Supòs que és una obsessió de mestre (o una aportació que poden fer els mestres a la política?) però no puc entendre l’acció de govern de cap administració pública sense una planificació, o sia sense un pla de feina estructurat en objectius polítics, objectius estratègics (a curt i llarg termini), criteris d’avaluació, recursos disponibles i temporalització. En definitiva, temps, matèria, passió i ambició.
La planificació no és una garantia de res, però la manca de planificació sol ser una expressió de l’arbitrarietat, de la manca de diàleg amb els sectors implicats i de la manca de transparència en la gestió pública.
L’escola fa temps que ha assimilat aquesta eina de treball en la tasca educativa. Objectius de centre, de departament, de nivell i d’aula. Objectius generals, objectius terminals i capacitats. La planificació és l’expressió estratègica d’unes finalitats clarament expressades i clarament concretades.
La gestió pública, en canvi, sembla com si pogués prescindir de tots aquests elements estratègics i reduir la seva tasca a una simple acció tàctica. El recorregut de la tàctica és breu, i els objectius molt immediats. La passió política pràcticament nul·la. Norberto Bobbio, politòleg italià, qualificava a aquests psudo-polítics o polítics de la tàctica de politicastres. La política estratègica, o la política simplement, es regeix en canvi per un horitzó (una pestenaga, com deia en Joan López Casasnovas en un d’aquells articles que vaig llegir fa temps), per una gran dosi de convicció apassionada i per una bona mesura del temps.
Em dóna la impressió que avui, a les nostres institucions democràtiques, es fa molta política tàctica i molt poca política estratègica. Sense cap dubte que és més fàcil fer una actuació d’impacte mediàtic que planificar (açò és, definir, temporalitzar, consensuar, etc.) allò que la ciutat necessita, posant terminis i prioritzant les actuacions depenent dels recursos disponibles. És més, sembla com si l’estratègia hagués perdut el seu prestigi, i la principal labor dels gestors polítics fos ara la d’executar una llista de coses com qui va a fer la compra, amb productes que poden omplir el rebost però amb els quals és impossible cuinar cap plat nutritiu i saborós.
Algú ha dit que la política tàctica és el producte d’una nova cultura política poc ideologitzada, poc moderna, amb poca trajectòria militant, amb poca ambició. I deu ser cert, perquè cada dia veig més polítics gestors que “fan coses” però que no caminen en lloc.
No fa falta dir que l’actual govern de Ciutadella n’és un bon exemple d’aquesta forma de “fer coses”. Deu ser per açò per es gasta tant de doblers en pensar projectes i no n’executa cap, ja sigui per falta de consens o per falta de doblers. Tan se val, sense planificació només hi ha improvisació. I la improvisació no és una bona eina política.
.
