nel martí

Durant aquests dies d’absència en el món virtual han passat moltes coses. Sempre passen coses. Però no sempre les coses que passen a l’entorn centren la nostra atenció i interès. N’hi ha una que no només m’ha cridat l’atenció, sinó que també ha cridat la meva indignació. Em referesc a la denúncia feta per la Policia Nacional –espanyola- acusant a dos ciutadans menorquins, n’Eduard Coll i la seva mare, de “desobediència a l’autoritat” per fer ús del seu dret d’adreçar-se a l’administració pública en la llengua pròpia del país. Sí, la PN és administració perifèrica de l’Estat, però és administració pública a les Illes Balears. I els poders públics tenen el deure de complir i fer complir la llei, i aquesta diu que “Els ciutadans tenen el dret d’usar la llengua catalana, oralment o per escrit, en les seves relacions amb l’administració pública a l’àmbit territorial de la Comunitat Autònoma” (Art. 8. 1 de la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears).

Açò em fa pensar en el greu error històric que ha suposat haver aprovat (gràcies al PSOE i el PP) un nou Estatut d’Autonomia on la nostra llengua segueix en aquesta absurda situació de ser objecte de drets per als ciutadans, però no de deures. Un dret així no és un dret. De què ens serveix que ens diguin que podem parlar català si cap dels nostres interlocutors ni tan sols l’entén? Però aquest no és el cas de n’Eduard Coll, perquè encara que l’Estatut no estableixi el deure de conèixer el català (cosa que la Constitució sí fa amb el castellà, “Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la”) al nostre país, l’esmentada Llei de Normalització sí que obliga a que l’administració –tota l’administració- respecti els drets lingüístics dels catalanoparlants.

Malauradament la situació en la qual s’han trobat aquests dos menorquins és massa habitual a Menorca, especialment quan parlam de la Policia Nacional, o de la Guàrdia Civil, o de l’Administració de Justícia, i en general de l’administració perifèrica de l’Estat. Moltes vegades el conflicte no transcendeix a l’espai públic dels mitjans de comunicació, però persisteix. Algú m’ha dit que l’actuació irregular d’un agent de policia no pot fer-se extensiu a tot el cos policial, i té raó. Però no és menys cert que els poders públics han de defensar i respectar els drets de tots els ciutadans (com estableix la mateixa Constitució en l’art. 104 quan descriu les funcions de les Forces i Cossos de Seguretat), els drets lingüístics també. I si algú no compleix amb les seves obligacions ha de ser desautoritzat, instruït, sancionat o exclòs de la seva feina.

Clar que sempre ens queda allò que diu l’article 5 de la Llei de Normalització Lingüística: