Precisament l’actual ordenament el que va fer és el contrari, donar més autonomia, més responsabilitats, més competències, més autoritat a l’alcalde. Però l’autoritat de veritat no es regala, s’ha de guanyar.

UH-Menorca ha estat valenta amb la notícia que ha publicat, i a més se li ha d’agrair que ha tractat la informació amb respecte cap a la persona de Llorenç Brondo, però amb exigència d’allò que té a veure amb lo públic. De fet Brondo no és el responsable final de l’actual desconcert. Tot el seu equip de govern en són també coresponsables, ja que han governat amb la mateixa deixadesa i apatia. Caldria esperar d’ells un poc més d’humilitat i deferència cap al qui a pesar de tot ha estat el seu alcalde.

Dijous passat, a Palma, vaig assistir a la presentació de la primera novel·la de Joan Miquel Oliver, El misteri de l’amor (Empúries Narrativa), més conegut per la seva tasca com a cantautor o com a compositor i lletrista del grup Antònia Font. Miquel Oliver, o Toni Amengual, com també es fa nomenar, manté en tota la seva obra, musical, poètica i narrativa, una visió estètica en la qual exalta la presència i la singularitat d’objectes, de relacions, de pensaments, de cabòries, que en la vida quotidiana esdevenen si més no rutinàries, mecàniques, vulgars. Sí, Oliver potser parlarà d’una cosa tan transcendent com l’amor, però parlarà d’un amor d’estar per casa, com ha dit algú.

L’obra presentada dijous s’ha publicat com una transcripció d’estats onírics i monòlegs interiors, deixant sense resoldre de forma deliberada moltes incorreccions lèxiques i ortogràfiques. És una novel·la atípica, o millor dit excèntrica. Tanmateix així és com es reconeix l’autor, no se si per dotació o per vocació. He llegit en una entrevista que li feia El Pais, publicada divendres dia 28 de març, que Miquel Oliver s’identifica amb un cert “anarquisme metodològic”, déu-ni-do! Quina metodologia deu ser aquesta? A la fi hi ha un anarquisme que acata un mètode?

La presentació va tenir lloc en un espai increïblement bell, la llibreria Quart Creixent, que no record haver visitat durant aquella època de militància estudiantil a Mallorca. Encara pens d’aquells anys que vaig ser massa bon estudiant de Biologia i massa mal illenc protomallorquí. La llibreria situada al carrer d’en Rubí, ben aprop de la Plaça Major, és una preciosa mostra de farmàcia d’estil modernista convertida fa ja molts anys en un esplèndid espai de difusió de la creació cultural feta a la nostra nació, a la nació cultural vull dir, als Països Catalans. Allà hi he pogut comprar El jonc i l’aritja. País, cultura, política, una copilació de treballs de Damià Pons (Lleonard Muntaner, 2006), i el nombre 860 de la Revista Lluc, la qual dedica, per cert, el dossier a Menorca (Menorca: educació, cultura i política). Em rebel·la, Damià (ah!, en Damià Pons n’és també el director), que la millor revista cultural que té les Illes no assoleixi el reconeixement i la transcendència que mereix. Què vull dir amb açò? Home, idò, que almenys en els àmbits culturals de la balear menor la revista Lluc hauria de ser considerada una revista pròpia, i no ho és.

Mentre Miquel Oliver resolia la presentació del seu llibre amb dues cançons inèdites, jo somiava que la nostra farmàcia de Ciutadella, Ca’n Llabrés, un dels exemples més singulars del modernisme a les Illes, obtenia la mateixa sort i esdevenia un espai dedicat a la cultura. L’Ajuntament de Ciutadella i el Consell de Menorca han iniciat, amb molt bon criteri, la declaració de l’edifici com a Bé d’Interès Cultural, però açò no resoldrà el problema fonamental que pateix molt del nostre patrimoni arquitectònic: la recuperació de l’ús. Un ús que lògicament sigui compatible amb la singularitat d’un Bé (que sigui conservat, estudiat, divulgat i gaudit). Ara per ara el més urgent és estar segurs que l’estat de l’edifici no posi en perill el futur Bé, i el temps en aquest sentit sempre juga en contra d’aquest objectiu.

Però tornant a Miquel Oliver, o millor dit a les seves dues cançonetes, també he pensat que una obra com la seva no seria possible a Menorca. I no perquè no hi hagi creadors tan excèntrics i originals –i necessaris- com ell, sinó perquè el clima cultural és un altre. Pens, per exemple, amb en Víctor Martí, autor ferrerienc que, entre moltes altres obres publicades o inèdites, és autor de Patrimoni dels déus, premi Ateneu de Maó de no se quin any. Un llibre avui difícil de trobar però exemple d’un tipus de literatura menorquina també necessària.

Bé, Jaume (*), no se si ha estat l’entorn farmacològic o el vers oníric de Miquel Oliver, però a casa m’he pres un gelocatil, i fins i tot m’ha semblat poètic.

