Pensar la derrota electoral
Supòs que calia dir alguna cosa de les passades eleccions generals; dels resultats, de la campanya i del sistema. Sí, del sistema electoral espanyol també. D’aquest emperò no és el moment d’estendre’s massa, no sigui ara que caiguem en la profana temptació i en el reduccionisme erroni de dir que tota la culpa la té el sistema. Aquests laments són ben inútils. Tots sabíem, quan vam decidir participar en les institucions de l’Estat, que el sistema electoral és el que és. Canviable, açò sí, però innecessari per a explicar els nostres errors.
És cert, per altra banda, que el sistema electoral és més que la llei electoral. És la llei, i tot el que la llei no regula, i que els poders terrenals (i també els d’inspiració divina) aprofiten per induir el vot. Tot val en el mercat del vot: campanyes publicitàries, rebaixes i descomptes, ofertes, no dir tota la veritat i acusar de mentider, etc. En definitiva molts missatges carregats de poca informació i de molta persuasió emocional. I és que els publicistes saben fa temps que es més fàcil convèncer per la seducció que per la raó. Pràcticament tot esdevé tàctica (publicitat, màrqueting, envoltori) i les idees –la ideologia- (el producte, el contingut) passen a ser secundàries.
Ho ha dit pràcticament tothom: el bipartidisme ha estat el gran vencedor. En aquesta victòria s’hi han aliat la llei electoral, els grans partits d’àmbit estatal i els mitjans de comunicació públics i privats. Sí, la llei ha fet la seva feina, però la llei i la constitució són les mateixes des del 1978, i la polarització mai s’havia expressat amb tanta virulència. En canvi, l’opció per plantejar tot el procés electoral com una carrera presidencial dels dos líders a dirigir l’Estat ha estat una visió estratègica del PP i del PSOE. Tots dos estan convençuts que els afavoreix, i no s’han equivocat. Tant el PSOE com el PP han incrementat els seus vots a costa de minoritzar el paper de la resta de grups i en especial dels grups de definició territorial. Segons el PSOE i el PP, Zapatero i Rajoy s’han presentat a totes les circumscripcions electorals per a governar Espanya. Els mitjans de comunicació també han jugat a favor del plantejament del bipartidisme. Els públics ho han fet per prescripció i els privats per decisió pròpia. I ja se sap que la realitat és la realitat de la imatge televisiva.
L’últim apunt genèric que hi afegiria a tot açò és que en aquesta campanya tant el PSOE com el PP han jugat a situar a l’altre al límit de l’holocaust. El PSOE proclamava que amb el PP retornaríem als mals d’antany, retall en les llibertats individuals (en divorci, avortament, matrimoni homosexual, etc.), aplicació de mesures quasi-racistes en la política d’inmigració, recuperació de la moral catòlica com a moral d’Estat, la ruptura de la nació espanyola, etc. Per la seva banda el PP insistia en què el president Zapatero havia mentit en quasi bé tot (en relació a ETA, en les xifres macroeconòmiques, etc), i no tenia una idea clara d’Espanya. I en aquesta pugna inversemblant el PSOE ho tenia, i ho ha fet, infinitament millor que el PP, amb la qual cosa el vot útil i el vot de la por li han donat la victòria.
No cal ni dir que el maleït atemptat d’ETA que causà la mort d’Isaías Carrasco va jugar a favor del bipartidisme i del PSOE.
Dit tot açò, deixem les forces centrífugues i centrem l’atenció en les centrípetes. I per a jo el centre d’interès era Unitat per les Illes. O millor dit, una fórmula de convergència nacional que ens permetés recuperar una posició de força front l’Estat de vocació mononacional, amb un objectiu clarament sobiranista per esdevenir subjectes del nostre propi destí. Els resultats d’Unitat han estat en aquest sentit decebedors. No hem assolit ni fer-hi prop els resultats de l’anterior coalició –Progressistes, amb IU i sense UM- de les eleccions del 2004. Quines són les causes? No crec que faci falta repetir les raons exposades pels propis partits en forma d’autocrítica. Tot l’exposat en els paràgrafs anteriors formaria part d’aquelles raons externes, i les internes també són clares: manca de visualització dels partits constituents d’Unitat (tant en les sigles, com en la publicitat, com en la presència física de persones rellevants dels diferents partits, etc.) amb la qual cosa no s’ha aconseguit ni tan sols sumar el vot fidel a cada formació política integrant; i la difícil i precipitada constitució d’Unitat que reafirma la debilitat i falta de credibilitat de les coalicions electorals sense trajectòria ni arrelament territorial.
