.
De vegades la resposta a certes preguntes no es troba en la seva contestació. Aquest és el cas, per exemple, de la pregunta pel sentit. Quan una persona es demana pel sentit de la vida només obté respostes amb continguts hipotètics o dogmàtics. I una contestació més harmònica o convincent no serà tampoc una millor contestació. L’important de la pregunta és la pregunta, no la contestació. La pregunta és la resposta.
Què significa idò demanar-se pel sentit de la vida? Què hi ha darrera la pregunta pel sentit? Quina és l’experiència de la pregunta? Alguns pensam que demanar-se pel sentit de la pròpia existència és la forma d’expressar la necessitat de viure amb sentit. I viure amb sentit vol dir viure amb la força d’allò que val la pena, amb voluntat, amb direcció, amb certesa, amb plenitud, i sense pregunta. Efectivament, qui viu la vida amb sentit no es demana pel sentit de la vida. No ho fa, al menys, com una necessitat interior, vital, visceral. Ho fa, en tot cas, com una necessitat intel·lectual o retòrica que, lògicament, neix també de la mateixa naturalesa humana transcendent: la de demanar-se per les coses no visibles, la de voler anar més enllà del previst, la de cercar raons del ser en el món.
Com diu Francesc Torralba en El sentit de la vida (Ara Llibres, 2008), “som voluntat de sentit”. Ell ho explica així: “Quan ens preguntem si la vida té sentit o bé ens interroguem sobre quin és el seu sentit, de fet, el que ens estem preguntant és quin és l’horitzó, quina és la força motriu que la fa rodar o bé què és el que la fa valuosa”. I segueix dient: ” No hi ha rigorosament parlant un únic sentit en la vida humana. Hi ha més aviat, una constel·lació de sentits.// Té sentit treballar, però també té sentit conrear l’amor i l’amistat. Té sentit contemplar, però també té sentit actuar. Té sentit llegir, però també escriure. A través de diferents viaranys omplim la vida de sentit.// Estem cridats a trobar sentit en cada cosa que fem, en cada tasca que ens pertoca realitzar.”
Aquesta hauria de ser la qüestió central de la reflexió religiosa, perquè la religió neix de la religació, del lligan amb el món, d’allò que dóna sentit, d’allò que es viu amb sentit. L’essència de les religions –i de la religiositat- és la pregunta. La resta, la dogmàtica i la doctrina, són les contestacions culturals, contextuals i temporals. La pregunta és la part comuna de les religions, la part universal, espiritual, transcendental. La pregunta uneix, les respostes fins ara han separat.
I amb açò te contest Miquelet: la religiositat, l’experiència religiosa, el sentit de transcendència, l’experiència de la finitud, són capacitats (o necessitats?) humanes universals. També d’un agnòstic o d’un ateu.
.
