Aquesta és una de les grans aspiracions de la comunitat educativa menorquina. Avui, pot ser, caldria qualificar-la de reivindicació més que no d’aspiració. En el darrer informe anual del Consell Escolar de Menorca sobre la situació educativa a l’illa (del juny del 2008) ja es reclamava aquest instrument de diagnosi, de definició d’objectius i prioritats i de planificació, per tal de donar resposta a les necessitats educatives. Ara, aquella petició inclosa en l’informe anual ha assolit el rang i la forma d’un nou document titulat “Un pacte per a l’educació és possible. Una proposta per encarar el futur” que serà aprovat, previsiblement, en el plenari del mes de març.

Què hauria d’aportar un pacte per l’educació a Menorca? En primer lloc caldria reconèixer que l’educació necessita d’unes certes condicions ambientals perquè es pugui desenvolupar amb eficàcia i qualitat. Algunes d’aquestes condicions són el prestigi, la confiança, la corresponsabilitat, l’estabilitat, la continuïtat i fins i tot, si pot ser, el consens. Tot açò és necessari atès què les polítiques educatives no són polítiques d’efectes immediats, sinó polítiques de llarg termini. Només així serà possible millorar el sistema educatiu. No oblidem un fet que poques vegades es posa de relleu quan es parla de l’informe PISA o d’altres valoracions del sistema escolar, i és que els països que obtenen més bons resultats són aquells que es caracteritzen precisament per polítiques estables i de llarga durada en les lleis bàsiques, en els recursos, en la formació del professorat, en l’organització dels centres i en la definició dels currículums. El pacte menorquí hauria per tant de contribuir a tot açò.

En l’Anuari de l’educació a les Illes Balears del 2007 (publicat per la Fundació Guillem Cifre, de Caixa Colonya), Martí X. March ja parlava d’aquest tema i proposava una sèrie de punts mínims que caldria tenir en compte per configurar un pacte educatiu a les Illes Balears, dels quals n’extrec molt sintèticament els enunciats. Com ha de ser un futur pacte per l’educació? (1) Ha de ser al més inclusiu possible. (2) S’ha de plantejar des de la perspectiva d’un mínim denominador comú. (3) El seu desenvolupament s’ha de fonamentar en l’educació com a servei públic. (4) Ha de concretar els pressuposts que durant un període determinat s’han de dedicar a l’educació. (5) Ha de preveure una política de construcció de nous centres educatius i de reforma dels actuals. (6) Ha de resoldre el desenvolupament legislatiu de la LOE. (7) És fonamental que incorpori l’autonomia dels centres educatius i la professionalització dels equips directius. (8) També ha d’apostar per la responsabilització progressiva dels ajuntaments en el desenvolupament de la política educativa. (9) Ha d’incloure el desenvolupament de polítiques educatives que incrementin les relacions entre la institució escolar i la família. (10) I ha de reforçar el sistema universitari illenc, perquè possibiliti l’existència d’una política R+D+I que incrementi la productivitat, la innovació i la competitivitat dels nostre sistema econòmic.

Clar que un pacte a nivell de Menorca no és el mateix que un pacte a nivell balear, i no es podran resoldre totes les qüestions abans exposades que tenen una implicació suprainsular. Però també és cert que l’administració competent en matèria educativa és el Govern de les Illes Balears, i que sense la seva implicació qualsevol acord serà inútil. És important que el pacte sigui social, polític i institucional, és a dir que impliqui a tots el agents de la comunitat educativa, a les formacions polítiques i a les institucions públiques (Govern balear, Govern insular i ajuntaments). Però sobretot consider molt important que el Consell Escolar de Menorca sigui l’organisme que lideri la seva elaboració, per evitar així una confrontació inútil entre partits polítics.

El més lògic hagués estat que la iniciativa del pacte s’hagués produït per part del Govern autonòmic, com va fer la Generalitat de Catalunya, i abastés tota la comunitat política balear. Però no ha estat així, ni ho serà ben possiblement. Per tant el pacte menorquí esdevindrà de ben segur, com va passar amb el Pla d’educació infantil 0-3 anys, una eina potent per a incidir sobre la política educativa que el Govern aplica a Menorca.

