. 

Aquest és el terme que ha inventat i regalat el president francès, Nicolas Sarkozy, al líder de l’Església catòlica, el papa Benet XVI, durant la primera visita d’aquest a l’estat laic per excel·lència. És un terme dèbil, ambigu i carregat d’intencions. Sí, dèbil, amb poc contingut ideològic. De fet no diu res de nou, i tot el que expressa ho fa a través dels gestos: la recepció a peu d’avió, la roda de premsa conjunta (a l’estil d’un diàleg entre raó i fe, com el de Habermas i Ratzinguer),…

Ambigu. Sí, també. Igual que en català, en francès s’utilitzen dos termes per a referir-se, amb matisos, al pensament que té con a nucli la llibertat de consciència i la independència entre estat i religió: laïcisme i laïcité. El matisos no són insignificants. Al laïcisme se li associa l’antireligiositat, i fins i tot l’ateisme. A la laïcitat en canvi se la vincula amb la secularització i l’aconfessionalitat de l’estat. Tan se val ara reiterar arguments a favor i en contra d’aquesta separació conceptual i històrica. El que ja és simptomàtic és que a la versió positiva del laïcisme, o sia la laïcitat, assumida i incorporada en el llenguatge de l’Església com un espai que fa possible el diàleg i l’apropament, el president francès hi afegeixi l’adjectiu “positiu”. Laïcité positive, o sia, laïcisme positiu positiu. Laïcisme superpositiu. No feia falta afegir-hi cap adjectiu per dir que en un estat laic hi tenen cabuda les confessions religioses (res més faltaria!, cal recordar que la llibertat de consciència i la llibertat religiosa són el fonament de l’estat laic i que és aquest qui protegeix i possibilita una coexistència pacífica entre confessions religioses i no religioses?), o que l’Església ha de poder participar en els diferents debats ètics que planteja la societat. Aquesta no és la qüestió que ha generat i genera confrontació entre l’Església catòlica, i l’estat i/o les organitzacions polítiques o cíviques. No és així ni als Països Catalans, ni a Espanya, ni a França. Les causes de la confrontació són altres. A l’estat espanyol tenen a veure amb els privilegis de l’Església (quant a l’ensenyament de l’assignatura de Religió catòlica a les escoles públiques i concertades, quant al finançament a través de les aportacions de l’IRPF, quant a les consideracions protocol·làries i simbòliques heretades del franquisme, etc.), amb les pràctiques poc democràtiques, amb el seu llenguatge i els seus arguments poc conciliadors amb l’ètica cívica i amb la legitimitat democràtica.

Carregat d’intencions. Sarkozy va tractar al líder religiós amb honors de cap d’estat, tot i no ser aquest el motiu de la seva visita. Aquest tractament té especial rellevància si tenim en compte que pocs mesos enrere el president francès es va negar a rebre al Dalai Lama, líder religiós també i cap d’estat a l’exili, per no irritar a les autoritats xineses. Tota l’escenografia ha tingut com objectiu central reforçar la imatge de Sarkozy com a líder polític. Per la seva banda, el papa Benet XVI sap que si vol jugar un paper més influent en la societat francesa necessita recuperar protagonisme i prestigi avui tan deteriorats a l’estat republicà. El diàleg teòric entre raó i fe era una bona manera de d’evitar expressar-se sobre els temes d’actualitat d’allà o d’aquí, com l’eutanàsia, l’avortament, la revisió del concordat, la llei de llibertat religiosa, etc. Crec que Bartomeu Bennassar, capellà i escriptor mallorquí, l’encerta quan a l’entrevista publicada al Diari de Mallorca d’aquest dissabte afirma el següent: “M’interessa més quan –el Papa- diu davant Sarkozy que la laïcitat, la raó i la fe poden caminar juntes. Els bisbes espanyols no deuen estar d’acord. Clar que Benet XVI no hauria fet aquest discurs a Espanya. El Papa practica el “alla donde fueres, haz lo que vieres””.

L’Església catòlica segueix, al meu parer, sense actualitzar la seva existència en una societat secularitzada, plural i laica. No ha resolt quina ha de ser la seva presència en l’esfera pública, i tampoc no té clar quina ha de ser la relació entre el projecte de vida que proposa i la vida col·lectiva, cívica. Clar que açò ho dic jo i, per tant, el més lògic és que estigui equivocat. Però ho pens, i tenc dret a equivocar-me.

.

.

Aquest article de Jaume Reixach va ser publicat al diari Avui dia 24 d’agost. És una bella reflexió sobre la realitat de les comunitats religioses. Avui el faig meu.

Conec un sociòleg (un amic, en realitat) que ho sap pràcticament tot sobre les formigues. Un món meravellós, segons ell, ja que les formigues són els insectes més sociables que existeixen. La millor metàfora del capteniment humà. L’especialitat del meu amic és la sociologia religiosa. D’aquí ve el seu interès per les formigues. No es cansa de repetir que el món religiós i el món de les formigues s’assemblen com dues gotes d’aigua. A primera vista, qualsevol profà us diria que totes les formigues són uns sola formiga. Una sola família. Una única colònia. I resulta que, escampades arreu del món, existeixen 12.000 espècies diferents. El mateix cal dir de les comunitats religioses. Les posem totes en el mateix sac. Com si totes les persones consagrades a Déu fossin del mateix gremi. Una única colònia de pietoses formigues. I en part és veritat. Però no és menys veritat que, com en el cas de les formigues, no hi ha dues colònies iguals. Això explica que, treballant per la mateixa causa, cada formiga escombri cap a casa seva. I mai millor dit. És molt propi de les comunitats religioses que es coneguin però que no es reconeguin; que no es barallin, però que tampoc s’ajudin. Igual que les formigues: cadascú a casa seva i Déu a la de tots. Però no s’acaben aquí els paral·lelismes. Segons el meu amic, hi ha formigues cegues (religiosos fanàtics) i formigues amb uns ulls ben desenvolupats (religiosos clarividents). Igual que hi ha formigues blanques i formigues roges (l’eterna dreta i l’eterna esquerra), formigues estables i formigues nòmades (conformistes i progressistes). Les semblances són tantes, que se’n podria escriure un llibre. És el que està fent el meu amic. Un llibre que parla de formigues herbívores (els ascetes) i sobretot de les obreres, que són estèrils (com els celibataris). El llibre es titula El formiguer religiós.

.