A cada convocatòria electoral surten analistes polítics que reclamen o fins i tot proposen mesures de democratització del nostre sistema d’elecció i representació a les institucions públiques. Tots solen partir d’una evidència fàcilment constatable: la creixent desacreditació i desafecció de l’activitat política, que té com a una de les expressions numèriques el baix percentatge de participació electoral. En aquest distanciament entre ciutadania i política és una dada per tenir com a mínim en compte el baix interès dels joves per l’activitat dels partits polítics i de les institucions públiques. És en resposta a aquesta realitat que en alguns àmbits s’ha obert el debat sobre la possibilitat d’estendre el dret al sufragi a les eleccions municipals als ciutadans i ciutadanes que tenen una edat entre setze i disset anys. Aquesta possibilitat ha estat analitzada, per exemple, pel filòsof José Antonio Marina (en l’informe sol·licitat per l’alcalde de Sevilla) o per Julián Santamaría (en Aspectos sociopolíticos de la reducción de la edad del voto de 18 a 16 años).

Però quina és la pregunta essencial que s’ha resoldre per tal de construir una anàlisi actualitzada i rigorosa? Sense cap dubte, el que és fonamental dilucidar és saber a quina edat es disposa de les capacitats reals per exercir el dret de vot. Avui per avui es considera que l’edat adulta ¾i per tant l’edat legal¾ per accedir al sufragi universal són el divuit anys. Ha canviat alguna cosa per ara replantejar aquesta edat cronològica com l’edat que el Dret considera com a referència per reconèixer la capacitat legal al vot? Sí, n’han canviat moltes, anem a sintetitzar-les.

En primer lloc, des del punt de vista de la psicologia de l’adolescència se’ns diu que el jove de setze anys té la capacitat de conèixer i comprendre allò que ha de decidir. L’autonomia moral i la maduresa psicològica dels individus es produeix a edats més primerenques que en èpoques anteriors, i avui s’ha d’afirmar que als setze anys es “tenen les capacitats intel·lectuals, afectives i volitives requerides per actuar responsablement” (J.A. Marina, a “Informe sol·licitat per l’alcalde de Sevilla”). Tanmateix ha de ser així, perquè el sistema general d’educació estableix com a objectiu del final de l’ensenyament secundari obligatori “la transmissió a tots els alumnes dels elements bàsics de la cultura, la formació per assumir els seus deures i exercir els seus drets i la preparació per a la incorporació a la vida activa” (art. 18 de la LOGSE).

Vinculat a aquest primer element cal afegir-n’hi un altre de no menys essencial. Als setze anys els nostres joves es poden incorporar al món laboral, la qual cosa vol dir que cotitzen a la seguretat social, que paguen impostos, i que, entre d’altres, poden participar en les eleccions sindicals de la seva empresa. Si a la formació moral i intel·lectual, hi afegim l’autonomia laboral i econòmica, per què el jove de setze anys no ha de poder participar en la conformació de la representació política a les institucions, i a les institucions municipals en concret, que és on es planteja de forma inicial aquesta extensió del dret al sufragi universal? Els dos preceptes legals apuntats suposen el final d’una etapa de protecció i dependència dels adolescents, i l’obertura d’una altra caracteritzada per l’autonomia econòmica i contractual, intel·lectual i moral. Així i tot, aquests no són els dos únics preceptes legals que indiquen aquesta autonomia suficient per ser considerats “votants”. Als setze anys els joves també tenen responsabilitats davant la llei, poden reconèixer un fill, poder fer testament, i fins i tot poden obtenir una llicència per caçar.

Però retornem a l’inici. A més a més de la seva coherència legal i social (o legalitzable i socialitzable), què pot aportar una mesura d’aquest tipus a la democratització? Tres coses principals: anticipar el moment en el qual els joves se solen comprometre de forma més decidida amb els valors i el sistema democràtic; estimular la participació dels joves en la vida de la ciutat i augmentar així el seu sentiment cívic; i reforçar el pes electoral dels joves en el seu conjunt, rejovenint d’aquesta manera el cos electoral cada vegada més envellit.

En la història moderna de la humanitat ha estat una constant l’ampliació (i de vegades algun retall) dels drets de ciutadania, i en concret del dret a participar del sufragi, dels esclaus, dels pobres, de les dones, dels immigrants… i potser, analitzem-ho, dels joves de setze i disset anys?