La setmana passada, de tornada amb avió cap a Menorca (per cert, que verda es veu Menorca aquest estiu!! El seu és un verd que enamora.), vaig llegir l’article de Juan José Tamayo (El Pais, 19/07/2008), “A vuelta con el crucifijo“, amb el qual m’identific totalment. I amb el qual també pens que s’identifica un ampli sector del cristianisme menys dogmàtic, encara que aquest no en faci bandera dia sí i dia també. De fet, algunes de les coses que enraona allà Tamayo les vaig intentar escriure jo, unes setmanes abans i de forma menys encertada, en aquells dos post-its sorgits de la lectura de l’entrevista al capellà Joan Febrer. (UH-Menorca, 15/06/2008)

Deixa-me (tanmateix ningú m’ho pot impedir) reproduir íntegrament, amb la llengua del mateix autor, un paràgraf per jo molt significatiu que, d’alguna manera, resumeix una lluita reiterada, constant i avorrida del laïcisme cívic, a la qual el zapaterisme s’ha rendit.

“Mi tercera reflexión tiene que ver con el cambio de lenguaje llevado a cabo por los socialistas. Han renunciado a utilizar la palabra “laicismo”, definida por el Diccionario de la Real Academia, en su vigésima segunda edición, como “doctrina que defiende la independencia del hombre (sic) y de la sociedad, y más particularmente del Estado, de cualquier organización o confesión religiosa”, quizás para no airar a los obispos, que la entienden erróneamente como persecución contra la religión, y la han sustituido por “laicidad”, que ni siquiera está registrada en el citado diccionario. El cambio de lenguaje es ya en sí sospechoso.“

Efectivament, el PSOE fa molt temps que ha deixat morir silenciosament l’esperit del republicanisme d’esquerres que cerca una forma d’organitzar l’Estat més democràtica i més alliberadora. Els valors de la república no es redueixin a la substitució del rei per un president d’estat elegit democràticament. El laïcisme (la llibertat de pensament, la llibertat religiosa -i de no practicar cap religió-, l’autonomia individual,… ) és un dels valors consubstancials del republicanisme.

Aquesta absència dels valors republicans i laicistes en la substància del PSOE provoca que la posició dels seus militants i d’alguns dels seus ministres no coincideixi amb les resolucions oficials del partit (mirau els documents i les resolucions del seu darrer Congrés). Mentre Ramón Jáuregui deia un dia que “El crucifijo está de más”, Zapatero resol en el Congrés que res d’articular l’eliminació dels símbols religiosos en edificis i esdeveniments públics (açò és, per exemple, el Sant Crist a la Sala de plenaris, la pressa de possessió d’un càrrec públic, etc.) ni de revisar els Acords amb la Santa Seu de 1979. Tota l’escenificació d’un avanç en la laïcitat queda reduïda a una revisió de la llei de llibertat religiosa. Bé, està bé. Però que es podrà revisar d’una llei que està fermada i ben fermada pels acords quasi-preconstitucionals amb l’Estat del Vaticà, que són la base dels privilegis de l’Església Catòlica?

No cal pensar-hi massa. Les decisions del PSOE respecte d’aquest tema no tenen només a veure amb les poques conviccions laicistes, sinó també amb les moltes aspiracions oportunistes. El partit decideix fer –o no fer- allò que alguns o molts militants pensen, perquè estratègicament no convé. No convé barallar-se, de nou, amb la Conferència Episcopal Espanyola, ni amb la Santa Seu, per aquest tema. Ja vindran temps millors per a les llibertats!

 (Segueix del post-it anterior)

Jo en canvi diria que l’estat –per definició constitucional- és aconfessional, és a dir que és independent respecte de qualsevol confessió religiosa. Però a més diria també que l’estat ha de ser laïcista, és a dir protector i promotor de la llibertat de pensament, consciència i religió. Perquè aquesta és l’essència del pensament laïcista: l’autonomia humana i la llibertat de consciència. Però una relació independent o neutral de l’estat respecte de les religions o d’altres doctrines no religioses, no significa que les hagi de perseguir o menysprear o relegar a la mínima expressió. No només no és així sinó que és precisament el principi de llibertat religiosa el que les protegeix en el context d’un estat aconfessional.

Des d’alguns sectors s’ha creat un nou llenguatge en relació al laïcisme -que només trobarem per cert en alguns països amb una història política molt concreta-, on es diferencia entre laïcitat i laïcisme. Al primer en molts casos se’l redueix a la simple aconfessionalitat i al segon se l’associa amb una actitud antireligiosa. Crec que aquesta és una interpretació interessada, i que l’únic que pretén és simplificar i desprestigiar el pensament laic. Seria com si al catolicisme, per tal de distanciar-lo de les seves barbaritats històriques, se’l classifiqués en catolicitat i catolicisme. Tan se val, emperò, no és aquesta la qüestió més important.