(*) L’asterisc és sempre un signe de categoria i notorietat. En Jaume Garau és d’aquests estranys amics que sempre et conviden a gaudir de grans coses. El paratge de S’Estaca n’és un exemple; la farmàcia Quart Creixent (li puc dir així?) n’és un altre. Quin serà el proper?

Durant aquesta darrera setmana, una de les notícies de més impacte mediàtic ha estat la investigació de l’exregidor del PP de Palma Javier Rodrigo de Santos, acusat d’haver malgastat doblers públics –diuen que més de 45.000 €– en clubs de prostitució masculina. La notícia és analitzada amb encert per na Maite Salord en un dels darrers articles publicats en el seu bloc. En compartesc l’anàlisi al cent per cent. En qualsevol cas el que voldria emfatitzar aquí és la intersecció reprovable entre la cosa pública i la cosa privada que suposa l’afer de de Santos.

No és senzill en la nostra complexa societat delimitar amb precisió aquests dos universos que són l’espai públic i l’espai privat, però de forma aproximada podem dir que ens remetem al primer –al públic– quan ens referim a la política o a la societat civil (a l’àmbit comunitari, en definitiva), i al segon –al privat– quan parlam d’aspectes que es relacionen amb l’àmbit personal. El primer es regeix per l’ètica pública (que tracta de definir el que és just, el que està bé o malament per a la col·lectivitat) i el segon per la moral privada (que s’alimenta de les aspiracions i valors personals). Com deia abans, els límits entre un i altre són difícils de concretar, ja que en moltes qüestions s’ha produït una publificació (el neologisme no és meu), és a dir una transformació d’assumptes privats en qüestions públiques o d’interès públic. Així, el nombre de fills que vol tenir una parella o el consum de substàncies com tabac o alcohol, qüestions clarament de l’esfera privada, han esdevingut de rellevància i d’intervenció pública.

Aquest no és el cas de de Santos, evidentment. La vida sexual i familiar de l’exregidor del PP pertanyen sense cap dubte a la seva vida personal, la qual només pot existimar ell i els seus, en l’àmbit del més absolut respecte i anonimat, mentre no es superi la frontera d’allò que està legislat i que forma part dels límits que imposa l’ètica pública en la vida privada. Per altra banda, l’activitat política pertany a l’àmbit de la vida pública per excel·lència. Ara bé, de Santos comet un error tan greu com evident: viure en la intersecció impossible d’aquests dos universos, utilitzant recursos públics per satisfer desitjos privats. Aquest és, en definitiva, el fet central de la polèmica, il·legítim i il·legal, rebutjable i condemnable. En aquest espai d’intersecció impossible de Santos converteix en públic o d’interès públic una cosa que inicialment era privada, la seva vida sexual i la seva addicció al consum de drogues. És lògic, per tant, que els mitjans de comunicació expliquin en quina cosa privada es va gastar de Santos els doblers dels palmesans. I també és lògic que ho facin adjectivitzant el tipus de pràctica sexual –homosexual– a què accedia, atès que la seva posició pública com a regidor del PP era contrària al matrimoni entre persones de la mateixa orientació sexual.

Ara bé, si açò és així, cal demanar-se si era necessari que alguns mitjans de comunicació dediquessin fins a dues pàgines a narrar detalls morbosos de la seva pràctica sexual, tal com en quina postura practicava sexe, quins objectes sexuals utilitzava o quins vídeos l’acompanyaven. Era aquesta una informació significativa? Era necessària per prendre consciència del delicte comès? No, jo crec que no. De fet, en fer-ho, el que donen a entendre és que la gravetat del delicte és proporcional a la desmesura (com ho he de dir, si no?) practicada en la intimitat sexual. Idò no, el delicte –l’ús de fons públics per a coses privades– ha de ser condemnat legalment, i la hipocresia –de practicar en privat allò que menyspreava en públic– condemnada socialment, però la resta segueix formant part de la seva vida privada.

Per què alguns mitjans han publicat aquests detalls innecessaris? Segurament contestaran que són d’interès periodístic, que és com qui diu que als lectors els agrada llegir notícies morboses. I potser sí que sigui cert. Però l’interès periodístic no s’hauria de regir només pel que agradarà llegir als lectors (o sia vendes), sinó per l’ètica professional, que posa límits a la seva tasca i publifica (converteix en públic) només allò que és necessari per oferir una informació rigorosa i completa.

I que quedi clar, parl d’aquesta qüestió no per suavitzar l’afer de Rodrigo de Santos sinó per introduir un dels grans temes de la nostra societat postmoderna (ara ja líquida): ètica pública / moral privada. Aquest és un debat essencial per entendre, per exemple, les dificultats per consolidar una societat laica, o per legislar en una societat multiconfessional. Però açò són figues d’un altre paner.