Supòs que calia dir alguna cosa de les passades eleccions generals; dels resultats, de la campanya i del sistema. Sí, del sistema electoral espanyol també. D’aquest emperò no és el moment d’estendre’s massa, no sigui ara que caiguem en la profana temptació i en el reduccionisme erroni de dir que tota la culpa la té el sistema. Aquests laments són ben inútils. Tots sabíem, quan vam decidir participar en les institucions de l’Estat, que el sistema electoral és el que és. Canviable, açò sí, però innecessari per a explicar els nostres errors.

És cert, per altra banda, que el sistema electoral és més que la llei electoral. És la llei, i tot el que la llei no regula, i que els poders terrenals (i també els d’inspiració divina) aprofiten per induir el vot. Tot val en el mercat del vot: campanyes publicitàries, rebaixes i descomptes, ofertes, no dir tota la veritat i acusar de mentider, etc. En definitiva molts missatges carregats de poca informació i de molta persuasió emocional. I és que els publicistes saben fa temps que es més fàcil convèncer per la seducció que per la raó. Pràcticament tot esdevé tàctica (publicitat, màrqueting, envoltori) i les idees –la ideologia- (el producte, el contingut) passen a ser secundàries.

Ho ha dit pràcticament tothom: el bipartidisme ha estat el gran vencedor. En aquesta victòria s’hi han aliat la llei electoral, els grans partits d’àmbit estatal i els mitjans de comunicació públics i privats. Sí, la llei ha fet la seva feina, però la llei i la constitució són les mateixes des del 1978, i la polarització mai s’havia expressat amb tanta virulència. En canvi, l’opció per plantejar tot el procés electoral com una carrera presidencial dels dos líders a dirigir l’Estat ha estat una visió estratègica del PP i del PSOE. Tots dos estan convençuts que els afavoreix, i no s’han equivocat. Tant el PSOE com el PP han incrementat els seus vots a costa de minoritzar el paper de la resta de grups i en especial dels grups de definició territorial. Segons el PSOE i el PP, Zapatero i Rajoy s’han presentat a totes les circumscripcions electorals per a governar Espanya. Els mitjans de comunicació també han jugat a favor del plantejament del bipartidisme. Els públics ho han fet per prescripció i els privats per decisió pròpia. I ja se sap que la realitat és la realitat de la imatge televisiva.

L’últim apunt genèric que hi afegiria a tot açò és que en aquesta campanya tant el PSOE com el PP han jugat a situar a l’altre al límit de l’holocaust. El PSOE proclamava que amb el PP retornaríem als mals d’antany, retall en les llibertats individuals (en divorci, avortament, matrimoni homosexual, etc.), aplicació de mesures quasi-racistes en la política d’inmigració, recuperació de la moral catòlica com a moral d’Estat, la ruptura de la nació espanyola, etc. Per la seva banda el PP insistia en què el president Zapatero havia mentit en quasi bé tot (en relació a ETA, en les xifres macroeconòmiques, etc), i no tenia una idea clara d’Espanya. I en aquesta pugna inversemblant el PSOE ho tenia, i ho ha fet, infinitament millor que el PP, amb la qual cosa el vot útil i el vot de la por li han donat la victòria.

No cal ni dir que el maleït atemptat d’ETA que causà la mort d’Isaías Carrasco va jugar a favor del bipartidisme i del PSOE.

Dit tot açò, deixem les forces centrífugues i centrem l’atenció en les centrípetes. I per a jo el centre d’interès era Unitat per les Illes. O millor dit, una fórmula de convergència nacional que ens permetés recuperar una posició de força front l’Estat de vocació mononacional, amb un objectiu clarament sobiranista per esdevenir subjectes del nostre propi destí. Els resultats d’Unitat han estat en aquest sentit decebedors. No hem assolit ni fer-hi prop els resultats de l’anterior coalició –Progressistes, amb IU i sense UM- de les eleccions del 2004. Quines són les causes? No crec que faci falta repetir les raons exposades pels propis partits en forma d’autocrítica. Tot l’exposat en els paràgrafs anteriors formaria part d’aquelles raons externes, i les internes també són clares: manca de visualització dels partits constituents d’Unitat (tant en les sigles, com en la publicitat, com en la presència física de persones rellevants dels diferents partits, etc.) amb la qual cosa no s’ha aconseguit ni tan sols sumar el vot fidel a cada formació política integrant; i la difícil i precipitada constitució d’Unitat que reafirma la debilitat i falta de credibilitat de les coalicions electorals sense trajectòria ni arrelament territorial.

Però tanmateix el lament no fa reversibles els fets. El poder està en orientar el nostre destí a partir d’una anàlisi i interpretació dels fets. Con deia ahir Cardús a l’Avui, “després de perdre les eleccions, el sobiranisme hauria de guanyar la interpretació dels resultats”. I la meva interpretació és la següent:

1. És fonamental que el nacionalisme menorquí, representat bàsicament pel PSM, tengui un discurs clar i sòlid. Només allò que es pot explicar senzillament transmet confiança i adhesió. El PSM és un partit que neix des de la ideologia del socialisme i del federalisme, i que avui ha reconstruït el seu discurs sobre la base del nacionalisme. El PSM és un partit nacionalista, que és la seva forma de ser d’esquerres i ecologista a Menorca.

