.
No tenc gens clar que pot passar aquests dies, però la decisió que han pres ara per ara els nou militants del PP (o ja ex-militants) d’abandonar el partit i seguir ocupant els càrrecs de regidor i batlle mereix la reacció més contundent de l’opinió pública i de totes les formacions polítiques. La seva decisió no és acceptable políticament, com no ho pot ser qualsevol forma de transfugisme. Perquè efectivament, Llorenç Brondo, Antònia Salord, Gabriel Cardona, Germán Jover, Adrienne Sans, Antònia Benejam, Milagros León, Joan Taltavull i Jaume Moll, si es reafirmen en l’exposat en el comunicat d’ahir, són trànsfugues. L’Enciclopèdia Catalana defineix el trànsfuga com la persona elegida en les llistes d’un partit que no abandona el càrrec després de separar-se del partit que el presentà com a candidat. Aquest és el cas de Ciutadella, lamentablement. És cert que hi ha altres formes d’entendre el transfuguisme que vinculen aquest amb la moció de censura i el canvi de govern, i/o amb l’adscripció a una altra formació política distinta. El cas de Ciutadella és ben particular perquè si segueixen endavant es situaran en el grup mixt i pretenen seguir governant amb pocs canvis. Tot i així, no poden defugir del concepte.
Ens agradi o no, l’actual sistema electoral és el que marca les regles de joc per a l’elecció democràtica dels representants de la voluntat popular. Encara que només sigui per deixar-ne constància, vull dir que des de la meva perspectiva a aquest sistema li manquen reformes que ens permetin aprofundir en una democràcia més participativa i representativa. En qualsevol cas, emperò, el sistema és el que és, i l’hem d’acceptar per ara com a tal. Aquest sistema està articulat de forma que la representació electoral de la voluntat popular s’obté només a través dels partits polítics (o coalicions i agrupacions d’electors). No és possible presentar-se a les eleccions per a representar un projecte polític si no és a través d’un partit. Són per tant aquests –els partits- els que a través de la definició ideològica, del programa electoral i de la candidatura, obtenen major o menor suport en forma de vots. Dit d’una altra manera, la voluntat popular s’expressa a través dels resultats electorals que obtenen els partits polítics. El nostre sistema no té un procés de primàries per elegir els candidats, ni cap altra fórmula que situï la representativitat en els candidats i no en les formacions polítiques.
Així i tot, cal deixar les coses clares. Els transfuguisme no és il·legal, és a dir, no va contra cap llei abandonar el partit que et va situar en una candidatura i mantenir-se en el càrrec obtingut gràcies als resultats electorals del partit. I açò és així degut a una incoherència legal no resolta: la titularitat d’un ascó o de qualsevol càrrec electe és personal.
Però que sigui legal no vol dir que sigui legítima. I per tal d’autoexigir-se un comportament legítim, des de l’inici de la democràcia els partits polítics han signat vàries declaracions de rebuig al transfugisme. El cas de Ciutadella pot esdevenir el paradigma del transfuguisme d’equip de govern sencer (o quasi sencer, amb l’excepció de l’aspirant a secretària general del PP insular). Ara cal esperar nous esdeveniments, i reaccions. Perquè com deia a l’inici, no tenc gens clar que pot passar aquests dies. Els vuit regidors i el batlle s’han caracteritzat en la seva activitat municipal per prendre decisions de forma precipitada i poc coherent. No trobaria estrany que en pocs dies es produís un canvi d’actitud i tot tornés a ser com abans.
.
