No cal dir moltes més coses al respecte. L’atenció mediàtica d’aquests darrers dies ha generat anàlisis i opinions de tot tipus, però amb una gran coincidència: les eleccions presidencials dels Estats Units d’Amèrica han estat alguna cosa més que un simple espectacle a l’estil de Hollywood. I val la pena de dir-ho açò, perquè en anteriors processos electorals la percepció i la valoració que es feia des d’Europa era molt més simplista i superficial, una espècie de show electoral incomprensible.

Els EUA es va construir a partir d’un somni, del somni nord-americà, on la indústria cinematogràfica hi va jugar, i hi juga encara, un paper fonamental (val la pena llegir en aquest sentit Somiar Amèrica, d’Imma Tubella, editat per Lleonard Muntaner). Però aquest somni havia entrat després de tants anys de republicanisme neoconservador en un estat de depressió asfixiant. Els nord-americans necessitaven tornar a sentir l’esperança del somni, i Obama ha sabut canalitzar a la perfecció aquests anhels emocionals. Obama es va presentar a les primàries i a les presidencials amb un programa d’actuacions de caire diguem-ne de tipus liberal (de fet la seva idea-força de campanya s’ha basat precisament en un argument típicament liberal, el de generar un context on cada ciutadà pugui confiar amb les seves pròpies capacitats) encara que el liberalisme ianqui sigui difícilment equiparable a les coordenades ideològiques europees. Molts mitjans de comunicació del vell continent s’han referit a Obama com el candidat progressista, front del conservadorisme del candidat republicà. Cal dir emperò que moltes de les propostes demòcrates serien considerades a Europa i a Menorca més pròpies de la dreta o fins i tot dels sectors més ultraconservadores, com pot ser el cas, per exemple, de la tinència particular d’armes o la no abolició total de la pena de mort.

La força d’Obama no s’ha de cercar emperò en el seu programa electoral, encara que aquest segurament tampoc no li ha fet la contra. El seu principal valor és la capacitat de lideratge, d’oferir una narració coherent i creïble del país que volen ser, i de generar il·lusió i esperança. Aquesta és la clau del seu èxit, i és també la raó de què fins i tot hagi sabut seduir Europa. Perquè Europa també va magre de somnis.

Però a més a més, a Europa, també li manquen models. I després de la ressaca de tanta supèrbia europeista, Europa ha d’assumir que més enllà de les distàncies culturals i ideològiques, EUA ha sabut articular un sistema democràtic molt més transparent i participatiu que els de la majoria d’estats del vell continent. Als Estats Units es fan eleccions primàries per elegir els candidats presidencials, s’elegeixen por votació popular determinats càrrecs de rellevància pública, es configuren equips de gestió amb membres tant demòcrates com republicans (com l’actual equip de transició creat per Obama) i es fan referèndums sense complexes. Els elogis de la dreta i l’esquerra espanyoles cap a les eleccions presidencials i cap a la figura d’Obama han estat excel·lents, però ara caldria que ens demostressin que estan disposats a aprendre alguna cosa de tot açò.

(Parèntesi)

El cardenal Rouco Varela surt i demana que a Espanya també es celebri un referèndum per decidir si les unions homosexuals són o no matrimonis. D’acord, Sr. Valera, podem fer tots els referèndums que vostè vulgui (sempre que no vagin en contra dels drets humans), però potser el primer que hauríem de fer és determinar quin pes ha de tenir l’Església catòlica en la societat democràtica. I el primer de tots els primers referèndums hauria de ser sobre la conveniència o no de continuar amb el Concordat Estat espanyol-Vaticà. La segona consulta, vista l’obstinació irracional de la Conferència Episcopal, podria ser segurament sobre la presència o no de les assignatures de Religió catòlica i d’Educació per a la Ciutadania a l’Escola pública.

S’atraca el gran dia. El dia primer de tots els dies del calendari jurídic de l’Estat espanyol, i de la nació espanyola. És el dia de la Constitució. I més concretament el trentè aniversari de la Carta Magna que regeix –i constreny?- el camí democràtic dels ciutadans, pensats individualment i col·lectiva.

Segur que la seqüència d’articles i d’opinions relacionats amb aquesta circumstància serà abundant durant els propers dies; però segurament que també serà redundant. La versió políticament correcta del progressisme se sol moure entre la narració que parla de la importància de la Constitució en el procés de transició democràtica i la narració que ens convida a una reforma tranquil·la per tal d’adaptar el text actual a la nova realitat social en temes com la Monarquia parlamentària, el Senat, la laïcitat, el sistema electoral o l’organització de l’Estat. I segurament tots aquests articles i opinions tenguin una part important de raó. És cert que el document constitucional que tenim (o que ens té ell a nosaltres) deu ser el document històricament possible i viable, marcat (o vigilat) per circumstàncies molt concretes i gens democràtiques. Però la constitució que ahir ens va obrir la porta a la democràcia avui la limita, la constreny i la incapacita. Sí, la Carta Magna actua de limitador del pensament i de la voluntat democràtiques, impedint -amb la llei i/o amb l’argument constitucional- que la voluntat de la gent actuï com a principi legitimador i de legalitat per regir la convivència. La voluntat de quina gent? Es demanen sempre ells. La Constitució de 1978 i l’espanyolisme associa la sobirania popular a la sobirania nacional de la nació espanyola, que se suposa que som el conjunt de ciutadans de l’Estat. L’article primer ho diu ben clar: “La soberania nacional reside en el pueblo espanyol”. La resta és només autonomia, que en el to de la vicepresidenta del Govern vindria a ser una descentralització o una delegació de l’Estat tot sobirà.

