No es pot dir que visquem un bon moment des del punt de vista de la qualitat democràtica. Més bé a l’inrevés, la demosfera (l’atmosfera que respira el poble) està plegada de sensacions i emocions contradictòries que es mouen entre l’obstacle i la necessitat, entre la decepció (i fins i tot la frustració) i l’anhel. Decepció de veure com el sistema d’elecció dels representants del poble, i de creació dels seus governs, permet accedir a les responsabilitats públiques a persones mancades de les mínimes virtuts cíviques i polítiques. I anhel d’una societat que vol créixer en benestar, en justícia i en llibertat.
Però una cosa és decebre i l’altra defraudar. Decep qui no compleix amb les expectatives creades o esperades, i defrauda qui fa ús de la confiança i la responsabilitat públiques per a obtenir un benefici il·legítim. No és de rebut que al parlament de la nostra comunitat política hi hagi cinc imputats en casos de corrupció que, com ens recordava Sebastià Alzamora aquesta passada setmana a l’Avui, representen un 8’47% del total de parlamentaris autonòmics balears. Cinc persones que, certament, no són culpables però sí sospitoses, i a les quals no es pot condemnar públicament però sí exigir la màxima col·laboració amb la justícia, la màxima transparència amb el propi partit i amb la resta de ciutadans, i el màxim compromís amb la legalitat i la democràcia. Tampoc no és assumible veure com els casos de corrupció (o presumpte corrupció) abasten moltes de les nostres institucions: cas Scala, cas Infojove, cas Palma Arena, cas Pla Territorial de Mallorca (amb la presumpte implicació de l’actual diputat d’Unió Mallorquina, Bartomeu Vicens), cas De Santos, cas Andratx, cas Bon Sosec, cas Eivissa Centre, Cas Calvià,… i tants altres que ara no record. Massa frau.
Deia emperò que les sensacions dels ciutadans respecte de la democràcia són ambivalents. La democràcia no són els polítics, però als polítics se’ls confia una responsabilitat democràtica: pensar en el interès general (o com es deia abans, el bé comú). I jo diria, a més, pensar a l’engròs. L’hiperrealisme polític sembla de vegades que ofega l’anhel –utòpic- de pensar més enllà de l’avui i del demà. I sense projecte, i sense anhel, no hi política. I sense virtuts polítiques…
