S’ha acabat el primer Festival Internacional de Música de Menorca (FIMM), i ara comença el festival de les xifres, de les crítiques i de les justificacions. I està bé que sigui així, tanmateix el debat públic sobre iniciatives que han obtingut un suport explícit i preferent per part de l’administració, el Consell de Menorca en aquest cas, hauria de ser una pràctica més regular i més normalitzada. Quan parl de debat públic no em referesc, evidentment, a organitzar cap esdeveniment per a la confrontació d’idees i opinions, sinó a l’expressió pública i la deliberació que sorgeix espontàniament o intencionadament a través dels diferents mitjans de comunicació.

En qualsevol cas és ben cert que si hi ha debat públic és perquè hi ha diversitat d’opinions o, el que és el mateix, hi ha opinions discrepants amb l’actuació del Consell de Menorca. Aquesta és la qüestió important que crec que ha de ser objecte de debat: el suport que ha rebut el FIMM per part de la màxima institució insular. Perquè la resta, l’organització, la qualitat musical del programa, etc. són qüestions derivades de la iniciativa empresarial dels emprenedors. I en aquest sentit crec que és important deixar clar que és bo que hi hagi iniciatives privades, amb objectius empresarials, vinculades a la cultura. Però aquesta no és la qüestió.

La part formal de l’acord

Des del meu punt de vista no hi ha hagut claredat ni transparència en la forma que el Consell de Menorca, o la Fundació Destí, ha donat suport a aquesta iniciativa empresarial. S’han publicat moltes coses, però el que diu la pàgina web dels organitzadors és que el Consell i l’ajuntament de Maó no actuen de patrocinadors sinó que formen part d’un Consell Regulador del Patrimoni (que no sap ningú què és) i que l’empresa Elsinor gestiona tota l’organització de l’esdeveniment. Per altra banda, el mateix conseller de Turisme ha repetit en vàries ocasions que el compromís del CIM és el d’assumir el dèficit que es pugui produir en la liquidació final que faci l’empresa fins a un màxim de 200.000 €. S’ha parlat d’un contracte, d’un conveni i d’una subvenció, i la veritat és que no crec que el Consell executiu del CIM o Consell de direcció de la Fundació hagin aprovat cap d’aquestes fórmules. M’inclin més per pensar que l’únic que s’ha aprovat o signat és un protocol d’intencions que s’executarà amb el pagament de factures, o amb una transferència econòmica prèvia aprovació per l’òrgan corresponent.

De fet, per jo, el més rar no és que el suport a una iniciativa cultural (o turística) es faci a partir del dèficit, sinó que aquesta fórmula s’utilitzi en el cas d’una iniciativa empresarial que legítimament cercarà la rendibilitat i el benefici econòmic. Seria interessant saber com es computarà el dèficit i com es relacionarà aquest amb el marge de beneficis. Ho sabrem aquests dies?

El precedent d’aquest acord

Però la qüestió realment important és des del meu punt de vista el precedent que suposa aquest tipus de suport a les iniciatives culturals. Cal recordar que totes les entitats que organitzen esdeveniments equiparables (JJMM, Jazz Obert i Amics de l’Òpera) obtenen el suport econòmic a través de les convocatòries públiques o de les partides nominatives als pressuposts anuals. Tant una fórmula com l’altra permeten un eficaç control pressupostari, aporten transparència i eviten discrecionalitat. Per què no es podia fer el mateix amb Elsinor? Pot ser perquè és una empresa privada? Per què s’havia de recórrer a un patrocini a través de la Fundació Destí? Realment l’esdeveniment del FIMM té un caràcter específic que el diferencia del Festival Internacional de Jazz, o del Festival de Música Clàssica, o de la programació operística de la Fundació de l’Òpera ? Jo crec que no, i crec que és un mal argument. I com que crec que no hi ha diferències substancials, em deman: perquè la resta d’entitats no han de tenir un suport equiparable per part del CIM? Conec les dificultats que tenen les esmentades entitats sense ànim de lucre per a organitzar i finançar els seus festivals i programes anuals; conec també les dificultats econòmiques del Departament de Cultura per a respondre a les demandes de les entitats culturals menorquines; i per açò precisament crec que és una mala estratègia aquesta d’utilitzar la “promoció turística” com un afegit només atorgable a certs esdeveniments. És una mala via, i una falsa via.

El caràcter promocional de certes iniciatives culturals

De veritat el FIMM ha suposat una novetat cultural per a Menorca? Crec que objectivament s’ha de dir que no és així. I dic objectivament perquè si un mira la programació musical d’altres anys, tant pública com privada, d’iniciativa social i de iniciativa empresarial, el feix de concerts és esplèndid. Ja ho sabem: massa concentrats a l’estiu, i amb una certa mancança de grups juvenils. Però si del que es tracta és de crear un producte per a promocionar la imatge de Menorca com un destí cultural aquesta no era la millor opció. Com passa amb el patrimoni arquitectònic i arqueològic el problema no és la falta d’elements per mostrar, tot al contrari, sinó la falta de recursos per a millorar la divulgació i la promoció, i facilitar l’accés al públic (menorquí i visitant).

