–

Aquí la mar se’ns

presenta brava i altiva

batent amb força contra

les roques rogenques i

grises, plenes d’estries

que, impàvides,

s’alcen contra vents i

tempestes, contra pluges

i sols massa ardents

i llunes plenes que

les omplen de presagi i ombres.

Per així fustigades elles també

lentament es trenquen,

s’esmicolen, s’esberlen

i a poc a poc esdevenen rocs,

pedra, arena, pols

que el vent i el mar

s’emporten.

(Fragment del poema Mar i roques, de Montserrat Abelló)

(Fotografia de Biel Pons)

El far és lluny, en un paratge agrest

d’una bellesa abrupta, colpidora.

Resulta molt difícil arribar-hi;

però compensa de l’esforç poder

contemplar el mar, immens, acollidor,

i d’horitzó incitant, sempre assequible,

i escoltar el vent i l’aigua que compassen,

sense malmetre’l gens, el gran silenci.

(Fragment del poema El Far, de Miquel Martí i Pol)

(Fotografia d’Olga, en Imatges i paraules)

Haver de decidir entre viure un temps incert i dolorós o viure un temps més positiu però més limitat, no és una qüestió ni senzilla ni insignificant. Però Hannah Jones ha hagut de fer front al dilema, i ha optat por no perllongar la seva vida de forma innecessària. Hannah pateix una leucèmia des de fa més de vuit anys, amb un cor debilitat i malalt. Els metges li han ofert un transplantament de cor, una operació arriscada i insegura tant pel desenvolupament de la intervenció com pels seus resultats. Les garanties d’èxit, diu ella mateixa, són molt limitades, i en el millor dels casos només m’allargaria la vida, però no me curaria. És per açò que ha decidit no sotmetre’s al tractament i ha optat per viure la resta dels seus dies a prop de la seva gent, en el caliu i la calma de la llar.

Ho va dir amb senzillesa i amb claredat, mirant a la càmera, sabent que tothom l’observaria amb desconcert i admiració. L’escena és innarrable. Les seves paraules, i la seva mirada, comunicaven la serenor i la fortalesa que dóna haver viscut tant en tan poc temps, i amb molta tendresa ran de pell.

L’espectador deixa de ser-ho per un moment. I sent al seu voltant tota la maregassa d’emocions encontrades. Ràbia, tendresa, obscuritat, comprensió, tristesa, alegria, desesperació, assossec.

Na Hannah només té 13 anys. Quanta ràbia que sent!

No es pot dir que visquem un bon moment des del punt de vista de la qualitat democràtica. Més bé a l’inrevés, la demosfera (l’atmosfera que respira el poble) està plegada de sensacions i emocions contradictòries que es mouen entre l’obstacle i la necessitat, entre la decepció (i fins i tot la frustració) i l’anhel. Decepció de veure com el sistema d’elecció dels representants del poble, i de creació dels seus governs, permet accedir a les responsabilitats públiques a persones mancades de les mínimes virtuts cíviques i polítiques. I anhel d’una societat que vol créixer en benestar, en justícia i en llibertat.

Però una cosa és decebre i l’altra defraudar. Decep qui no compleix amb les expectatives creades o esperades, i defrauda qui fa ús de la confiança i la responsabilitat públiques per a obtenir un benefici il·legítim. No és de rebut que al parlament de la nostra comunitat política hi hagi cinc imputats en casos de corrupció que, com ens recordava Sebastià Alzamora aquesta passada setmana a l’Avui, representen un 8’47% del total de parlamentaris autonòmics balears. Cinc persones que, certament, no són culpables però sí sospitoses, i a les quals no es pot condemnar públicament però sí exigir la màxima col·laboració amb la justícia, la màxima transparència amb el propi partit i amb la resta de ciutadans, i el màxim compromís amb la legalitat i la democràcia. Tampoc no és assumible veure com els casos de corrupció (o presumpte corrupció) abasten moltes de les nostres institucions: cas Scala, cas Infojove, cas Palma Arena, cas Pla Territorial de Mallorca (amb la presumpte implicació de l’actual diputat d’Unió Mallorquina, Bartomeu Vicens), cas De Santos, cas Andratx, cas Bon Sosec, cas Eivissa Centre, Cas Calvià,… i tants altres que ara no record. Massa frau.

Deia emperò que les sensacions dels ciutadans respecte de la democràcia són ambivalents. La democràcia no són els polítics, però als polítics se’ls confia una responsabilitat democràtica: pensar en el interès general (o com es deia abans, el bé comú). I jo diria, a més, pensar a l’engròs. L’hiperrealisme polític sembla de vegades que ofega l’anhel –utòpic- de pensar més enllà de l’avui i del demà. I sense projecte, i sense anhel, no hi política. I sense virtuts polítiques…