Però tanmateix el lament no fa reversibles els fets. El poder està en orientar el nostre destí a partir d’una anàlisi i interpretació dels fets. Con deia ahir Cardús a l’Avui, “després de perdre les eleccions, el sobiranisme hauria de guanyar la interpretació dels resultats”. I la meva interpretació és la següent:
1. És fonamental que el nacionalisme menorquí, representat bàsicament pel PSM, tengui un discurs clar i sòlid. Només allò que es pot explicar senzillament transmet confiança i adhesió. El PSM és un partit que neix des de la ideologia del socialisme i del federalisme, i que avui ha reconstruït el seu discurs sobre la base del nacionalisme. El PSM és un partit nacionalista, que és la seva forma de ser d’esquerres i ecologista a Menorca.
2. No podem jugar més a la desorientació de l’electorat nacionalista. I per tant és urgent que els partits nacionalistes, a Menorca, a les Illes, als Països Catalans, i a l’Estat, defineixin i articulin la seva política d’aliances. No té cap sentit que a unes eleccions generals o europees s’opti per anar amb IU i/o amb el PSOE, i a unes altres amb CiU, o amb ERC. És necessaria una major estructuració i vertebració de les aliances nacionals, el contrari genera desconfiança i sensació d’oportunisme.
3. Aquestes aliances han d’anar més allà d’adhesions a documents, com va ser el cas de la Declaració de Barcelona, o a coalicions purament preelectorals, com han estat Progressistes o Unitat.
Fins aquí he evitat pràcticament qualsevol referència a les dades dels resultats electorals. Però l’anàlisi sobre l’elecció del senador per Menorca fa imprescindible recordar alguns nombres. La candidatura d’Artur Bagur i Belén Calafell al Senat per Menorca ha obtingut uns excel·lents resultats (20.816 vots), recollint molts dels vots que a les eleccions del 2004 havien anat al PSOE (15.100 vots), al PSM (4.242 vots) i a IU-verds (2.021 vots). La suma de vots del 2004 dels quatre partits dóna 21.563 vots. Per tant, sense cap dubte que Artur ha aconseguit allò que no va ser possible a les eleccions del 2000, sumar les fidelitats dels votants als partits d’esquerres. Fins i tot, no tenc cap dubte, que Artur ha estat capaç de sumar vots que el PP ha perdut gràcies a la seva nefasta direcció política.
Però, per altra banda, podem veure com gran part dels vots que han anat a n’Artur, al Senat, han optat també per votar al PSOE en el Congrés. El PSOE obté al Congrés 19.070 vots, 1.800 menys que n’Artur al Senat. I aquests darrers s’han repartit entre Unitat i IU, bàsicament. La no visualització del PSM ni al Congrés ni al Senat ha fet que el vot més fidel del PSM votés al Senat a n’Artur, però no a Unitat al Congrés.
Em resten molts dubtes i preguntes:
Realment per a què haurà servit la candidatura unitària amb el PSOE al Senat? Per guanyar, d’acord. Per evitar que el senador menorquí sigui del PP, d’acord. Però més enllà de raons numèriques, val la pena renunciar a una posició més nacionalista i d’esquerres al Senat, la cambra que tothom clama com de representació territorial? No fa açò debilitar el discurs nacionalista front l’espanyolisme del PP i del PSOE?
Què ha de pesar més alhora de fer política d’aliances al Senat, o al Congrés: la possibilitat d’aconseguir algunes coses per Menorca (gestió) o la possibilitat d’ampliar i enfortir la posició del nacionalisme a Menorca?
L’èxit de la candidatura d’Artur Bagur serà, i ja ho és, aprofitada per aquells que defensen la unitat de l’esquerra (pre-electoral) per afrontar convocatòries electorals a altres institucions. És aquesta la política d’aliances per les quals hauria d’apostar el PSM?
Són dubtes –alguns resolts i d’altres no resolts- expressats en veu alta. El que sí lament és que la candidatura al Senat no hagi ajudat a reforçar ni el discurs ni la fidelització del vot nacionalista del PSM a favor d’Unitat. La derrota ja la tenim, ara caldria saber què hem de fer amb ella. Què volem fer en el futur?
