.
Aquests darrers mesos m’he trobat, especialment en articles d’opinió publicats als diaris, insistents referències al sentit comú per justificar un determinat argument o una determinada actuació. La posició que es defensa en els esmentats articles no sempre coincideix amb la meva, i fins i tot en alguns casos les posicions serien absolutament irreconciliables. Però en tots ells, amb o sense acord, la referència al sentit comú em genera un certa sensació d’insatisfacció i d’insuficiència explicable, crec, a partir de la pròpia indefinició i ambigüitat de l’expressió. Aquesta imprecisió es deu a la seva polisèmia, plena de connotacions i de denotacions. Què és, idò, el sentit comú? Possiblement sigui més fàcil, i més pràctic, expressar primer el que no és. El sentit comú no té a veure amb cap capacitat a percebre estímuls externs, per molt que de vegades es parli d’ell com d’un sentit més que cal afegir a la vista, a l’oïda, al gust, a l’olfacte i al tacte, segons la classificació aristotèlica. Tampoc no és un sisè sentit o una intuïció o habilitat especial per captar una realitat que per a la resta és inadvertida. Si ens ajudam dels diccionaris trobarem que la majoria de descripcions contenen tres elements bàsics. En primer lloc l’ús ordinari i senzill de la raó (“coneixement empíric basat en l’experiència”). En segon lloc hi trobam referències a les creences compartides majoritàriament per la societat (“transmissió cultural de creences i supòsits no verificats”). I, finalment, en algunes obres hi ha present la consideració com a pensament o acció prudent, ponderada. Per tant, les credencials del sentit comú són essencialment l’experiència i la tradició que, utilitzant les mateixes paraules de l’expressió que analitzam, conformen un comú sentir de la col·lectivitat.
Per referir-se a aquella tercera qualitat esmentada de la prudència i la ponderació és molt més precisa una altra paraula molt menorquina (i per tant molt catalana): seny. De fet, el filòsof català Francesc Pujols (1884-1962) deia que el seny i l’enraonar eren dues de les paraules en català que no tenien equivalent en cap altre llengua. El mot prové del germànic i vol dir “sentit” o “juí”. Tenir seny és pensar amb sentit, amb judici, amb coherència, amb mesura, ordenadament, responsablement, assenyadament.[1] Així “perdre el seny” és perdre la facultat de raonar i “tenir tant seny com una garba d’ordi”, ser molt irreflexiu. El seny és, per tant, una propietat pràctica en la forma de pensar i d’actuar, que conté ponderació i bon criteri. Vindria a ser com l’Apol·lo de la mitologia grega, que hi posa ordre i mesura, front a Dionís, que hi aporta rauxa i desordre. El seny, a diferència del sentit comú, no conté un conjunt de creences assumides per la col·lectivitat. Amb seny es pot pensar o actuar sense coincidir amb el comú sentir. I és que el sentit comú i el seny no sempre actuen com a sinònims. És per açò que pens que seria bo no perdre els matisos d’aquestes dues paraules, perquè pens també que a una societat sana li calen individus amb ambdues propietats, amb seny i amb sentit comú. De fet, allò que anomenam consciència nacional del nostre país vindria a ser l’aplicació del sentit comú al fet nacional. Ens cal un sentir comú de la nació per ser nació. Però bé, aquest no és el tema ara.
Així idò, fetes les consideracions precedents, ara em puc explicar millor quan dic que tant en les qüestions pròpies com en les col·lectives s’ha de deliberar amb seny, és a dir raonadament i raonablement, amb criteri i amb prudència, tant si coincideix com no amb el sentit comú, amb allò que la comunitat considera que té sentit. Així ho entenia també Epicur quan deia que el seny és la primera de totes les virtuts, i la considerava necessària per assolir la felicitat.
No es pot viure amb plaer
sense viure amb seny, amb
honestedat i justícia,
ni viure amb seny, amb
honestedat i amb justícia
sense viure amb plaer. Qui
no té allò que fa viure amb
seny, honestedat i justícia
no pot viure amb plaer.
(Epicur 341 aC)
Insistesc, no dic que no ens calgui el sentit comú per a una vida feliç. És evident que el sentit comú és una capacitat humana necessària per viure en societat, però és el seny el que ens permet pensar lliurement i amb prudència. Incorporar, com deia a l’inici de l’article, l’argument del sentit comú en una determinada qüestió és una informació rellevant, sense cap dubte, però al meu entendre no determinant ni convincent. Cal tenir en compte el sentit comú, però pensar i decidir amb seny.
1. Coromines, en el DECLC, explica la confluència fonètica en “seny” de l’ètim germànic sinn, el qual ha donat l’accepció vigent de “prudència”.
