La veritat és que José Bono, president del parlament espanyol, no té massa sentit de l’oportunitat, i sí en canvi de l’oportunisme. Aquesta vegada ho ha posat de manifest amb els sous dels parlamentaris. Una proposta que per cert ja han aplicat o volen aplicar altres institucions.

És oportunista proposar que els sous dels diputats i dels senadors es congelin per tal de, en aquest temps de crisis, posar-se al costat dels ciutadans que cada dia ho tenen més difícil per arribar a final de mes. És oportunista perquè la mesura no resol res, i perquè no té cap sentit que es congelin -i es conservin impecables, no ho oblidem- els sous dels que cobren molt per damunt de la mitjana. És una actuació producte de la desafecció política (del distanciament), però en aquest cas de sentit invers, del polític respecte del ciutadà.

I no era oportú perquè el que realment ha fet Bono es recordar a tota la ciutadania que els diputats i senadors cobren des de 6.000 a 14.000 euros mensuals. Ell és precisament qui rep quasi 14.000 euros cada mes, que és el que molta gent cobra durant tot un any. El que calia fer, per tant, era una altra cosa: proposar que els sous dels parlamentaris de les Corts Generals, igual que els dels parlamentaris autonòmics i de la resta de càrrecs electes i no electes de totes les institucions públiques, es regulessin per normes generals deslligades de les lleis de pressuposts anuals, com han proposat per enèsima vegada algunes de les federacions i associacions de municipis per a les administracions locals. Segurament d’aquesta forma es podria posar un poc d’ordre i molt de seny a aquest tema de les retribucions als càrrecs públics. I el que és més important, s’evitarien molts dels debats demagògics que es repeteixen a cada legislatura i mandat.

Atès el moment que viu Ciutadella, caldria no oblidar en aquesta llei que els trànsfugues han de quedar fora de qualsevol retribució pública. Però d’açò ja en parlarem durant les properes setmanes.

.

Aquestes darreres setmanes s’ha dit a través dels mitjans de comunicació que l´actual senador per Menorca i alhora batlle de Maó, Artur Bagur, abandonarà la seva activitat municipal per a centrar-se de ple en l’activitat parlamentària. Pens que és una decisió comprensible, però mal gestionada. I no parl de la gestió que interessa al PSOE, que segurament és encertada i positiva per al seu partit. Parl de la gestió del càrrec a la Cambra alta, proposat per una unitat d’esquerres.

És del tot raonable que s’intenti evitar l’acumulació de càrrecs, especialment quan el nivell de responsabilitat d’aquests és de primer ordre. I no hi ha dubte que la batllia i la Cambra alta (com a representant territorial únic per a Menorca) ho són. Tant per una qüestió d’eficàcia com de democràcia, és positiu promoure una major i millor distribució de les responsabilitats públiques.

Per altra banda, també em sembla raonable que a hores d’ara el PSOE i el propi Bagur plantegin una renovació en l’alcaldia per tal de donar continuïtat al projecte socialista (que governa conjuntament amb el PSM i EM) i fer un relleu suau del nou batlle.

El que no em sembla raonable, en canvi, és com s’ha articulat aquesta transició en relació al càrrec de senador per Menorca, en una candidatura unitària de PSOE-PSM-EM-Verds. No em sembla bé que durant la campanya es digui que el candidat compaginarà ambdós càrrecs, i que fins i tot aquesta duplicitat pot ajudar a reforçar el protagonisme dels municipis a la Cambra alta, i ara, quatre mesos després s’actuï de forma contrària. Clar que molts em diran: però si açò és el que fan els polítics cada dia. No, cada dia no. Les persones poden canviar d’opinió, i els polítics també. Però als polítics els correspon justificar raonadament i de forma convincent davant la ciutadania. El seu camp de joc no són les institucions (que també) sinó l’esfera pública.

Tanmateix, emperò, la decisió no correspon només al PSOE. Correspon al PSOE, al PSM, a EM i als Verds; i també a Artur Bagur i a Betlem Calafell. Tots ells formen part del govern municipal i/o de la candidatura al Senat. I a tots ells els correspon valorar aquest canvi de compromís que es va prendre davant els electors.