En aquest sentit, crec que ha arribat el moment de plantejar l’assumpció de competències en matèria educativa per part del Consell de Menorca, en camps molt específics com l’educació infantil primerenca i l’educació de persones adultes. I dic competències i no responsabilitats, perquè les responsabilitats ja fa molt temps que les administracions illenques, ajuntaments i Consell, les van assumir, amb una implicació econòmica i inversora de primer ordre.

———————– 

L’esperit de Porto Alegre ha arribat a les entitats financeres, diuen alguns mitjans de comunicació. Ho diuen perquè algunes caixes i bancs han decidit donar veu i vot als seus clients per elegir els projectes que seran finançats a través del fons d’obra social. Una de les primeres caixes en fer-ho ha estat la Caja de Ahorros de Navarra, però en poc temps se n’hi han afegit d’altres i prest serà possiblement una tendència general. Ara bé, no cal hiperbolitzar els fets. Donar participació als ciutadans en la definició i priorització dels recursos econòmics no suposa res més que açò, i l’esperit de Porto Alegre era alguna cosa més. Diguem que ambdós coincideixen en les eines i el material, però no en la casa que volen construir. A la ciutat brasilera es parlà d’enfortir la democràcia i de construir una societat més justa. A les caixes i bancs es parla de reorientar la forma d’assignació de l’obra social com una estratègia de màrqueting i de fidelització dels clients. En qualsevol cas val a dir que és una bona opció –aquesta de la participació-, però és una opció amb certs riscos. Quins són aquests riscos?

En totes les experiències que coneixem d’aquest tipus la tendència és la mateixa: el client prioritza la inversió en solidaritat i benestar (especialment en temes de geriatria i discapacitat) enfront de la cultura, l’oci o l’esport. Així, per exemple, a la Caja de Navarra el 28% dels recursos que anaven a cultura s’han convertit en només un 5%, i el 35% d’oci, benestar i esports ha quedat en un 15%. En canvi augmenten les partides destinades a medi ambient i a les entitats de suport als discapacitats. No és estany tanmateix que sigui així, sempre serà més urgent un geriàtric o un vehicle adaptat que no un teatre o una beca d’investigació. Però la urgència no hauria d’impedir de veure l’important. És important que es doni resposta a les necessitats bàsiques de les persones més necessitades, però també és important créixer culturalment, en la investigació, en la divulgació i en l’expressió artística. És per açò que l’administració hauria d’estar atenta a l’evolució d’aquest fenomen i actuar reorientant el seu suport per tal que els projectes culturals importants no restin en l’oblit.

————————

. 

La veritat és que m’han sorprès algunes de les coses que he vist i llegit aquests dies. La primera, sense cap dubte,  va ser la notícia publicada pel diari Ultima Hora-Menorca (aquest dilluns passat ) a partir del post-it del meu bloc. I no ho trob malament, però no ho esperava ni tampoc ho desitjava. Una de les conseqüències d’açò ha estat que el nombre de vistes al bloc nelmarti.cat d’aquests dies ha desbordat la mitjana diària, i açò és bo. La segona cosa que m’ha sorprès és la reacció que ha provocat a cal PSOE, i tot el seu entorn, la meva opinió sobre la forma de governar i presidir el Consell de Menorca. M’estranya perquè aquesta versió avui escrita al bloc fa temps que la defens a través de la santa ona de la COPE, en les tertúlies del dimarts. La defensava quan hi havia na Joana Barceló, i la defens ara en versió Marc Pons. També la vaig defensar quan era director amb en Mateu Martínez i conseller després. Per tant, no sé a que vé ara tanta enrenou. Supòs que molesta perquè ens movem en una circumstància diferent, i és que en Marc Pons visualitza la seva situació actual com de pre-electoral. La campanya ha començat. I quan s’està en campanya sempre es fan coses desmesurades. Però és igual, no és aquesta la qüestió important.

Aprofit ara les opinions expressades per en joan, n’Olmo, en jonarz i en moro…tat, per fer algunes reflexions.