Gran anàlisi, Nel. No esperava menys de tu.
M’ha agradat la teva aposta per una articulació d’una política d’aliances dels partits de les Illes Balears i de tots els Països Catalans, sí senyor! I tan de bo fos una única aliança de tots, una Unitat o una Solidaritat o un Bloc de tots els partits no colonials de la nació. Cap aquí és on hem de caminar, perquè dividits i atomitzats com esteim no arribam aumont. Sigui com sigui, crec que aquesta aliança o aliances s’haurien de poder visualitzar de forma estable des de les eleccions municipals a les europees, per evitar la desorientació de l’electorat: és a dir, tant a nivell de sigles i publicitat gràfica com de participació dels principals representants dels partits, com molt bé dius.
Pel que fa als dubtes que planteges, et don la meva opinió (que és només la meva, és clar):
- Naturalment preferesc que es prioritzi una política d’aliances preelectorals en l’eix nacional que en l’eix ideològic d’una esquerra que ens sotmeti a una sucursalització espanyolitzadora.
- La meva aposta per Unitat, com ja he dit altres vegades, no era tant per les engrunes que es poguessin aconseguir a Madrid, com pels efectes que açò podia tenir al nostre país. I encara que els primers resultats hagin deixat una sensació inicial de decepció, crec que d’efectes n’ha tingut i en tindrà.
Coma a mostra, mirem les coses amb un poc de perspectiva i no ens deixem endur pel pessimisme. Molt recomanable en aquest sentit l’article Nobles 25000 de Joan Riera al Diari de Balears.
Gràcies Nel pel teu anàlisi, com sempre molt lúcid i provocador.
La meva interpretació dels resultats (i de la derrota) coincideix en bona part amb la teva. De tot el que dius em qued amb una idea, la necessitat de treballar per demà passat, la necessitat de fugir l’oportunisme i la immediatesa per construir un projecte molt sòlid (en aquest senti l’anàlisi d’en Cardus era molt bo). El que m’agradaria dir ja ho he fet en quatre escrits al respecte a xalandria.homelinux.org, Tanmateix m’agradaria encara fer-te dos comentaris
1)En primer lloc m’agradaria donar suport als tres punts que tu proposes. Una política clara d’aliances i un discurs clar i coherent són crec la clau. Jo crec que aquesta aliança s’hauria de fonamentar en un procés de comfederalització entre les principals forces catalanistes d’esquerres dels Països Catalans és a dir ERC, el PSM de Mallorca, el PSM de Menorca i BNV, entre d’altre. Aquest procés de comferalització s’hauria de basar en el principi del dret a decidir (un principi que el PSM reconeix però que sovint no tenim prou desenvolupat). En el congrés parlaven del creixent aïllament del PSM. Aquest aïllament em preocupa perquè converteix en el PSM en una força sense referents ni perspectiva, tot i que la majoria dels seus membres tengin les coses cada vegada més clares. Els meus dubtes comencen aquí. Que haurien de fer des de Menorca per fer això possible? Com podem establir un diàleg de veritat entres les tres grans forces del Països Catalans que ens porta a una unitat real i perdurable? Caldria esperar i veure que passa, tal com ens agrada als menorquins, o hauríem de passar a l’acció i començar en la mesura de les nostres possibilitats a preparar el terreny? Com articulam des de Menorca tot açò?
2)Si has llegit els meus quatre articles veuras que no he parlat del Senat i no ho he fet perquè no ho tenia clar. El que vas dir a la tardor m’ha fet pensar molt. Per una banda estic molt content de disposar d’un senador que ha estat elegit amb una òptica progressista i menorquina que no menorquinsta. No podem perdre de vista que el senat té un sistema electoral majoritari i requereix polítiques d’aliances diferents. Tanmateix entenc i subscric el que dius. No només s’ha diluït el discurs catalanista que qüestiona el model d’estat sinó que també s’han regalat vots al PSOE. L’argument electoral del PSOE esdevé molt senzill, “si ens ha votat al senat perquè no ho fas també el congrés, tanmateix els altres mai sortiran”. M’agradaria poder reconciliar els dos arguments. Hi veus cap possibilitat de reconciliar els dos arguments?