Deia abans que la Constitució és usada freqüentment com argument per admetre o rebutjar les propostes i els raonaments fets en l’esfera pública. Açò és així perquè ho diu la Constitució. I sí, és cert. Però la Constitució no pot ser sempre la raó última, i moltes vegades la raó única, d’aquells que volen impedir com sigui qualsevol canvi de la legalitat vigent, obtingut democràticament. La Constitució és cada vegada més, especialment per a les noves generacions, un text “revelat” i “heretat” que s’ha d’acatar però que no vincula cívicament. La llei s’ha de fer complir, d’acord. Però en les democràcies modernes la llei, a més, es construeix a partir de les voluntats sobiranes dels ciutadans, del debat públic i, finalment, de la legitimació parlamentària.

Bé idò, en aquest context d’eufòria i complaença constitucional, hauria de ser possible el debat obert i públic, i fins i tot la consulta popular, sobre la voluntat democràtica d’algunes comunitats de ciutadans d’organitzar-se d’una forma sobirana, amb relacions més o menys intenses amb l’Estat espanyol. La constitució no hauria d’exhaurir la democràcia.

.

L’episodi que setmana rere setmana viu l’Ajuntament de Ciutadella voreja el surrealisme, és a dir que supera la realitat i no segueix cap lògica, ni tan sols la lògica política. O sí? Fa temps que vaig contrastant una hipòtesi: la lògica dels ex-PP no és una lògica, és una càrrega d’emocions que oscil·len entre l’odi i la venjança. Les declaracions fetes a la roda de premsa de divendres pels trànsfugues (“Ara esteim més motivats que mai que fer feina per Ciutadella”) dóna força de veracitat a aquesta hipòtesi.

Així les coses –previsibles per altra banda- haurem d’esperar algunes setmanes  per saber si aquesta actitud es manté. La retirada d’alguns regidors de l’actual equip mixt pot capgirar del tot la situació, i fer que l’actitud mostrada a l’endemà de què el plenari aprovés la retallada de sous es torni insuportable. Així i tot, val la pena dir algunes coses sobre allò que s’ha publicat aquests darrers dies, especialment als dos diaris insulars. Ambdós coincideixen, més o menys, en afirmar que: l’Ajuntament està paralitzat; hi ha un malestar creixent en la població; i és urgent trobar una sortida ràpida i definitiva a la situació actual. He de dir que no hi estic del tot d’acord.

Dir que ara l’Ajuntament està paralitzat no és del tot cert. L’Ajuntament de Ciutadella ha mantingut un ritme de treball molt semblant durant els darrers cinc anys (de PP-PMQ, PP-UPCM i Grup Mixt), al qual es podria donar un valor numèric entorn del zero. Sí, les evidències són aclaparadores: poca agilitat en la gestió, mancança absoluta de planificació, indefinició total respecte dels projectes prioritaris de la ciutat, incapacitat de pactar els grans temes del mandat, i, sobretot, deixadesa en la coordinació i el lideratge que correspon a l’alcalde. Fixi’s que tot el que dic no es refereix a posicions polítiques o a projectes concrets, sinó al tarannà i a la voluntat de les persones que van assumir la responsabilitat de governar la ciutat.

La realitat és que durant aquests dos darrers mesos els partits de l’oposició, PSM, PSOE, UPCM i PP, amb acord o sense, junts o per separat, han presentat una extensa bateria de mocions destinades a aconseguir un major control i transparència de la gestió municipal (les juntes de govern són públiques a partir d’ara), la reorientació política de temes importants per a la ciutat que ara obtenen una majoria suficient (incorporació al Consorci de Disciplina de Sòl Rústic) i situar els trànsfugues en el context d’il·legitimitat en la qual incorren (posar les presidències de les comissions de participació en mans dels partits que es van presentar a les eleccions, o retallar les retribucions de les dedicacions exclusives).

Respecte de la segona qüestió que plantegen els diaris (indignació i malestar de la població) només puc dir que hi estic d’acord. És cert, i és molt preocupant. I aquí sí que dic també que la responsabilitat és de tots els que actuen en l’esfera pública, i especialment dels partits polítics. No val mirar cap a una altra banda.

I finalment diuen també els esmentats mitjans de comunicació que és urgent de trobar una ràpida resposta que finiquiti l’actual penúria municipal. Clar que sí, és el que tothom vol. Però les solucions possibles són poques i difícils de gestionar. De fet, la solució més senzilla i clara és la que des del PSM hem reiterat una i una altra vegada: el primer objectiu ha de ser recuperar la representació política que va sortir de les passades eleccions municipals. I perquè açò sigui possible només fa falta una cosa: que els trànsfugues renunciïn a l’acta de regidor. Però no ho fan –i açò és el que pens que s’obvia de dir massa vegades- per una qüestió estrictament emocional, d’orgull i de revenja contra el PP i contra na Tonia Gener. Que quedi clar emperò que açò que dic no és cap defensa de la gestió de la regidora del PP en les àrees econòmica i cultural de l’Ajuntament. Ella i el PP són els responsables (amb majúscula) de l’actual situació. Abans i ara la crisi municipal és una crisi del PP.

En qualsevol cas, temps al temps. Segur que encara malauradament no hem vist el darrer episodi.