Les pedres existeixen, nosaltres vivim
Amb el mes de juny s’acaba el calendari escolar i comença el solstici d’estiu. El temps és ple de rutines i de sorpreses, de rutines constructives i de rutines destructives, de sorpreses belles i de sorpreses indesitjables. Mai sabem quina aigua ens portarà els cadufos de la sínia. Però sempre hi ha un temps per cercar en els miralls de l’aigua; per cercar imatges in-permanents, que desvetllin emocions, que alimentin pensaments. La rima és casual.
(I)
Quins són els nombres naturals? La il·lusió de l’alumne per contestar en veu alta la pregunta del mestre no és un fet insignificant o intranscendent. Ans el contrari, és una inquietud poderosa, miraculosa, que et fa cridar a Déu i dir: baixa que açò ho has de veure. És la força del saber, i del saber-se significatiu, i de fer saber a la resta de la pròpia presència. Jo ho sé! Jo, jo! Les mans s’aixequen una més amunt que l’altra per tocar commocionades el cel.
La il·lusió inesperada per respondre no és baldera. És emocionalment bella, i esperançadora, i valuosa. Perquè viure és aprendre a viure amb l’après, encara que en l’aprenentatge un descobreixi que en el camí no hi ha secrets, i que tot espera ser construït.
(II)
Quina hora és? La mirada d’aquella alumna interroga a la resta. Al davant hi ha un rellotge de paret d’aquests que es posen als edificis públics on les cues solen ser llargues. El rellotge és gran, blanc, i analògic. No sé quina hora marca? Quina hora és? Ningú li havia contestat. El silenci era un temps d’espera.
Hi ha preguntes que esperen respostes, d’altres que es responen elles mateixes, amb indignació, o amb orgull, o amb silenci, o amb incredibilitat, o amb sorpresa. I ara, deu ser una broma? Em vol prendre el pèl? No, no és aquest el cas. L’alumna, efectivament, no entén la mecànica –o sia el llenguatge simbòlic– d’aquesta creació que es diu rellotge analògic. Abans només es deia rellotge. Per ventura caldrà pensar que el nostre temps ja no és un temps circular, ja no és un pastís dividit en dotze parts iguals. El temps d’ara és un temps digital, electrònic, lineal, una seqüència de vint-i-quatre nombres. El temps ja no s’atura, ara s’apaga.
(III)
Per a què serveix açò? “Açò” es refereix al càlcul d’un preciós límit quan x tendeix a menys infinit de la funció 3x+1. Segurament la pregunta és pertinent, i l’error és meu. Possiblement no he sabut contextualitzar aquell nou –vell– invent matemàtic. Però no, no era aquesta la pregunta que feia l’alumne. Per a què ens servirà saber calcular límits? Segur que no ho emprarem mai! I potser no! Però el coneixement no té sempre una finalitat que es materialitzi en fets quotidians. No aprenem la història de Menorca, ni el funcionament dels mitocondris, ni el pensament filosòfic dels grecs… perquè ens resolguin i ens facilitin la rutina diària. Encara no conec cap arrel quadrada que m’hagi fet el dinar, ni cap electró que m’hagi fet el llit, ni cap estoic que pugui servir per enamorar-me. Viure és més que existir. Les pedres existeixen, nosaltres volem viure. I viure és construir un món simbòlic tangible i intangible que superi la realitat. Amb els límits podràs construir nous rellotges, dissenyar planxes de surf més aerodinàmiques, aproximar-te a nous coneixements…; i si no fas res de tot açò, aprofita per gaudir-ne, exercitar-les, pensar-les. La ment també necessita de l’exercici del llenguatge simbòlic, matemàtic, filosòfic, lògic, literari, per adquirir flexibilitat, equilibri, fortalesa, creativitat. I qui sap, potser t’ajudaran a enamorar-te. L’amor és infinit?