Estic molt d’acord en el contingut de la constructiva autocrítica que has fet, però, malgrat la meva preferència cap a la unitat política del nacionalisme, consider que implica -normalment- una forta pèrdua de vots; només cal mirar el Bloc per Mallorca.
Esper que els nostres polítics no s’acovardeixin davant dels resultats electorals i Unitat es consolidi.
D’altra banda pens que cal tenir en compte que el nacionalisme té cada dia menys veu per un motiu ben simple: cada cop som menys autòctons, menys catalans. Per això crec que cal i que és vital un fort esforç integrador dels nouvinguts, tant els espanyols, com els sud-americans, com els marroquins, com els alemanys. Hem d’aconseguir que puguin dir sense tremolar “jo som part del poble català”. Sense nacionals no hi ha nacionalisme!
Un salut des de les Illes Balears sempre resistents.
No hi puc afegir gaire cosa més, Talaiòtic. Esteim d’acord, és evident. Jo l’únic que deman ara és que l’optimisme postelectoral serveixi per a canviar algunes coses, i no per a malviure plàcidament en aquest estat mononacional. Em referesc a les relacions entre els partits nacionalistes (d’alliberament, clar!) de les Illes, dels PPCC, i de l’Estat.
Tanmateix crec que haurem d’estar molt atents durant aquests propers quatre anys a quines són les conseqüències i les aportacions del senador menorquí d’esquerres. Encara em queda el dubte del significat d’aquest èxit.
Pau, he llegit amb atenció els teus escrits a Xalàndria i puc dir que coincidim en moltes coses. És normal, no ho trobes? Així i tot, crec hi ha una qüestió que no valoram de la mateixa manera, i que per altra banda ja vam debatre a un altre lloc, que és la candidatura unitària d’esquerres al Senat. Tu també ho poses en evidència al final de la teva reflexió en aquest bloc, i em fas una pregunta ben complicada.
Jo no dic que a Unitat li hagi anat malament perquè el PSOE s’ha emportat els vots de n’Artur al Congrés. No, la responsabilitat és nostra. A Unitat li ha anat malament per aquesta raó, i per moltes altres raons que ja hem dit. Però el que és segur és que la candidatura unitària al Senat no ha ajudat a que l’elector menorquinista votés a Unitat. No ho ha fet ara i no crec que ho faci mai. I no és una qüestió d’arguments, sinó de fortaleses. En l’actual context, perquè algú que vota a Artur al Senat hauria de votar als nacionalistes al Congrés? Açò només ho farà l’elector molt polititzat, i molt fidel al PSM. La resta intentaran posar dues paperetes que identifiquen com a coincidents.
Bon dia a tots,
Molt interessants els comentaris i les reflexions que he llegit als diversos blocs. Tot i que en l’essència de les coses estic d’acord, n’hi ha algunes que no em quadren.
Tot i això hi ha una cosa que em balla pel cap:
Esteu segurs que en les passades votacions els electors primer han escollit el vot al senat i després al congrés? O ho han fet al revés? O ho han fet alhora?
De fet, mirant els resultats - i no és més que una mera interpretació ocular- a mi em sembla que la cosa ha anat el revés: primer un ha decidit el vot al congrés i després ha escollit el vot al senat. Per què? Per la diferència substancial de vots blancs i nuls, per l’increment d’algunes opcions al senat respecte al congrés…. En fi, és una simple interpretació que, tot i això, serveix de poc ara, però que és necessari saber a per aconseguir futures aliances.
I, la darrera, creien que els ciutadans, en general, tenim ben clar que les eleccions al senat i al congrés es regeixen per formes electorals distintes? Que implica això en la construcció d’aliances? Que implica en la desorientació d’alguns electors?
No ho tenc tan clar, açò, moret de si hi ha una cambra que estira o vincula el vot cap a l’altra. I si és així, no se quina és la que estira a l’altra. A Madrid açò és evident, però a Menorca el Senat té una significació especial, i és un vot amb un cert contingut personal. Amb açò vull dir que si bé els candidats menorquins al Congrés són quasi invisibles degut a la mediatització dels seus líders, en el cas del Senat açò no és tan així i tenen un pes especial, i també personal. Per açò, per al PSM el Senat significava (en presència, en discurs, en vinculacions personals, etc.) també una forma de donar fortalesa a la candidatura al Congrés.
