Durant aquestes dues darreres setmanes l’espai publicitari de dos busos de Barcelona ha pregonat per la ciutat un missatge ateista: “Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida”. La campanya ha estat promoguda per l’associació d’Ateus de Catalunya i ha generat reaccions de tot tipus, algunes més afortunades que altres, tot i que a jo personalment el que més m’ha interessat han estat les reflexions (1 i 2) sobre el fet religiós i les religions –que no són el mateix, açò està clar!-, i la presència d’ambdues coses en l’espai públic.
Altres vegades ja he defensat que la llibertat de consciència és una de les característiques –essencials- d’una democràcia oberta i plural, secularitzada i laica, de la qual brollen altres “llibertats”: la llibertat de pensament (polític, ètic, filosòfic, religiós, etc), la llibertat d’associació, la llibertat d’expressió, la llibertat de manifestació, etc. Per tant, hauria de formar part de la normalitat democràtica que les idees s’exposin i es defensin en l’esfera pública, sempre dins els marges de la legalitat i de la tolerància. Aquesta àgora pública està formada pel carrer, pels mitjans de comunicació, per les associacions i, sense cap dubte, per l’espai virtual que ha creat internet. La publicitat també n’és un altre component d’aquest espai de tothom. Exposar idees o divulgar-les o reivindicar-les a través d’una manifestació al carrer, d’una missa a la plaça, d’un anunci publicitari als diaris o d’un comunicat de premsa, tant si són idees polítiques com si són religioses (o no religioses) és jurídicament legal, i èticament legítim. Democràticament, és sa.
Ara bé, l’espai públic és també un espai per a la dissensió, per a la crítica, i fins i tot per al rebuig argumentat. Açò ho ha de saber l’Església catòlica quan fa apologia de les seves creences i opinions, i ho sap també l’associació d’Ateus de Catalunya arran de la seva campanya.
L’opció religiosa és una decisió personal i privada, encara que les religions (especialment les religions del llibre) siguin una realitat pública. L’opció no creient, atea o agnòstica, exactament igual.
Així idò, independentment de l’encert o desencert del lema triat (Salvador Cardús explica àmpliament el sentit humorístic i crític de la frase original elegida per Ateus de Catalunya), la increença, per molt que encara els costi entendre a alguns alts funcionaris de Déu, també pot ser pregonada, explicada i divulgada en l’esfera d’allò públic.
Però que ningú no es desanimi, la setmana que ve arribarà el bus creient de la mà de E-cristians, amb una frase del pacifista hindú Mahatma Gandhi: “Quan tots t’abandonen, Déu segueix amb tu”.
En qualsevol cas, tant si Déu existeix “segur” com si “probablement” no existeix, a jo el que realment em preocupa és allò què diuen que diu Déu sobre les coses de la vida, ja se sap, sobre la sexualitat, l’anticoncepció, el matrimoni, el divorci, l’eutanàsia, l’Educació per a la ciutadania,…. i la unitat de l’Estat. Sí, sembla que Déu –diuen els clericalistes més extremats de la CEE- també té una opinió formada sobre aquesta realitat tan terrenal que es diu Espanya.
(1) És molt interessant l’anàlisi d’El Pati Descobert sobre l’estat de la religiositat a Catalunya.
(2) També val la pena llegir “Dignidad de la fe, dignidad del ateísmo“, de Javier Otaola.