2. No podem jugar més a la desorientació de l’electorat nacionalista. I per tant és urgent que els partits nacionalistes, a Menorca, a les Illes, als Països Catalans, i a l’Estat, defineixin i articulin la seva política d’aliances. No té cap sentit que a unes eleccions generals o europees s’opti per anar amb IU i/o amb el PSOE, i a unes altres amb CiU, o amb ERC. És necessaria una major estructuració i vertebració de les aliances nacionals, el contrari genera desconfiança i sensació d’oportunisme.

3. Aquestes aliances han d’anar més allà d’adhesions a documents, com va ser el cas de la Declaració de Barcelona, o a coalicions purament preelectorals, com han estat Progressistes o Unitat.

Fins aquí he evitat pràcticament qualsevol referència a les dades dels resultats electorals. Però l’anàlisi sobre l’elecció del senador per Menorca fa imprescindible recordar alguns nombres. La candidatura d’Artur Bagur i Belén Calafell al Senat per Menorca ha obtingut uns excel·lents resultats (20.816 vots), recollint molts dels vots que a les eleccions del 2004 havien anat al PSOE (15.100 vots), al PSM (4.242 vots) i a IU-verds (2.021 vots). La suma de vots del 2004 dels quatre partits dóna 21.563 vots. Per tant, sense cap dubte que Artur ha aconseguit allò que no va ser possible a les eleccions del 2000, sumar les fidelitats dels votants als partits d’esquerres. Fins i tot, no tenc cap dubte, que Artur ha estat capaç de sumar vots que el PP ha perdut gràcies a la seva nefasta direcció política.

Però, per altra banda, podem veure com gran part dels vots que han anat a n’Artur, al Senat, han optat també per votar al PSOE en el Congrés. El PSOE obté al Congrés 19.070 vots, 1.800 menys que n’Artur al Senat. I aquests darrers s’han repartit entre Unitat i IU, bàsicament. La no visualització del PSM ni al Congrés ni al Senat ha fet que el vot més fidel del PSM votés al Senat a n’Artur, però no a Unitat al Congrés.

Em resten molts dubtes i preguntes:

Realment per a què haurà servit la candidatura unitària amb el PSOE al Senat? Per guanyar, d’acord. Per evitar que el senador menorquí sigui del PP, d’acord. Però més enllà de raons numèriques, val la pena renunciar a una posició més nacionalista i d’esquerres al Senat, la cambra que tothom clama com de representació territorial? No fa açò debilitar el discurs nacionalista front l’espanyolisme del PP i del PSOE?

Què ha de pesar més alhora de fer política d’aliances al Senat, o al Congrés: la possibilitat d’aconseguir algunes coses per Menorca (gestió) o la possibilitat d’ampliar i enfortir la posició del nacionalisme a Menorca?

L’èxit de la candidatura d’Artur Bagur serà, i ja ho és, aprofitada per aquells que defensen la unitat de l’esquerra (pre-electoral) per afrontar convocatòries electorals a altres institucions. És aquesta la política d’aliances per les quals hauria d’apostar el PSM?

Són dubtes –alguns resolts i d’altres no resolts- expressats en veu alta. El que sí lament és que la candidatura al Senat no hagi ajudat a reforçar ni el discurs ni la fidelització del vot nacionalista del PSM a favor d’Unitat. La derrota ja la tenim, ara caldria saber què hem de fer amb ella. Què volem fer en el futur?

El Govern balear ha incorporat en l’esborrany de decret que haurà de regular el sistema curricular de l’educació a les Illes Balears diverses propostes que afecten l’assignatura de Religió catòlica. No són aquestes les úniques mesures, ni tampoc les mesures més significatives per al desenvolupament d’un currículum que respongui a les necessitats educatives de la nostra societat, i en aquest sentit caldrà llegir-lo amb molt de detall. Però l’objectiu d’aquestes mesures és racionalitzar els horaris i els continguts de l’escola pública; un repte gens fàcil però molt necessari.

Aquestes propostes són les següents: es redueix una hora lectiva de Religió catòlica durant el curs de 4 d’ESO, i se’n desplaça una altra a la darrera hora de l’horari lectiu durant el curs de primer de batxillerat. Cal recordar que durant l’actual curs escolar, per exemple, s’imparteixen un total de vuit hores setmanals de Religió catòlica, repartides en una hora a 1r i 3r d’ESO, dues a 2n i 4t d’ESO, i dues també a 1r de batxillerat. Per tant, es redueix només una hora lectiva de Religió, i s’allibera als alumnes de Batxillerat que no han optat per la Religió a una hora de presència al centre.