Crec que el FIMM és una bona iniciativa, perquè amplia l’oferta d’activitats musicals, però que ha de ser considerada com el que és: una iniciativa empresarial i una iniciativa cultural. La promoció turística de Menorca com a destí cultural hauria de tenir una visió més àmplia, i sense cap dubte més realista.

.

 .

Reiteradament es parla de la necessitat d’enfortir la democràcia i d’articular mecanismes perquè els ciutadans recuperin la confiança i la credibilitat en la política, o més exactament en els partits polítics.

El pensament republicà (1), des de la seva especial concepció de la llibertat com a no-dominació, situa com a centre protagonista d’una necessària regeneració democràtica a l’esfera pública, a la res pública, per a la qual reclama: la promoció de les virtuts cíviques i polítiques i l’articulació de noves pràctiques destinades a reforçar la transparència, la participació i la deliberació. Efectivament, no hi democràcia sense ciutadans “virtuosos”, és a dir sense ciutadans que valoren l’activitat política duta a terme des de l’associacionisme o des dels partits polítics, que respecten la legalitat i les institucions públiques, que s’impliquen en la recerca del bé comú, etc. Però tampoc no hi ha democràcia –almenys una democràcia no només delegativa- sense mesures per a fer possible l’apropament entre les institucions públiques i el ciutadà.

La immensa majoria de manuals per a una bona democràcia, tant si provenen del republicanisme com si ho fan del liberalisme, contemplen propostes de participació ciutadana com l’audiència pública, la consulta popular o el referèndum. De fet, les tres mesures esmentades han estat incorporades recentment en els nous estatuts d’autonomia d’Andalusia, Catalunya i les Illes Balears. Concretament aquest darrer estatut, que és el que ara m’interessa, diu: (art. 15. c) “El dret de promoure la convocatòria de consultes populars pel Govern de les Illes Balears, els consells insulars o els ajuntaments, en els termes que estableixen la Constitució Espanyola i les lleis”. Quines lleis? Idò, les lleis que desenvolupen i fan possible l’execució del precepte estatutari. Ara per ara, no s’ha dut a terme aquest desplegament legislatiu a les Illes Balears que faci possible el que diu l’estatut, que qualsevol govern pugui demanar l’opinió a la ciutadania sobre les qüestions que considera d’interès.

Amb l’objectiu de donar prioritat a aquesta llei autonòmica de consultes populars, el militant del PSM i regidor pel Bloc a l’ajuntament d’Inca, Andreu Caballero, va presentar una moció on s’insta al Govern de les Illes a que iniciï la tramitació de l’esmentada llei. La moció va ser aprovada per unanimitat el 25 de juliol. Pot ser interessant recordar que el batlle d’Inca és Pere Rotger (PP) i els grups amb representació municipal són PP(12), PSOE (6), Independents (1) i Bloc (1).

Em sembla una iniciativa que mereix ser destacada, i escoltada.

 .

.

(1) I aquí quan parl de república no em referesc a aquella breu experiència democràtica que va tenir lloc de 1931 al 1936, i que coneixem com la II República espanyola, tot i que sense cap dubte aquesta s’inspirà en els principis del pensament republicà del moment. Tampoc no parl de república com el sistema de govern que s’oposa a la monarquia, encara que aquest ha estat i és un dels objectius d’aquells –persones i partits- que s’autodefineixen com a republicans. I molt menys encara la república a la qual faig esment té a veure amb la dels candidats republicans a les eleccions dels EUA, com Rudolph Giuliani o com l’actual president George Bush. No, no m’estic referint a res de tot açò, i sí en canvi al pensament i a la cultura del republicanisme cívic (John Rawls, Jüngen Habermas, Philip Pettit, etc).

Així és com van sortir a la foto de la tan esperada roda de premsa els nou trànsfugues del PP. És la instantània d’una comèdia, còmica i tràgica, on quasi tot és foc i fum. Foc de sentiments que poc tenen a veure amb les virtuts cíviques: ambició descontrolada, desig de venjança, arrogància amenaçadora, interessos obscurs,… però són els governants que tenim. I fum, molt de fum, per entretenir i desorientar les mirades dels innocents espectadors (digau que són ciutadans!) mentre veuen expectants com res no es mou.

