nel martí

. 

La veritat és que m’han sorprès algunes de les coses que he vist i llegit aquests dies. La primera, sense cap dubte,  va ser la notícia publicada pel diari Ultima Hora-Menorca (aquest dilluns passat ) a partir del post-it del meu bloc. I no ho trob malament, però no ho esperava ni tampoc ho desitjava. Una de les conseqüències d’açò ha estat que el nombre de vistes al bloc nelmarti.cat d’aquests dies ha desbordat la mitjana diària, i açò és bo. La segona cosa que m’ha sorprès és la reacció que ha provocat a cal PSOE, i tot el seu entorn, la meva opinió sobre la forma de governar i presidir el Consell de Menorca. M’estranya perquè aquesta versió avui escrita al bloc fa temps que la defens a través de la santa ona de la COPE, en les tertúlies del dimarts. La defensava quan hi havia na Joana Barceló, i la defens ara en versió Marc Pons. També la vaig defensar quan era director amb en Mateu Martínez i conseller després. Per tant, no sé a que vé ara tanta enrenou. Supòs que molesta perquè ens movem en una circumstància diferent, i és que en Marc Pons visualitza la seva situació actual com de pre-electoral. La campanya ha començat. I quan s’està en campanya sempre es fan coses desmesurades. Però és igual, no és aquesta la qüestió important.

Aprofit ara les opinions expressades per en joan, n’Olmo, en jonarz i en moro…tat, per fer algunes reflexions.

Primera. Es parla molt dels mals del sistema polític, o millor dit del sistema d’elecció dels representants del poble, molt centrat en els partits polítics. És cert que per a enfortir la democràcia s’haurà de fer front, prest o tard, a una renovació del sistema. La desafecció de la ciutadania respecte dels polítics és greu i insostenible si es vol garantir la legitimitat dels representats polítics. Idò sí, el sistema polític s’ha de canviar (llistes obertes, eleccions primàries, circumscripcions, major proporcionalitat, etc. etc., seran moltes de les qüestions a debatre i acordar) però no oblidem que el sistema no és tota la democràcia. O dit d’una altra manera, la democràcia o la política és molt més que el sistema electoral i el sistema de partits.

Segona. Mentre el sistema sigui el que tenim ara, cal seguir fent política. La democràcia no és alguna cosa que es pot aturar uns dies, per a posar en marxa més tard. En política o s’hi participa (de totes les formes possibles, no cal només pensar en el partits polítics) o hi participen els altres. La política la fas tu, o la fan els altres per tu. I insisteixo, la política no comença ni s’acaba amb els polítics amb responsabilitat públiques i/o institucionals.

Tercera. Respecte dels polítics és inútil i injust generalitzar. Hi ha bons polítics i hi ha mals polítics, hi ha polítics honests i polítics corruptes. Però els polítics no són ni millors ni pitjors que la resta de la societat, sinó que en són un reflex bastant exacte. Sí que és cert que moltes de les persones que avui tenen una responsabilitat a les institucions públiques no tenen una trajectòria personal vinculada en una militància política o social o veïnal, etc. De fet, sembla com si avui s’esperés que els polítics tinguessin un perfil més professional que no ideològic. Tal vegada per açò l’administració s’ha convertit en un aparell cada vagada més burocràtic i tecnocràtic.

Quarta. A pesar de tot el que s’ha dit, crec que és molt important situar la política en el camp del prestigi i de l’honestedat. Per a regenerar la vida política necessitam més política, més participació, més debat, més transparència, més exigència per part dels ciutadans, etc. I per avançar per aquest camí hauríem d’acabar ja amb aquesta tendència d’assenyalar amb el dit al polític: només cerquen la cadira, un sou elevat, una posició social, afavorir els seus, etc. No és així. Aquest argument és fals, i val a dir-ho amb veu ben clara i ben alta. Menorca, les Illes, l’Estat, té bons i mals polítics. Polítics, sí; i no politicastres com diria Noberto Bobbio. Polítics que actuen per conviccions i per ideals, que renuncien a una part de la vida privada i a la comoditat de l’anonimat, i que dediquen molts esforços a pensar la vida pública.

Cinquena. No s’ha de confondre la crítica política amb la crítica a la política. Forma part de la política el debat públic entre les diferents posicions polítiques. Però la crítica pròpia del debat no pot passar a convertir-se en una crítica destructiva de l’adversari. Aquesta contradicció és per exemple molt freqüent entre l’espanyolisme i el nacionalisme sobiranista. Per a refutar el sobiranisme no s’hauria d’actuar menyspreant i intentant llevar legitimitat al polític sobiranista. Ambdues posicions són políticament i democràticament respectables, així idò que cada un exposi els seus arguments i les seves aspiracions, i facem camí.

Sisena, i darrera. El PSM és d’esquerres, i sense cap dubte està molt més a l’esquerra que el PSOE. I açò és fàcilment constatable revisant quines són les posicions d’uns i altres en qüestions de llibertats individuals, col·lectives i nacionals, de justícia social, de consciència ecològica, etc. Ara bé, el PSM és menorquinista i nacionalista, i ambdues coses han estat en aquest país titllades de forma interessada de tradicionalistes i conservadores. El PSOE és en canvi espanyolista i estatalista (federal, en alguns moments). En qualsevol cas, més enllà de les batalletes de qui és més que l’altre, cal no oblidar que entre ambdós partits hi ha espais ideològics comuns i espais ideològics distants, tradicions i trajectòries polítiques diferents, experiències de govern compartit molt bones i experiències desastroses. Cada partit té una organització interna, molt diferent per cert. Cada partit és sobirà. I cada partit pren decisions per tal d’avançar en el seu projecte polític. Açò no és reprovable, sinó necessari. La política no es fa només de gestió, però s’ha de compartir gestió quan es possible avançar junts. Si és possible, clar.

.