Per jo el que sí és més clar és que la candidatura unitària d’esquerres, sota la imatge personal d’Artur Bagur, no ajudava (ni en el discurs, ni en la presència de persones, ni en la presència de sigles, ni en la claredat d’ofertes, etc.) a Unitat. En aquestes eleccions el PSM no era visible, ni al Congrés ni al Senat, per molt que el nostre logo sortís allà davall, en aquell pastís d’anagrames. La gent ha votat allò que ha identificat amb claredat, i allò més clar era que el PSOE es presentava al Congrés amb en Zapatero, i al Senat amb n’Artur Bagur. La vinculació Unitat-Artur Bagur era inexistent, i per tant Unitat no tenia parella al Senat. Crec que la nostra oferta Congrés-Senat no era prou clara.
M’ha agradat molt el comentari. Moltíssim. Realista. És de les poques coses intel·ligents que he llegit a més d’aquest article:
http://www.diaridebalears.com/opinio.shtml?3465+6+199564
Crec que l’enllaç no és correcte. L’article que també m’ha agradat és aquest:
SOBRE NACIONALISMES
L’endemà de les eleccions, Miquel Payeras publicava una anàlisi dels resultats d’Unitat que mereix ser, si més no, complementada. Les dades són diàfanes i no susceptibles d’interpretacions, tot i que encara fa curta la comparativa de la davallada de vots quan obvia els gairebé 3.000 vots d’ERC de l’any 1993 que s’haurien d’afegir als més de 30.000 d’UM i PSM. En tot cas, no és la mida de l’escaló el motiu d’aquestes reflexions, sinó el titular i la conclusió del periodista: «A Balears hi ha pocs, molt pocs, nacionalistes». No hi estic d’acord, perquè així com no tothom és d’esquerres o de dretes, en major o menor grau tothom és nacionalista. Un exemple recent: Javier Bardem, autoproclamat no fa dos anys «ciutadà del món contrari a qualsevol nacionalisme», quan li donaren l’Oscar el va dedicar a tot Espanya i a tots els espanyols! Si hagués fet el mateix un català amb la seva nació, hauria rebut de pertot! L’aplicació del terme nacionalista, avui i aquí, es redueix als que no som nacionalistes espanyols. I això passa precisament quan el nacionalisme més salvatge és l’espanyol; sobretot el del PP. Algú creu més nacionalista Pere Sampol que Maria Salom? Jo no. Si es posàs en marxa un «comptador patriòtic» segur que Salom s’omple tant o més la boca d’Espanya que Sampol de Mallorca. El nacionalisme és un sentiment transversal que no té res a veure amb la concepció ideològica esquerrana, centrista o dretana. Té una dimensió pròpia i distinta amb un pes mutable segons les circumstàncies. Tothom és nacionalista, sigui palestí, sigui israelià, sigui suec o sigui cubà! Fins i tot, per exclusió, els apàtrides són proselitistes de la no-pàtria. Enguany menjarem morena amb el segon centenari del 2 de maig de 1808, quan el poble de Madrid s’aixecà contra Napoleó. Va ser una revolta nacionalista espanyola contra l’ocupació. He posat aquest exemple per fer notar un segon concepte diferenciador entre els nacionalismes: el d’alliberament. Potser era l’adjectiu que no va posar Payeras per distingir-lo del d’opressió que és clarament majoritari!
Hi ha una segona reflexió que, en aquestes eleccions, ha agafat una rellevància major. Els nacionalistes no voten, únicament, en funció d’escollir entre una opció nacionalista i una de no-nacionalista. I no ho fan, perquè totes les opcions tenen un component nacionalista. És més, en aquestes darreres eleccions, hi havia dos models diferenciats. D’una banda, el que representava el PSOE, que durant quatre anys s’ha proclamat defensor de l’Espanya plural, plurinacional i plurilingüística. De l’altra el PP, que també durant quatre anys s’ha proclamat defensor de l’Espanya més jacobina, uniformista i anorreadora de les diverses nacions. Les propostes de respecte a la llengua, a la cultura i a la identitat nacional d’un partit topava amb l’anunci d’esclafar qualsevol vestigi nacional de l’altre. Aquests dos models, mai tan diferenciats com ara, han actuat com a centres de dues circumferències a l’entorn de les quals giraven uns satèl·lits que perdien singularitat. El resultat era de preveure: Catalunya, el País Basc i les Balears han decidit barrar el pas a l’Espanya franquista (i nacionalcatolicista) de Rajoy, Acebes i Zaplana que ha pujat al País Valencià i a Madrid, en vots i escons, gràcies al seu nacionalisme radical! Els dos projectes que s’enfrontaven, molt més que entre diferències socials, decidien sobretot entre dos models d’Espanya: la de les autonomies (fins i tot amb qualque passa a favor del federalisme) o la d’una regressió a un fort centralisme. Tot plegat, ha resultat determinant i tots els nacionalistes (tant els espanyols com els no espanyols) han tengut molt present aquesta prioritat a l’hora d’emetre el vot.
