nel martí

Dijous passat, a Palma, vaig assistir a la presentació de la primera novel·la de Joan Miquel Oliver, El misteri de l’amor (Empúries Narrativa), més conegut per la seva tasca com a cantautor o com a compositor i lletrista del grup Antònia Font. Miquel Oliver, o Toni Amengual, com també es fa nomenar, manté en tota la seva obra, musical, poètica i narrativa, una visió estètica en la qual exalta la presència i la singularitat d’objectes, de relacions, de pensaments, de cabòries, que en la vida quotidiana esdevenen si més no rutinàries, mecàniques, vulgars. Sí, Oliver potser parlarà d’una cosa tan transcendent com l’amor, però parlarà d’un amor d’estar per casa, com ha dit algú.

L’obra presentada dijous s’ha publicat com una transcripció d’estats onírics i monòlegs interiors, deixant sense resoldre de forma deliberada moltes incorreccions lèxiques i ortogràfiques. És una novel·la atípica, o millor dit excèntrica. Tanmateix així és com es reconeix l’autor, no se si per dotació o per vocació. He llegit en una entrevista que li feia El Pais, publicada divendres dia 28 de març, que Miquel Oliver s’identifica amb un cert “anarquisme metodològic”, déu-ni-do! Quina metodologia deu ser aquesta? A la fi hi ha un anarquisme que acata un mètode?

La presentació va tenir lloc en un espai increïblement bell, la llibreria Quart Creixent, que no record haver visitat durant aquella època de militància estudiantil a Mallorca. Encara pens d’aquells anys que vaig ser massa bon estudiant de Biologia i massa mal illenc protomallorquí. La llibreria situada al carrer d’en Rubí, ben aprop de la Plaça Major, és una preciosa mostra de farmàcia d’estil modernista convertida fa ja molts anys en un esplèndid espai de difusió de la creació cultural feta a la nostra nació, a la nació cultural vull dir, als Països Catalans. Allà hi he pogut comprar El jonc i l’aritja. País, cultura, política, una copilació de treballs de Damià Pons (Lleonard Muntaner, 2006), i el nombre 860 de la Revista Lluc, la qual dedica, per cert, el dossier a Menorca (Menorca: educació, cultura i política). Em rebel·la, Damià (ah!, en Damià Pons n’és també el director), que la millor revista cultural que té les Illes no assoleixi el reconeixement i la transcendència que mereix. Què vull dir amb açò? Home, idò, que almenys en els àmbits culturals de la balear menor la revista Lluc hauria de ser considerada una revista pròpia, i no ho és.

Mentre Miquel Oliver resolia la presentació del seu llibre amb dues cançons inèdites, jo somiava que la nostra farmàcia de Ciutadella, Ca’n Llabrés, un dels exemples més singulars del modernisme a les Illes, obtenia la mateixa sort i esdevenia un espai dedicat a la cultura. L’Ajuntament de Ciutadella i el Consell de Menorca han iniciat, amb molt bon criteri, la declaració de l’edifici com a Bé d’Interès Cultural, però açò no resoldrà el problema fonamental que pateix molt del nostre patrimoni arquitectònic: la recuperació de l’ús. Un ús que lògicament sigui compatible amb la singularitat d’un Bé (que sigui conservat, estudiat, divulgat i gaudit). Ara per ara el més urgent és estar segurs que l’estat de l’edifici no posi en perill el futur Bé, i el temps en aquest sentit sempre juga en contra d’aquest objectiu.

Però tornant a Miquel Oliver, o millor dit a les seves dues cançonetes, també he pensat que una obra com la seva no seria possible a Menorca. I no perquè no hi hagi creadors tan excèntrics i originals –i necessaris- com ell, sinó perquè el clima cultural és un altre. Pens, per exemple, amb en Víctor Martí, autor ferrerienc que, entre moltes altres obres publicades o inèdites, és autor de Patrimoni dels déus, premi Ateneu de Maó de no se quin any. Un llibre avui difícil de trobar però exemple d’un tipus de literatura menorquina també necessària.

Bé, Jaume (*), no se si ha estat l’entorn farmacològic o el vers oníric de Miquel Oliver, però a casa m’he pres un gelocatil, i fins i tot m’ha semblat poètic.

(*) L’asterisc és sempre un signe de categoria i notorietat. En Jaume Garau és d’aquests estranys amics que sempre et conviden a gaudir de grans coses. El paratge de S’Estaca n’és un exemple; la farmàcia Quart Creixent (li puc dir així?) n’és un altre. Quin serà el proper?