Primera. Es parla molt dels mals del sistema polític, o millor dit del sistema d’elecció dels representants del poble, molt centrat en els partits polítics. És cert que per a enfortir la democràcia s’haurà de fer front, prest o tard, a una renovació del sistema. La desafecció de la ciutadania respecte dels polítics és greu i insostenible si es vol garantir la legitimitat dels representats polítics. Idò sí, el sistema polític s’ha de canviar (llistes obertes, eleccions primàries, circumscripcions, major proporcionalitat, etc. etc., seran moltes de les qüestions a debatre i acordar) però no oblidem que el sistema no és tota la democràcia. O dit d’una altra manera, la democràcia o la política és molt més que el sistema electoral i el sistema de partits.

Segona. Mentre el sistema sigui el que tenim ara, cal seguir fent política. La democràcia no és alguna cosa que es pot aturar uns dies, per a posar en marxa més tard. En política o s’hi participa (de totes les formes possibles, no cal només pensar en el partits polítics) o hi participen els altres. La política la fas tu, o la fan els altres per tu. I insisteixo, la política no comença ni s’acaba amb els polítics amb responsabilitat públiques i/o institucionals.

Tercera. Respecte dels polítics és inútil i injust generalitzar. Hi ha bons polítics i hi ha mals polítics, hi ha polítics honests i polítics corruptes. Però els polítics no són ni millors ni pitjors que la resta de la societat, sinó que en són un reflex bastant exacte. Sí que és cert que moltes de les persones que avui tenen una responsabilitat a les institucions públiques no tenen una trajectòria personal vinculada en una militància política o social o veïnal, etc. De fet, sembla com si avui s’esperés que els polítics tinguessin un perfil més professional que no ideològic. Tal vegada per açò l’administració s’ha convertit en un aparell cada vagada més burocràtic i tecnocràtic.

Quarta. A pesar de tot el que s’ha dit, crec que és molt important situar la política en el camp del prestigi i de l’honestedat. Per a regenerar la vida política necessitam més política, més participació, més debat, més transparència, més exigència per part dels ciutadans, etc. I per avançar per aquest camí hauríem d’acabar ja amb aquesta tendència d’assenyalar amb el dit al polític: només cerquen la cadira, un sou elevat, una posició social, afavorir els seus, etc. No és així. Aquest argument és fals, i val a dir-ho amb veu ben clara i ben alta. Menorca, les Illes, l’Estat, té bons i mals polítics. Polítics, sí; i no politicastres com diria Noberto Bobbio. Polítics que actuen per conviccions i per ideals, que renuncien a una part de la vida privada i a la comoditat de l’anonimat, i que dediquen molts esforços a pensar la vida pública.

Cinquena. No s’ha de confondre la crítica política amb la crítica a la política. Forma part de la política el debat públic entre les diferents posicions polítiques. Però la crítica pròpia del debat no pot passar a convertir-se en una crítica destructiva de l’adversari. Aquesta contradicció és per exemple molt freqüent entre l’espanyolisme i el nacionalisme sobiranista. Per a refutar el sobiranisme no s’hauria d’actuar menyspreant i intentant llevar legitimitat al polític sobiranista. Ambdues posicions són políticament i democràticament respectables, així idò que cada un exposi els seus arguments i les seves aspiracions, i facem camí.

Sisena, i darrera. El PSM és d’esquerres, i sense cap dubte està molt més a l’esquerra que el PSOE. I açò és fàcilment constatable revisant quines són les posicions d’uns i altres en qüestions de llibertats individuals, col·lectives i nacionals, de justícia social, de consciència ecològica, etc. Ara bé, el PSM és menorquinista i nacionalista, i ambdues coses han estat en aquest país titllades de forma interessada de tradicionalistes i conservadores. El PSOE és en canvi espanyolista i estatalista (federal, en alguns moments). En qualsevol cas, més enllà de les batalletes de qui és més que l’altre, cal no oblidar que entre ambdós partits hi ha espais ideològics comuns i espais ideològics distants, tradicions i trajectòries polítiques diferents, experiències de govern compartit molt bones i experiències desastroses. Cada partit té una organització interna, molt diferent per cert. Cada partit és sobirà. I cada partit pren decisions per tal d’avançar en el seu projecte polític. Açò no és reprovable, sinó necessari. La política no es fa només de gestió, però s’ha de compartir gestió quan es possible avançar junts. Si és possible, clar.

.