Un tercer factor clau i determinant, de solvència contrastada empíricament, és que la gent prefereix votar l’original que les fotocòpies! Catalunya i Balears en són dos exemples clars. Els diputats d’ERC han anat a parar al sac del PSC i milers de vots dels partits que integren Unitat han engreixat la senalla del PSIB-PSOE. El motiu és el tripartit al Principat de Catalunya i el pacte de centreesquerra a les Illes Balears. Per votar un col·laborador es pot votar el titular! Aquest vot erràtic («deixat») està certificat per l’efecte contrari: els únics partits nacionalistes que han resistit la reculada són el PNB i CiU, els dos que no comparteixen tasques de govern ni amb PP ni amb PSOE i que, per tant, mantenen nítida la seva personalitat no subjugada. El cas d’ERC és paradigmàtic. Si a la Generalitat han preferit donar suport al PSC (unint-s’hi per l’esquerra) que a CiU, partit guanyador de les eleccions catalanes (unint-s’hi pel nacionalisme), el missatge a l’elector és directe: votau PSC… sense intermediaris!
A les darreres eleccions el vot es decidia amb tots els elements en disputa. La crispació generada pel PP contra Catalunya i el País Basc obligava a escollir entre dos models que també representaven un component «nacionalista». Aquest component s’ha fet present amb el vot traspassat d’ERC, del PSM i d’UM al PSOE. O algú creu que els votants d’ERC de 2004 que ara han votat PSC s’han convertit a l’espanyolisme? No. El PSC (i el PSIB a Balears) ha defensat arguments similars a ERC i a Unitat: millora de finançament, respecte a les llengües i a les cultures, concepció plurinacional d’Espanya… La por de la reculada ha estimulat el vot útil a l’únic partit que ha ofert garanties d’aturar el PP. A la tradicional dialèctica d’esquerres i dretes, en aquestes eleccions el PSOE s’ha mostrat autonomista i el PP centralista. Això ha situat el component nacionalista no-espanyol en el PSOE i el component espanyolista en el PP. Els vots per comunitats són eloqüents. Els qui han impedit la victòria del PP, a banda dels canaris, hem estat bascos, catalans i illencs. Tant de bo que el PSOE ho vegi, ho reconegui, governi amb coherència i ens eviti peripècies com patir en Bono com a president del Congrés de Diputats.
El fracàs d’Unitat s’ha d’analitzar amb totes les variables que hi han incidit. Una opció com aquesta s’havia de fer amb temps i no precipitadament. El projecte no va ser fruit de l’entusiasme dels partits que integraren la coalició, sinó una conseqüència resignada per manca d’alternatives. Les reticències, molt especialment dels òrgans de direcció política del PSM, es feren públiques. Unitat havia de tenir objectius clars a curt i a mitjan termini, però es va definir com una operació circumstancial (una excursió. segons UM, i un experiment, segons el PSM), orientada exclusivament a obtenir un diputat. Tractant-se d’una coalició, havia d’obrir la participació, engrescar tots els seus membres i, en cap cas, personalitzar un esforç col·lectiu sobre una sola persona i un sol partit. Hauria estat desitjable cercar persones de trajectòria nítida acceptades per tots els autors del pacte. Es va transmetre una idea apocalíptica (o ara o mai) quan la gent no vol assumir maximalismes que ho facin tot qüestió de vida o mort. L’exemple de ser «com els canaris o els aragonesos» tampoc no era gens estimulant, perquè ningú vol ser «com», sinó accentuar la identitat. Vendre la idea messiànica del «salvador del poble» és un altre error, perquè frega pels morros de la gent 30 anys d’equivocacions. A més, els models polítics carismàtics que va iniciar l’admirable Xirinacs al Senat (i Rahola i Labordeta al Congrés espanyol), no passen de l’anècdota. Fins i tot, Catalunya ha tocat amb les mans que els 8 diputats d’ERC no han servit, des del punt de vista nacional català, absolutament per res més que apuntalar Espanya com ho va fer CiU abans. Però hi ha un error de més calat. Igual que han fet ERC i IC-EV amb el PSC, els partits que donaven suport a Unitat compartien la llista al Senat amb el PSIB a Menorca i a les Pitiüses. És mal d’explicar que, en unes mateixes eleccions, es puguin fer enteses al Senat i no al Congrés. Sobretot quan, vist el resultat, el cinquè diputat dins d’una llista única pactada amb el PSIB s’hauria assolit!
