Durant aquesta darrera setmana, una de les notícies de més impacte mediàtic ha estat la investigació de l’exregidor del PP de Palma Javier Rodrigo de Santos, acusat d’haver malgastat doblers públics –diuen que més de 45.000 €– en clubs de prostitució masculina. La notícia és analitzada amb encert per na Maite Salord en un dels darrers articles publicats en el seu bloc. En compartesc l’anàlisi al cent per cent. En qualsevol cas el que voldria emfatitzar aquí és la intersecció reprovable entre la cosa pública i la cosa privada que suposa l’afer de de Santos.

No és senzill en la nostra complexa societat delimitar amb precisió aquests dos universos que són l’espai públic i l’espai privat, però de forma aproximada podem dir que ens remetem al primer –al públic– quan ens referim a la política o a la societat civil (a l’àmbit comunitari, en definitiva), i al segon –al privat– quan parlam d’aspectes que es relacionen amb l’àmbit personal. El primer es regeix per l’ètica pública (que tracta de definir el que és just, el que està bé o malament per a la col·lectivitat) i el segon per la moral privada (que s’alimenta de les aspiracions i valors personals). Com deia abans, els límits entre un i altre són difícils de concretar, ja que en moltes qüestions s’ha produït una publificació (el neologisme no és meu), és a dir una transformació d’assumptes privats en qüestions públiques o d’interès públic. Així, el nombre de fills que vol tenir una parella o el consum de substàncies com tabac o alcohol, qüestions clarament de l’esfera privada, han esdevingut de rellevància i d’intervenció pública.

Aquest no és el cas de de Santos, evidentment. La vida sexual i familiar de l’exregidor del PP pertanyen sense cap dubte a la seva vida personal, la qual només pot existimar ell i els seus, en l’àmbit del més absolut respecte i anonimat, mentre no es superi la frontera d’allò que està legislat i que forma part dels límits que imposa l’ètica pública en la vida privada. Per altra banda, l’activitat política pertany a l’àmbit de la vida pública per excel·lència. Ara bé, de Santos comet un error tan greu com evident: viure en la intersecció impossible d’aquests dos universos, utilitzant recursos públics per satisfer desitjos privats. Aquest és, en definitiva, el fet central de la polèmica, il·legítim i il·legal, rebutjable i condemnable. En aquest espai d’intersecció impossible de Santos converteix en públic o d’interès públic una cosa que inicialment era privada, la seva vida sexual i la seva addicció al consum de drogues. És lògic, per tant, que els mitjans de comunicació expliquin en quina cosa privada es va gastar de Santos els doblers dels palmesans. I també és lògic que ho facin adjectivitzant el tipus de pràctica sexual –homosexual– a què accedia, atès que la seva posició pública com a regidor del PP era contrària al matrimoni entre persones de la mateixa orientació sexual.

Ara bé, si açò és així, cal demanar-se si era necessari que alguns mitjans de comunicació dediquessin fins a dues pàgines a narrar detalls morbosos de la seva pràctica sexual, tal com en quina postura practicava sexe, quins objectes sexuals utilitzava o quins vídeos l’acompanyaven. Era aquesta una informació significativa? Era necessària per prendre consciència del delicte comès? No, jo crec que no. De fet, en fer-ho, el que donen a entendre és que la gravetat del delicte és proporcional a la desmesura (com ho he de dir, si no?) practicada en la intimitat sexual. Idò no, el delicte –l’ús de fons públics per a coses privades– ha de ser condemnat legalment, i la hipocresia –de practicar en privat allò que menyspreava en públic– condemnada socialment, però la resta segueix formant part de la seva vida privada.

Per què alguns mitjans han publicat aquests detalls innecessaris? Segurament contestaran que són d’interès periodístic, que és com qui diu que als lectors els agrada llegir notícies morboses. I potser sí que sigui cert. Però l’interès periodístic no s’hauria de regir només pel que agradarà llegir als lectors (o sia vendes), sinó per l’ètica professional, que posa límits a la seva tasca i publifica (converteix en públic) només allò que és necessari per oferir una informació rigorosa i completa.

I que quedi clar, parl d’aquesta qüestió no per suavitzar l’afer de Rodrigo de Santos sinó per introduir un dels grans temes de la nostra societat postmoderna (ara ja líquida): ètica pública / moral privada. Aquest és un debat essencial per entendre, per exemple, les dificultats per consolidar una societat laica, o per legislar en una societat multiconfessional. Però açò són figues d’un altre paner.