No cal dir moltes més coses al respecte. L’atenció mediàtica d’aquests darrers dies ha generat anàlisis i opinions de tot tipus, però amb una gran coincidència: les eleccions presidencials dels Estats Units d’Amèrica han estat alguna cosa més que un simple espectacle a l’estil de Hollywood. I val la pena de dir-ho açò, perquè en anteriors processos electorals la percepció i la valoració que es feia des d’Europa era molt més simplista i superficial, una espècie de show electoral incomprensible.
Els EUA es va construir a partir d’un somni, del somni nord-americà, on la indústria cinematogràfica hi va jugar, i hi juga encara, un paper fonamental (val la pena llegir en aquest sentit Somiar Amèrica, d’Imma Tubella, editat per Lleonard Muntaner). Però aquest somni havia entrat després de tants anys de republicanisme neoconservador en un estat de depressió asfixiant. Els nord-americans necessitaven tornar a sentir l’esperança del somni, i Obama ha sabut canalitzar a la perfecció aquests anhels emocionals. Obama es va presentar a les primàries i a les presidencials amb un programa d’actuacions de caire diguem-ne de tipus liberal (de fet la seva idea-força de campanya s’ha basat precisament en un argument típicament liberal, el de generar un context on cada ciutadà pugui confiar amb les seves pròpies capacitats) encara que el liberalisme ianqui sigui difícilment equiparable a les coordenades ideològiques europees. Molts mitjans de comunicació del vell continent s’han referit a Obama com el candidat progressista, front del conservadorisme del candidat republicà. Cal dir emperò que moltes de les propostes demòcrates serien considerades a Europa i a Menorca més pròpies de la dreta o fins i tot dels sectors més ultraconservadores, com pot ser el cas, per exemple, de la tinència particular d’armes o la no abolició total de la pena de mort.
La força d’Obama no s’ha de cercar emperò en el seu programa electoral, encara que aquest segurament tampoc no li ha fet la contra. El seu principal valor és la capacitat de lideratge, d’oferir una narració coherent i creïble del país que volen ser, i de generar il·lusió i esperança. Aquesta és la clau del seu èxit, i és també la raó de què fins i tot hagi sabut seduir Europa. Perquè Europa també va magre de somnis.
Però a més a més, a Europa, també li manquen models. I després de la ressaca de tanta supèrbia europeista, Europa ha d’assumir que més enllà de les distàncies culturals i ideològiques, EUA ha sabut articular un sistema democràtic molt més transparent i participatiu que els de la majoria d’estats del vell continent. Als Estats Units es fan eleccions primàries per elegir els candidats presidencials, s’elegeixen por votació popular determinats càrrecs de rellevància pública, es configuren equips de gestió amb membres tant demòcrates com republicans (com l’actual equip de transició creat per Obama) i es fan referèndums sense complexes. Els elogis de la dreta i l’esquerra espanyoles cap a les eleccions presidencials i cap a la figura d’Obama han estat excel·lents, però ara caldria que ens demostressin que estan disposats a aprendre alguna cosa de tot açò.
(Parèntesi)
El cardenal Rouco Varela surt i demana que a Espanya també es celebri un referèndum per decidir si les unions homosexuals són o no matrimonis. D’acord, Sr. Valera, podem fer tots els referèndums que vostè vulgui (sempre que no vagin en contra dels drets humans), però potser el primer que hauríem de fer és determinar quin pes ha de tenir l’Església catòlica en la societat democràtica. I el primer de tots els primers referèndums hauria de ser sobre la conveniència o no de continuar amb el Concordat Estat espanyol-Vaticà. La segona consulta, vista l’obstinació irracional de la Conferència Episcopal, podria ser segurament sobre la presència o no de les assignatures de Religió catòlica i d’Educació per a la Ciutadania a l’Escola pública.
No hauria de fer falta que se celebrés cap referèdum per fer fora l’Església de molts dels espais públics i “laics” que ocupa, bastaria que es complissin les lleis vigents i que els partits polítics que governen perquè els hem votat fossin conseqüents amb les seves tesis.
Tens tota la raó, però la covardia du a interpretar les coses com no són. La Constitució diu que l’Estat espanyol és una estat aconfessional, però alhora hi afegeix (art. 16.3) que “Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les conseqüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions”. Açò junt amb el Concordat (fruit tots dos d’un temps encara predemocràtic) serveixen de justificació fins i tot a l’esquerra socialista per a no avançar, o avançar a força d’acotar el cap i dir amen, en el camí de la laïcitat. Jo no és que tengui cap interès en fer ara un referèndum sobre el què és i no és un matrimoni, però sí que volia recordar a qui el demanava (monsenyor Rouco Valera) que si se n’ha de fer cap, el primer ha de ser aquell que doni contingut i vigència a la dita aconfessionalitat de l’estat. Ja està bé de dir-nos aconfessionals i jurar el càrrec públic davant d’una bíblia i/o d’un sant crist.
Per cert, felicitats pel teu bloc.
Sí, sí, ja m’ho pens i ja t’he entès. Aquest representant celestial i immaculat s’emapara demagògicament en la desfeta californiana, però Califòrnia continuarà sent molt a pesar seu font de llibertats humanes irrenunciables, i per molta ràbia que li faci hi haurà de conviure com conviuen la Misión Dolores del pare franciscà Juníper Serra, fundador de San Francisco, i el somni americà multicolor del barri de Castro.
No sé per què, pero confiï en Obama. Vaig sentir el seu discurs, i feia molt de temps que no sentia ningú parlar així. Com a orador, la seva tècnica és impecable.
S’han sentit moltes crítiques cap als EUA, últimament, fent referència al racisme present a les seves institucions i a la seva societat. Els europeus som especialistes en criticar als altres i no mirar més enllà del nostre llombrígol, però mir al meu voltant, observ els índexs de presència d’altres races a les nostres societats, i no veig persones d’origen subsaharià, magrebí, gitano… entre els nostres alts càrrecs. Fins i tot Raúl Castro, cap d’Estat blanc d’un país on el 60% de la població és mestissa (un percentatge que minva dràsticament entre els seus alts càrrecs polítics i/o militars) s’ha permès posar de volta i mitja el seu veí del nord pel que fa al racisme institucional. És trist de reconèixer-ho, però els Estats Units, amb les seves dobles morals i les seves contradiccions, han tornat a donar exemple.
Juníper Serra era de Petra, i axí, pedra a pedra va anar eixecant una part important del que avui són “les llibertats” d’aquell país. Tot i la seva vessant “missionera” i “redemptora d’indígenes”, sense saber-ho va començar, amb la fundació de California, un camí que, encara avui no s’ha aturat. I si be és cert que la indústria cinematogràfica ha creat uns EUA virtuals, també ha estat la finestra que ens ha fet arribar San Franciscos quan aquí encara ens sotmetem a Roucos i companyia.