Si hi ha alguna cosa clara en tot aquest embolic és que ni el PP ni els ex-PP han fet res per a desenrocar el tema. Ningú mou peça per evitar de cometre més errors, i malvivim en aquest llimb d’indefinició sense saber qui és qui, i què és real o imaginari. Pens que ningú, ni els partits de l’oposició ni els ciutadans, es mereixen estar durant més temps en aquesta situació. Tots, ex-PP, PP i UPCM tenen l’obligació política d’acabar d’una vegada amb aquesta paràlisi institucional de la qual en són responsables. Si els ex-PP han de deixar el grup municipal que ho facin, si el PP ha d’expulsar els trànsfugues del grup que ho faci, si PP-UPCM volen denunciar situacions de corrupció política en la gestió municipal ara és l’hora, i si són els ex-PP que ho han de fer, encara estan a temps. Que facin emperò alguna cosa.

Jo segueixo pensant que la primera obligació del PSM és exigir a tots els responsables de la situació el restabliment de la representativitat política obtinguda a les eleccions municipals: 10 PP, 6 PSOE, 4 PSM i 1 UPCM. Aquest és el primer i urgent acord possible entre PSOE-PSM-UPCM: treure fora els trànsfugues. Però que ningú s’equivoqui, treure els trànsfugues no vol dir fer una moció de censura. Treure els trànsfugues és articular totes les mesures i opcions que ofereix el sistema per obligar a que els actuals regidors que han abandonat el PP també abandonin el seu càrrec a l’ajuntament. La moció de censura és una altra cosa, és la posada en consideració d’un nou equip de govern que hauria de substituir a l’anterior. I vet aquí la pregunta: és possible oferir un equip de govern alternatiu, estable i amb un mínim de coherència per no esdevenir un altre desgovern com el que tenim ara? Podria oferir estabilitat un govern PSOE-PSM-PP-UPCM? I PSOE-PSM amb el vot d’UPCM? I…. però no canviem d’escenari. Encara no s’ha resolt el destí dels nou trànsfugues, i sense aquesta primera circumstància la resta d’escenaris perden tota versemblança. Treballem ara per assolir el primer objectiu: recuperar la representativitat votada pels ciutadellencs i ciutadellenques a les eleccions municipals.

Quan pertoqui, si es dóna el cas, s’hauran de valorar totes les opcions, però mai hauríem de perdre els criteris de coherència i estabilitat en un govern. Qualsevol proposta que menyspreï aquests elements està condemnada a repetir la història. I el que necessita ara Ciutadella és precisament recuperar la confiança i la credibilitat en els seus representants polítics.

.

El que està passant aquests dies a Ciutadella és lamentable, i alhora desolador. Sí, desolador del verb desolar, que és assolar i arruïnar un país destruint tot el que hi ha. Els pirates desolaren tota l’illa. El PP i seus trànsfugues no fan altra cosa que desolar la nostra ciutat de virtuts cíviques i de conviccions democràtiques. És molt difícil educar per a la democràcia i per a la convivència en aquestes circumstàncies. I d’açò en deu saber molt la nostra regidora díscola d’Educació, Antònia Benejam, que arran de les reaccions en defensa de la plaça des Pins va acusar a l’oposició de “manipular als nostres menors”, i al final es demanava: “això és el que volem ensenyar als nostres fills, tenint en compte que ells són el nostre futur, que ells són els nostres futurs polítics, els nostres futurs educadors, els nostres futurs ciutadans?” La senyora Benejam ara ja no pensa el mateix respecte de l’oposició, ara l’oposició és necessària per a sobreviure i seguir cobrant un sou o dos immerescuts, ara és la senyora Benejam la que s’ha posat a fer escola i ens ha mostrat a tots el que signifiquen les paraules transfuguisme i corrupció política. I pot estar segura que aquells joves (manipulats?) les han après significativament amb molta celeritat i claredat.

He parlat de corrupció política quan m’he referit als nou trànsfugues, i així ho pens. El transfuguisme corromp, altera, canvia, la voluntat popular manifestada a través del vot als partits polítics. És una forma de corrupció, com ho és la corrupció lligada a la malversació de doblers públics, o l’ús privilegiat de la informació urbanística per a promoure l’especulació. El trànsfuga amb la seva actuació perd la legitimitat política de seguir ocupant responsabilitats que va assumir a través del partit que ara ha abandonat.

És per açò que el primer escenari polític que ha d’esdevenir és la dimissió dels nou regidors trànsfugues, per tal que la representació política es pugui restituir. És lògic que es plantegin tots els escenaris possibles, però em sembla necessari no perdre de vista que la primera responsabilitat en aquests moments és fer fora els trànsfugues de l’ajuntament (i no només del govern). Com? Caldrà estudiar-ho amb calma i sense massa estridències, però la majoria legitimada (PSOE-PSM-PP-UPCM) pot prendre vàries decisions por forçar la seva sortida com, per exemple, modificar les retribucions dels regidors per tal d’evitar que cap trànsfuga cobri dels doblers públics. Si no estan legitimats per governar, tampoc ho estan per cobrar de l’ajuntament.

De la resta d’escenaris n’haurem de parlar, evidentment!

.