M’havia proposat no parlar massa del tema de les negociacions entre PSOE, PSM, PP i UPCM per assolir un govern de concentració a l’Ajuntament de Ciutadella. De fet, fins avui, només havia escrit dues entrades al bloc sobre aquest tema. Ara, emperò, em toca dir alguna cosa. El punt d’inici de les negociacions és centrava en dues idees bàsiques: “concentració” i “salvació”. La primera idea –de concentració- responia al com havia de ser el govern: format pels quatre partits que van obtenir representació a l’Ajuntament. La segona idea –de salvació-, en canvi, responia al perquè: recuperar la legitimitat i la credibilitat municipal. Un acord d’aquest tipus –de concentració i de salvació- només és possible si hi ha una voluntat sincera de no excloure ningú i de què cap partit assoleixi un rang de “més protagonisme” o de “guanyador” que pugui desestabilitzar l’espai de consens.
Cap partit dels que ens vam seure a la taula de negociació no pot dir que no ho sabia açò. De fet tots coneixíem des del primer dia les nostres posicions: UPCM, havia proposat el govern de concentració i havia negociat prèviament amb el PP; el PP, havia explicat el seu canvi de postura respecte de l’alcaldia; el PSOE, havia manifestat que l’alcaldia no seria un problema; i el PSM, escèptic respecte del procés, assumia el repte amb la voluntat d’arribar a un acord de mínims. Tots els partits havíem afirmat que l’alcaldia no seria una qüestió infranquejable, i tots sabíem també que ara el PP volia un poc d’alcaldia. El que no sabíem en canvi és que el PSOE exigiria de forma inqüestionable que Carbonero fos l’única batllesa; i que faria de l’alcaldia pesoista la seva primera i pràcticament única batalla. No ho sabíem perquè el PSOE no ho havia dit, i sobretot perquè havia predicat exactament el contrari, que ells no posarien traves per qüestions com aquesta de l’alcaldia.
Ara sabem tota la veritat, i coneixem la tàctica del PSOE quan pretén fer camí cap a l’alcaldia. No importa ni el programa, ni l’organització, ni les formes, ni la transparència, ni la coherència. Totes les fórmules són bones si s’aconsegueix el propòsit de presidir la corporació municipal: el govern de concentració, el govern d’esquerres, el govern en solitari, el govern amb UPCM, el govern amb el grup mixt. Tot s’hi val ara. La resta seran obstacles. Una proposta de mediació com l’alcaldia col·legiada (repartida entre tots els partits del pacte) proposada pel PSM esdevé un obstacle quan algú no ha posat totes les cartes damunt la taula o no juga net. Aleshores es posa nerviós, i fa açò que ha passat: filtra informacions a la premsa per destruir l’esperit conciliador i negociador. Caldria saber, amb noms i llinatges, qui ha incomplert l’acord de discreció i de tarannà negociador. Perquè qui a ho ha fet el que realment pretenia era acabar amb la possibilitat d’un govern de concentració.
Ens ho han posat molt difícil, la veritat. I el PSM ja ha dit tot el que havia de dir. O encara hi haurem d’afegir alguna cosa més?
—
Del procés per a formar part de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) , conegut també com a pla Bolonya, s’han dit moltes coses, però se n’han dit moltes més que no tenen res a veure amb la convergència universitària. El que sí és cert, en canvi, és que el pla Bolonya ha posat en evidència la fragilitat del nostre sistema públic d’ensenyament per a garantir l’autonomia universitària i per a garantir l’accessibilitat dels estudiants a la formació superior.
La Declaració de Bolonya parla de convergència en les titulacions i acreditacions professionals, i d’unificació dels estàndards de qualitat. Cada Estat europeu adapta la seva normativa a aquestes finalitats, i no sempre ho fan de forma totalment idèntica. Però ni la Declaració ni la normativa recent resolen una qüestió central: com garantir la funció social i de servei públic de les universitats.
La major o menor dependència de les universitats respecte del mercat no depèn del pla Bolonya, sinó de què es garanteixi l’autonomia universitària perquè aquesta compleixi la seva funció social. I açò vol dir més recursos, i recursos més ben administrats. Però vol dir també convicció política.
Les dificultats econòmiques d’un estudiant per complir amb un ensenyament més presencial no són una conseqüència de l’EEES, sinó d’un erràtic sistema públic de beques que no garanteix l’accessibilitat equitativa a la formació universitària. I per respondre a açò també fan falta recursos, però sobretot recursos administrats d’una altra forma.
Bolonya ha destapat al nostre país un debat que no és el debat de Bolonya. És el debat sobre el paper que volem que tenguin les universitats en la nostra societat. I açò depèn l’Estat i de les administracions autonòmiques, no de l’EEES.
Pla Bolonya. Consensos, reptes i incerteses. article-pla-bolonya.doc
Blog "nel martí" | Una publicació del PSM Menorca.
Potenciat per Wordpress i dissenyat per DinamicStudi.com © 2012 All rights reserved.