El Govern balear ha incorporat en l’esborrany de decret que haurà de regular el sistema curricular de l’educació a les Illes Balears diverses propostes que afecten l’assignatura de Religió catòlica. No són aquestes les úniques mesures, ni tampoc les mesures més significatives per al desenvolupament d’un currículum que respongui a les necessitats educatives de la nostra societat, i en aquest sentit caldrà llegir-lo amb molt de detall. Però l’objectiu d’aquestes mesures és racionalitzar els horaris i els continguts de l’escola pública; un repte gens fàcil però molt necessari.

Aquestes propostes són les següents: es redueix una hora lectiva de Religió catòlica durant el curs de 4 d’ESO, i se’n desplaça una altra a la darrera hora de l’horari lectiu durant el curs de primer de batxillerat. Cal recordar que durant l’actual curs escolar, per exemple, s’imparteixen un total de vuit hores setmanals de Religió catòlica, repartides en una hora a 1r i 3r d’ESO, dues a 2n i 4t d’ESO, i dues també a 1r de batxillerat. Per tant, es redueix només una hora lectiva de Religió, i s’allibera als alumnes de Batxillerat que no han optat per la Religió a una hora de presència al centre.

És evident que aquesta mesura no té res a veure amb allò que reclamam els laïcistes que la religió, cap religió, no sigui una assignatura del currículum de l’escola pública. Fins a l’avorriment hem dit que el fet religiós i la història de les religions han de ser presents a l’escola pública a través dels continguts d’altres assignatures com història, literatura, art, matemàtiques, etc.; impartides per especialistes de cada àmbit, sense implicacions doctrinàries ni vinculacions amb institucions confessionals. La mesura, com deia abans, no té res a veure amb la tan reclamada aconfessionalitat de l’escola pública. Tanmateix, aquesta és una competència del govern de l’Estat que només es podrà resoldre a partir de la revisió (i finalització!) dels acords entre l’Estat i la Santa Seu; un procés que ja s’hauria d’haver encetat arran de les negociacions per definir el nou finançament amb doblers públics de l’Església catòlica. Però tot i així, encara que la finalitat no sigui laïcista, la mesura és bona tant des del punt de vista aconfessional (encara que insuficient) com de l’organització del temps escolar.

El meu dubte és, emperò, un altre. És saber si la mesura del Govern realment es podrà aplicar, tenint en compte que el Concordat(1) estableix que l’ensenyament de la Religió catòlica es farà a tots els nivells educatius i en condicions equiparables a la resta de matèries. Fins ara aquest acord ha estat reiteradament interpretat i traduït en una assignatura, anomenada de maneres diferents, que fa d’opció obligatòria per a la resta d’alumnes que no són catòlics o que no volen cursar Religió catòlica. Voldria pensar que el Govern ha estat valent, però tenc por que no hagi de dir que en aquest cas el Govern ha estat imprudent. En qualsevol cas, sigui el que sigui, tindrà el meu suport perquè la mesura és educativament raonable, i perquè tenc la convicció que en el marc de la racionalitat de l’Estat democràtic, la religió hauria de formar part del legítim àmbit privat de la llibertat de les persones (i aquesta qüestió de l’esfera pública i privada, de la privacitat i la intimitat, hauran de ser tema d’una altra estada reflexiva, ja que sense elles no hi ha qui entengui moltes de les rareses d’aquest temps tan líquid).

Com deia Juan José Tamayo en un article recentment publicat a El Periódico “És clar que, per als bisbes, l’escola és una prolongació de la parròquia, una sucursal de les institucions eclesiàstiques, que la classe de Religió és un acte catequètic i que la funció de l’escola és fer cristians, no ciutadans cultes i responsables. ¿És possible més confessionalitat d’un espai públic i més desnaturalització d’una institució laica com és l’escola?”.

(1) Aquesta nota de peu de pàgina només vol ser un parèntesi posat en lletra petita, perquè no es vegi ni pugui molestar ningú, que diu: L’acord entre l’Estat espanyol i la Santa Seu es va aprovar quatre dies després de la publicació i entrada en vigor de la nostra, també santa, Constitució. Com s’ho van fer? És evident que aquest poc constitucional i gens democràtic acord només és comprensible si tenim en compte que va néixer en un temps preconstitucional i de transició a la democràcia, on l’Església catòlica era companya fidel (què dic?, ni parella de fet ni hòsties, un matrimoni casat i ben casat!) del poder de Franco.