Unitat era una operació impossible, feta a la correguda i incapaç de generar confiança als electors, impotent de divulgar una marca improvisada de nova planta sense un estudi previ de mercat, intentant donar satisfacció a les peticions de qualsevol col·lectiu sense uns criteris, evitant compromisos concrets en temes que podien desvetllar contradiccions entre els socis… No obstant això, Unitat hauria pogut servir per esvair recels entre UM i PSM i encalentir motors de cara al futur. No ha estat ni això. L’endemà de saber els resultats també hem sabut, en boca de Biel Barceló, que era una simple experiència puntual, una lletra amb venciment 9 de març i s’ha acabat. Si és així, haurà estat una tudadissa preocupant de recursos humans i econòmics; una vacuna per a la gent que, en comptes «d’ara i sempre», s’ha cregut que «o ara o mai»! D’acord! No s’ha de perpetuar un fracàs, però tampoc claudicar. Quatre anys és un termini prudent per dissenyar una opció amb credibilitat. Cal crear una marca, diferent dels productes espanyols de gran magatzem, amb una missió definida, uns objectius engrescadors, un estudi de viabilitat, bastida sobre un gran pacte social obert i plural. Aquesta legislatura serà determinant per l’evolució del model d’estat. El PSOE necessitarà suports (puntuals o estables) durant tota la legislatura i, segurament, el PNB i CiU tendran la clau dels pressuposts. Ibarretxe té prevista la convocatòria d’una consulta al poble basc, l’aplicació de l’Estatut de Catalunya és un referent immediat, el compromís electoral en matèria de millora del finançament de les Balears… tot plegat seran referents interessants a curt termini del nacionalisme no espanyol. Tothom sap que el pessimista, davant d’una oportunitat, intueix una tragèdia. L’optimista, en canvi, davant d’un fracàs hi veu oportunitats!
Bartomeu Mestre i Sureda, escriptor
Article aparegut en el Diari de Balears dia 15-3-08
Al Bolivarista;
Gràcies per la teva aportació. La veritat és que no havia llegit l’article de Bartomeu Mestre, i m’ha agradat. Coincidesc amb moltes de les seves valoracions, i potser només matisaria alguna apreciació. He gaudit de llegir-lo. Em queden al cap algunes de les seves afirmacions que ara re-construesc: el nostre és un nacionalisme d’alliberament (no ho hauríem d’oblidar!), totes les opcions polítiques tenen un component nacionalista (o no Fernando Savater?), la gent prefereix votar l’original que les fotocòpies (efectivament, no ens hem diferenciat i ens han vist com una còpia del PSIB. Tanmateix a Eivissa i Menorca, els nacionalistes d’alliberament s’han presentat amb el PSIB al Senat, i el PSOE a les Illes ha assumit el discurs (els fets?) del deute històric en inversions i el precari finançament autonòmic). Tenim el que tenim. Ara hem de triar el futur.
Avui he llegit una interessant reflexió de Joan Mir a http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2784655 i, cercant, cercant, de rebot m’he trobat amb aquesta pàgina teva que hauria de llegir molta més gent. Tots els comentaris són bons, però sobretot el teu PENSAR LA DERROTA i el SOBRE NACIONALISMES de Bartomeu Mestre. Veig que sou gent de les Illes. Quina enveja! Tant de bo els de la terra de ponent pensessin tant com vosaltres!
Algú hauria de fer una selecció i divulgar-la, perquè segur que la colla s’està perdent coses molt útils! Hi hauria d’haver un punt de trobada d’aquests pensaments vostres. Des d’ara, faré passada de tant en tant. Gràcies per enriquir-me d’arguments davant tanta mediocritat!