Sí que ho és en canvi –d’important- allò que habitualment es diu de què a la religió li correspon l’esfera privada. És aquesta una afirmació absurda i errònia, tant des del punt de vista sociològic com filosòfic. Les religions, i en especial la religió cristiana, tenen una clara dimensió pública des del moment que contenen missatges i valors que influeixen o volen influir en les relacions socials. El cristianisme no pretén només explicar i fonamentar una resposta a la pregunta pel sentit de la vida, sinó que a més conté un conjunt de normes i de principis per a orientar la conducta dels creients, una moral en definitiva. Açò és així i no ha de suposar cap conflicte per a ningú.

Relegar a l’esfera privada tampoc no pot significar que les religions no tenguin presència en l’espai públic. Les religions, com qualsevol altre doctrina o associació no religiosa, s’ha de poder expressar i manifestar públicament. De fet, de nou, aquesta presència pública està garantida pel principi de llibertat d’expressió i de llibertat de religió, ambdós inclosos com a principis fonamentals tan en la Declaració Universal de Drets Humans com en la Constitució espanyola. Tampoc no hi veig cap problema. Ara bé, afirmar que les religions han de poder ocupar l’espai públic no vol dir que puguin tenir una presència contrària a la laïcitat i a l’aconfessionalitat en aquest espai. Les religions, el fet religiós, la història de les religions, etc. han de ser incloses en els currículums educatius de les escoles, però en l’esfera pública que es diu escola pública no hi cap una assignatura que es digui Religió Catòlica perquè açò corromp tant amb el principi d’aconfessionalitat (d’imparcialitat) com de laïcitat (de llibertat de religió o de no religió). Qualsevol creença religiosa mai ha de ser un impediment per exercir la màxima de les màximes funcions públiques, la de ser representant en una institució política. Però una sala de plenaris, on s’exerceix la màxima funció pública, no pot estar presidida per un símbol cristià; ni els representants públics han de jurar el seu càrrec davant símbols religiosos.

I una tercera interpretació errònia d’aquesta desafortunada afirmació de relegar les religions de l’esfera privada tindria a veure amb la seva participació en el debat públic, en allò que Rawls en diu “la raó pública”. En aquesta qüestió crec que també és molt evident que ningú, absolutament ningú, i les religions tampoc, poden ser excloses dels debats públics de deliberació, de confrontació de raons i arguments, que serviran per a construir principis cívics i lleis. Ara bé, quan es participa en la deliberació pública cal fer-ho amb les regles de l’espai públic. I aquí sí que cal objectar a l’Església catòlica la seva inoportunitat i insuficiència. Quines són aquestes regles que no ha après, o no està disposada a acceptar, o no està capacitada d’utilitzar l’Església catòlica? Només en diré tres. Primera: no es possible el diàleg si no hi ha exposició de raons i arguments. I fins ara la Conferència Episcopal Espanyola l’únic que ha fet ha estat exposar i demanar obediència a la veritat, a la llei natural, a la moral objectiva. Segona: no es pot parlar alhora amb el llenguatge del sentit de la vida i amb el llenguatge de la moral recta. El mateix que et parla de la pregunta pel sentit no et pot condemnar per defensar una mort digna o per facilitar la separació matrimonial. Tercera: en l’espai públic tothom és igual, i ningú ha d’actuar des de situacions de privilegi.

I encara en diré una altra que, des del meu punt de vista, és l’essència del malentès que es diu relegar la religió a l’esfera privada. El conflicte real entre l’Església catòlica i la societat civil no té a veure amb l’espai públic/espai privat (aquest és només el debat més superficial relacionat amb els poders i els privilegis), sinó amb l’ètica de màxims i l’ètica de mínims. És a dir en saber diferenciar i acceptar el que és el propi projecte de vida (i de felicitat) i el projecte col·lectiu de convivència (i de justícia). Aquesta és l’essència de la societat secularitzada, democràtica i laica, i que expliquen esplèndidament pensadors creients com José Antonio Marina, i pensadores agnòstiques com Adela Cortina. Qui va dir açò de què la religió és una qüestió privada crec que ho va dir en resposta a la pretensió d’aquell altre que voldria que l’estat legislés d’acord amb la interpretació de la moral catòlica. En qualsevol cas, efectivament, la religió té una dimensió pública i ha de ser present en l’espai públic, però ha d’actuar també amb criteris públics d’aconfessionalitat, de pluralisme, d’autonomia política, de democràcia. I, sobretot, ha d’acceptar que la seva proposta d’ètica de màxims no té perquè coincidir amb l’ètica cívica que hem construït entre tots.