Haver de decidir entre viure un temps incert i dolorós o viure un temps més positiu però més limitat, no és una qüestió ni senzilla ni insignificant. Però Hannah Jones ha hagut de fer front al dilema, i ha optat por no perllongar la seva vida de forma innecessària. Hannah pateix una leucèmia des de fa més de vuit anys, amb un cor debilitat i malalt. Els metges li han ofert un transplantament de cor, una operació arriscada i insegura tant pel desenvolupament de la intervenció com pels seus resultats. Les garanties d’èxit, diu ella mateixa, són molt limitades, i en el millor dels casos només m’allargaria la vida, però no me curaria. És per açò que ha decidit no sotmetre’s al tractament i ha optat per viure la resta dels seus dies a prop de la seva gent, en el caliu i la calma de la llar.
Ho va dir amb senzillesa i amb claredat, mirant a la càmera, sabent que tothom l’observaria amb desconcert i admiració. L’escena és innarrable. Les seves paraules, i la seva mirada, comunicaven la serenor i la fortalesa que dóna haver viscut tant en tan poc temps, i amb molta tendresa ran de pell.
L’espectador deixa de ser-ho per un moment. I sent al seu voltant tota la maregassa d’emocions encontrades. Ràbia, tendresa, obscuritat, comprensió, tristesa, alegria, desesperació, assossec.
Na Hannah només té 13 anys. Quanta ràbia que sent!
