Supòs que és una obsessió de mestre (o una aportació que poden fer els mestres a la política?) però no puc entendre l’acció de govern de cap administració pública sense una planificació, o sia sense un pla de feina estructurat en objectius polítics, objectius estratègics (a curt i llarg termini), criteris d’avaluació, recursos disponibles i temporalització. En definitiva, temps, matèria, passió i ambició.

La planificació no és una garantia de res, però la manca de planificació sol ser una expressió de l’arbitrarietat, de la manca de diàleg amb els sectors implicats i de la manca de transparència en la gestió pública.

L’escola fa temps que ha assimilat aquesta eina de treball en la tasca educativa. Objectius de centre, de departament, de nivell i d’aula. Objectius generals, objectius terminals i capacitats. La planificació és l’expressió estratègica d’unes finalitats clarament expressades i clarament concretades.

La gestió pública, en canvi, sembla com si pogués prescindir de tots aquests elements estratègics i reduir la seva tasca a una simple acció tàctica. El recorregut de la tàctica és breu, i els objectius molt immediats. La passió política pràcticament nul·la. Norberto Bobbio, politòleg italià, qualificava a aquests psudo-polítics o polítics de la tàctica de politicastres. La política estratègica, o la política simplement, es regeix en canvi per un horitzó (una pestenaga, com deia en Joan López Casasnovas en un d’aquells articles que vaig llegir fa temps), per una gran dosi de convicció apassionada i per una bona mesura del temps.

Em dóna la impressió que avui, a les nostres institucions democràtiques, es fa molta política tàctica i molt poca política estratègica. Sense cap dubte que és més fàcil fer una actuació d’impacte mediàtic que planificar (açò és, definir, temporalitzar, consensuar, etc.) allò que la ciutat necessita, posant terminis i prioritzant les actuacions depenent dels recursos disponibles. És més, sembla com si l’estratègia hagués perdut el seu prestigi, i la principal labor dels gestors polítics fos ara la d’executar una llista de coses com qui va a fer la compra, amb productes que poden omplir el rebost però amb els quals és impossible cuinar cap plat nutritiu i saborós.

Algú ha dit que la política tàctica és el producte d’una nova cultura política poc ideologitzada, poc moderna, amb poca trajectòria militant, amb poca ambició. I deu ser cert, perquè cada dia veig més polítics gestors que “fan coses” però que no caminen en lloc.

No fa falta dir que l’actual govern de Ciutadella n’és un bon exemple d’aquesta forma de “fer coses”. Deu ser per açò per es gasta tant de doblers en pensar projectes i no n’executa cap, ja sigui per falta de consens o per falta de doblers. Tan se val, sense planificació només hi ha improvisació. I la improvisació no és una bona eina política.

.

————— 

Hi ha moltes maneres de ser president. Les seves característiques depenen de la personalitat de qui ha assumit el càrrec i de la forma d’entendre el propi exercici de la presidència. És evident que l’actual president del Consell de Menorca (deixeu-me que obviï el redundant “insular”, que potser ens hauríem de repensar d’eliminar oficialment del nom de la màxima institució menorquina) vol mostrar el seu propi estil de manar. I en té tot el dret. Supòs que d’aquesta forma intenta definir la seva pròpia identitat respecte de l’anterior presidenta, Joana Barceló. Objectiu que, per altra banda, no és gens fàcil.

Però no és de l’estil personal del que m’interessa parlar aquí, sinó de la forma de presidir la institució. I en aquest sentit em dóna la impressió que no es diferencia massa de la seva antecessora. Ambdós mandataris van optar per equiparar el lideratge amb el protagonisme. És cert que la definició de president insular que marca l’Estatut fa que els consells puguin ser molt “presidencialistes”, valgui la redundància. Però aquesta possibilitat no és una prescripció, sinó una decisió que cal adaptar a les circumstàncies de cada govern. Al president li corresponen les funcions de màxima representació i direcció (“El president del consell insular dirigeix el govern i l’administració insulars i assumeix la màxima representació de la institució”), però aquestes funcions es poder exercir liderant la institució sense diluir la presència, el protagonisme i el lideratge del conjunt de consellers que dirigeixen cada un dels departaments del Consell. I fins ara açò no ha estat així. Una de les característiques del mandat de Joana Barceló és precisament aquesta voluntat de ser omnipresent i unipresent en tot i per tot, deixant als consellers la feina diària de la gestió. El nou president sembla que vol mantenir-se continuista en aquesta qüestió.

Però el govern del Consell de Menorca no està format per un sol partit, sinó per dos (o millor dit per tres). I el president ho és perquè va obtenir la confiança de la majoria dels consellers electes d’aquests partits. El president és per tant el president d’un govern pactat, que per necessitat i per compromís el primer que ha de saber exercir és aquesta cultura del pacte.

Per què dic tot açò? Idò perquè des del PSM, partit que governa al Consell de Menorca, sempre s’ha considerat que el lideratge presidencial no havia d’anorrear el lideratge departamental de cada conseller, ni del PSOE ni del PSM. La imatge d’unitat no es guanya eliminant o diluint el protagonisme dels consellers, sinó fent que la presència de cada un d’ells sigui la que correspon o la que s’ha acordat, amb lleialtat institucional i fidelitat de pacte.

Ara per ara, en Marc Pons, i per tant el PSOE, ha optat per estirar de la corda, i voler exercir els màxims que contempla l’Estatut (allò de “màxima representació i direcció de la institució”), fins i tot més enllà del que havia aconseguit la seva antecessora, oblidant els mínims que es requereixen per gestionar un pacte. En Marc ha decidit recuperar la cultura del “presidencialisme” i ocupar tots els espais mediàtics i físics possibles per tal de què tothom sàpiga qui és el nou president del Consell de Menorca. Vull pensar que aquesta és una realitat transitòria, i que amb el temps es recuperarà el multilideratge departamental acompanyat del lideratge presidencial.

Tanmateix els excessos no sempre aconsegueixen els efectes pronosticats.

————-

. 

No valoraré les excel·lències del nostre aeroport, entre d’altres coses perquè pens que són ben poques. El que sí valoraré són les deficiències del servei que presta Iberia per a comunicar aquest arxipèlag humà que algú es va encarregar de definir com “quatre illes, un país”. I em referesc només a Iberia (o el que és el mateix Air Nostrum) perquè malauradament aquesta és bàsicament l’única companya aèria que vola de forma regular entre Menorca i Mallorca, i entre Mallorca i Eivissa. Els vols d’altres companyies, com Airberlin per exemple, són pràcticament anecdòtics. Què val a dir, idò, del servei que ofereix Iberia al clients menorquins o que volen a Menorca? Senzillament que és ridícul i insultant.

La línia Mallorca-Menorca es cobreix durant l’hivern amb bàsicament dos avions d’hèlice amb capacitat per a 45 persones, més o menys. El cost del bitllet és aproximadament de 160 €, dels quals cada usuari n’acaba pagant uns 95 €. La resta formen part del descompte de resident que, no ho oblidem, també surten dels recursos públics de l’Estat, i que per tant també pagam els contribuents.

Així i tot sembla que no és suficient tot açò perquè la companyia que fou de l’Estat cuidi als seus clients amb un poc més de seny. Dia sí i dia també els vols que fan el trajecte Menorca-Mallorca surten amb retràs, i massa vegades amb un retràs considerable, de més d’una hora. Altres vegades, quan el nombre de passatgers els ho permet, unifiquen dos vols consecutius generant un nou retard per als passatgers del primer dels avions. En qualsevol cas, emperò, la informació que ofereix la companyia és nul·la, i l’assumpció de responsabilitats inexistent. Iberia no assumeix cap “compromís de puntualitat” com sí fa Renfe amb l’AVE. Per a un retard d’entre 15 i 30 minuts Renfe ha de retornar el 50% del preu del bitllet, i per a més de 30 minuts ha de retornar el 100%. Així sí que les coses començarien a funcionar.

De forma menys freqüent, però tanmateix real, s’anul·len vols degut a les averies d’alguns dels nostres superavions. És clar que açò de les averies no pretén ser una acusació cap a Iberia. El que cal retreure en canvi a la companyia és que no sigui capaç de donar una resposta adequada davant una situació excepcional. Fa dos divendres, ni més ni menys, l’avió que havia de sortir a les 16.15 hores de Menorca cap a Mallorca es va avariar. Bé, açò és el que es va saber més tard, a les 19.30 hores. Abans el vol s’anava retrassant una i una altra vagada fins que a les 20 hores s’informà de la seva cancel·lació definitiva i de la nova facturació de bitllets per als vols posteriors. La qüestió és, emperò, que la resta de viatges prevists anaren sortint, encara que amb retràs, cap a Mallorca. En canvi el vol IB 8495 es va esfumar. Iberia va optar per la solució més barata: reubicar els seus passatgers en l’avió de les 21.45 hores que, posteriorment, tampoc sortí a l’hora prevista. Per no allargar-ho més: el vol de les 16.15 hores va partir cap a la capital del país (o sia Palma) a les 23 hores i 32 minuts. Quina foscor, i quina fredor!

Però el que és més lamentable no és la manca d’informació i de transparència, ni la manca de voluntat per a solucionar el problema amb un altre avió, ni res de tot açò. Per jo el que realment és greu és que una companyia com Ibèria, que cada any obté beneficis de les seves rutes, sigui incapaç d’aplicar els mínims criteris de qualitat (allò de les ISOs) per a respondre a una situació excepcional com l’esdevinguda. Les escenes eren ridícules, i alhora dramàtiques: gent major esgotada i sense els medicaments que havia de prendre feia hores, infants plorant desconsoladament davant el desconcert dels seus pares, turistes escandalitzats per la manca de respostes de la companyia,…… i un fred inusual en un aeroport desert i inhabitable, amb tot tancat menys un bar on regalaven per gentilesa de la companyia (Mare de Déu!) un sopar fred amb un entrepà, una bossa de patates xurres i un suc de fruita. A les 00.30 hores els desafortunats viatgers arribarem al nostre destí, i cap va poder dir allò de “és la darrera vegada que vaig a Mallorca amb Iberia”. Visca la declaració de servei públic!

.

Ara fa més o menys un any que vaig obrir el bloc nelmartí (nelmarti.cat). Ha valgut la pena? Tanmateix aquesta és la pregunta important. Vaig iniciar aquesta carpeta virtual de pensaments i opinions amb la clara voluntat de respondre a objectius i necessitats personals de reflexió pública, de construcció (o deconstrucció) d’arguments i, fins i tot, d’evasió emocional. Era així, i és encara així. Tot i les meves vinculacions polítiques amb el PSM, tot i que el bloc està vinculat al portal-web del PSM-Entesa Nacionalista, tot i que una part considerable dels articles i post-its estan relacionats amb l’acció política; a pesar de tot açò, deia, no pretenia –ni pretenc- que el bloc sigui un espai exclusiu d’anàlisi política, i encara menys un instrument partidista. Per damunt de tot vull seguir fent valer les meves conviccions laïcistes i republicanes de què la llibertat de consciència no és només la llibertat de triar entre les opcions possibles sinó també la llibertat de no triar. Sí, llibertat de no triar i de construir nous pensaments i noves formes de mirar el món. I en aquest camí vull continuar.

Durant aquest dotze mesos he aparcat alguns projectes (com el glossari ideològic) i n’he iniciat d’altres (com l’apartat d’agnosticisme i laïcisme). El temps mana, però també passa. I algunes coses canvien i d’altres es mantenen. Es manté la necessitat de treballar privadament i d’afirmar públicament moltes raons i algunes emocions, i canvia (oscil·la seria la paraula més adient) la inspiració i fins i tot l’oportunitat. Esper que cada cosa trobi el seu lloc, i el seu temps.

No en tenc cap dubte: el bloc és una eina d’expressió extraordinària que possibilita una comunicació més directe i espontània, i menys formal. Sembla com si la virtualitat del text atorgui a l’escriptor una major flexibilitat i condescendència per a rectificar o fins i tot per a modificar l’opinió expressada. El text en paper, en canvi, conserva l’essència de la paraula que aspira a perdurar……. eternament. Però la menor formalitat no hauria de restar exigència en el rigor i en el compromís del text. Perquè entenc que escriure és comprometre’s amb la realitat, amb el teu entorn i amb un mateix. És la paraula expressada, quasi com la paraula donada. No, un bloc tampoc no és una tertúlia radiofònica ni una conversa de carrer. Açò sí, és directe, permet la interactivitat, i ens salva dels mediadors (maquetadors, redactors, directors,..) i de la temptació d’alguns censuradors. La llibertat que dóna el bloc té a veure amb la llibertat d’expressió. La llibertat d’alguns diaris només té a veure amb la llibertat d’empresa, amb la llibertat ideològica o amb la vocació de pensar-se com una Opinió revelada.

Bé, en resum, he escrit el que volgut, i el que he pogut. Per oportunitat (raonada) o per impossibilitat (sentida) no he volgut o pogut expressar moltes coses. I és que l’autocensura, si es pot denominar així, és la censura més dolorosa. Per ara, idò, només puc dir que ha valgut la pena iniciar aquesta experiència, però encara resta un temps per saber si val la pena prosseguir-la i cultivar-la.