Ara fa més o menys un any que vaig obrir el bloc nelmartí (nelmarti.cat). Ha valgut la pena? Tanmateix aquesta és la pregunta important. Vaig iniciar aquesta carpeta virtual de pensaments i opinions amb la clara voluntat de respondre a objectius i necessitats personals de reflexió pública, de construcció (o deconstrucció) d’arguments i, fins i tot, d’evasió emocional. Era així, i és encara així. Tot i les meves vinculacions polítiques amb el PSM, tot i que el bloc està vinculat al portal-web del PSM-Entesa Nacionalista, tot i que una part considerable dels articles i post-its estan relacionats amb l’acció política; a pesar de tot açò, deia, no pretenia –ni pretenc- que el bloc sigui un espai exclusiu d’anàlisi política, i encara menys un instrument partidista. Per damunt de tot vull seguir fent valer les meves conviccions laïcistes i republicanes de què la llibertat de consciència no és només la llibertat de triar entre les opcions possibles sinó també la llibertat de no triar. Sí, llibertat de no triar i de construir nous pensaments i noves formes de mirar el món. I en aquest camí vull continuar.

Durant aquest dotze mesos he aparcat alguns projectes (com el glossari ideològic) i n’he iniciat d’altres (com l’apartat d’agnosticisme i laïcisme). El temps mana, però també passa. I algunes coses canvien i d’altres es mantenen. Es manté la necessitat de treballar privadament i d’afirmar públicament moltes raons i algunes emocions, i canvia (oscil·la seria la paraula més adient) la inspiració i fins i tot l’oportunitat. Esper que cada cosa trobi el seu lloc, i el seu temps.

No en tenc cap dubte: el bloc és una eina d’expressió extraordinària que possibilita una comunicació més directe i espontània, i menys formal. Sembla com si la virtualitat del text atorgui a l’escriptor una major flexibilitat i condescendència per a rectificar o fins i tot per a modificar l’opinió expressada. El text en paper, en canvi, conserva l’essència de la paraula que aspira a perdurar……. eternament. Però la menor formalitat no hauria de restar exigència en el rigor i en el compromís del text. Perquè entenc que escriure és comprometre’s amb la realitat, amb el teu entorn i amb un mateix. És la paraula expressada, quasi com la paraula donada. No, un bloc tampoc no és una tertúlia radiofònica ni una conversa de carrer. Açò sí, és directe, permet la interactivitat, i ens salva dels mediadors (maquetadors, redactors, directors,..) i de la temptació d’alguns censuradors. La llibertat que dóna el bloc té a veure amb la llibertat d’expressió. La llibertat d’alguns diaris només té a veure amb la llibertat d’empresa, amb la llibertat ideològica o amb la vocació de pensar-se com una Opinió revelada.

Bé, en resum, he escrit el que volgut, i el que he pogut. Per oportunitat (raonada) o per impossibilitat (sentida) no he volgut o pogut expressar moltes coses. I és que l’autocensura, si es pot denominar així, és la censura més dolorosa. Per ara, idò, només puc dir que ha valgut la pena iniciar aquesta experiència, però encara resta un temps per saber si val la pena prosseguir-la i cultivar-la.