És evident que aquesta mesura no té res a veure amb allò que reclamam els laïcistes que la religió, cap religió, no sigui una assignatura del currículum de l’escola pública. Fins a l’avorriment hem dit que el fet religiós i la història de les religions han de ser presents a l’escola pública a través dels continguts d’altres assignatures com història, literatura, art, matemàtiques, etc.; impartides per especialistes de cada àmbit, sense implicacions doctrinàries ni vinculacions amb institucions confessionals. La mesura, com deia abans, no té res a veure amb la tan reclamada aconfessionalitat de l’escola pública. Tanmateix, aquesta és una competència del govern de l’Estat que només es podrà resoldre a partir de la revisió (i finalització!) dels acords entre l’Estat i la Santa Seu; un procés que ja s’hauria d’haver encetat arran de les negociacions per definir el nou finançament amb doblers públics de l’Església catòlica. Però tot i així, encara que la finalitat no sigui laïcista, la mesura és bona tant des del punt de vista aconfessional (encara que insuficient) com de l’organització del temps escolar.

El meu dubte és, emperò, un altre. És saber si la mesura del Govern realment es podrà aplicar, tenint en compte que el Concordat(1) estableix que l’ensenyament de la Religió catòlica es farà a tots els nivells educatius i en condicions equiparables a la resta de matèries. Fins ara aquest acord ha estat reiteradament interpretat i traduït en una assignatura, anomenada de maneres diferents, que fa d’opció obligatòria per a la resta d’alumnes que no són catòlics o que no volen cursar Religió catòlica. Voldria pensar que el Govern ha estat valent, però tenc por que no hagi de dir que en aquest cas el Govern ha estat imprudent. En qualsevol cas, sigui el que sigui, tindrà el meu suport perquè la mesura és educativament raonable, i perquè tenc la convicció que en el marc de la racionalitat de l’Estat democràtic, la religió hauria de formar part del legítim àmbit privat de la llibertat de les persones (i aquesta qüestió de l’esfera pública i privada, de la privacitat i la intimitat, hauran de ser tema d’una altra estada reflexiva, ja que sense elles no hi ha qui entengui moltes de les rareses d’aquest temps tan líquid).

Com deia Juan José Tamayo en un article recentment publicat a El Periódico “És clar que, per als bisbes, l’escola és una prolongació de la parròquia, una sucursal de les institucions eclesiàstiques, que la classe de Religió és un acte catequètic i que la funció de l’escola és fer cristians, no ciutadans cultes i responsables. ¿És possible més confessionalitat d’un espai públic i més desnaturalització d’una institució laica com és l’escola?”.

(més…)

Durant aquests dies d’absència en el món virtual han passat moltes coses. Sempre passen coses. Però no sempre les coses que passen a l’entorn centren la nostra atenció i interès. N’hi ha una que no només m’ha cridat l’atenció, sinó que també ha cridat la meva indignació. Em referesc a la denúncia feta per la Policia Nacional –espanyola- acusant a dos ciutadans menorquins, n’Eduard Coll i la seva mare, de “desobediència a l’autoritat” per fer ús del seu dret d’adreçar-se a l’administració pública en la llengua pròpia del país. Sí, la PN és administració perifèrica de l’Estat, però és administració pública a les Illes Balears. I els poders públics tenen el deure de complir i fer complir la llei, i aquesta diu que “Els ciutadans tenen el dret d’usar la llengua catalana, oralment o per escrit, en les seves relacions amb l’administració pública a l’àmbit territorial de la Comunitat Autònoma” (Art. 8. 1 de la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears).

Açò em fa pensar en el greu error històric que ha suposat haver aprovat (gràcies al PSOE i el PP) un nou Estatut d’Autonomia on la nostra llengua segueix en aquesta absurda situació de ser objecte de drets per als ciutadans, però no de deures. Un dret així no és un dret. De què ens serveix que ens diguin que podem parlar català si cap dels nostres interlocutors ni tan sols l’entén? Però aquest no és el cas de n’Eduard Coll, perquè encara que l’Estatut no estableixi el deure de conèixer el català (cosa que la Constitució sí fa amb el castellà, “Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la”) al nostre país, l’esmentada Llei de Normalització sí que obliga a que l’administració –tota l’administració- respecti els drets lingüístics dels catalanoparlants.

Malauradament la situació en la qual s’han trobat aquests dos menorquins és massa habitual a Menorca, especialment quan parlam de la Policia Nacional, o de la Guàrdia Civil, o de l’Administració de Justícia, i en general de l’administració perifèrica de l’Estat. Moltes vegades el conflicte no transcendeix a l’espai públic dels mitjans de comunicació, però persisteix. Algú m’ha dit que l’actuació irregular d’un agent de policia no pot fer-se extensiu a tot el cos policial, i té raó. Però no és menys cert que els poders públics han de defensar i respectar els drets de tots els ciutadans (com estableix la mateixa Constitució en l’art. 104 quan descriu les funcions de les Forces i Cossos de Seguretat), els drets lingüístics també. I si algú no compleix amb les seves obligacions ha de ser desautoritzat, instruït, sancionat o exclòs de la seva feina.

Clar que sempre ens queda allò que diu l’article 5 de la Llei de Normalització Lingüística: