Educar és una responsabilitat de tothom, i les polítiques públiques –totes, no només les educatives- s’han de dissenyar i gestionar, perquè siguin eficients i transformadores, des de la dimensió transversal de l’educació. Aquesta forma de pensar i actuar, localment i globalment, impulsada per l’UNESCO a finals del segle passat, s’ha constatat com una de les peces bàsiques de les polítiques d’èxit. Tot i açò, encara avui, moltes institucions segueixen gestionant la seva parcel·la –que no governant un projecte- sense contemplar l’impacte sociocultural que generen, que després hauran de resoldre amb noves accions a través d’un bucle inacabable, ineficient i insostenible de psudopolítiques.

Però en el nou context del segle XXI del món occidentalitzat, ningú no pot menysvalorar el paper fonamental de la institució escolar en el marc de la coresponsabilitat educadora. No perquè hagi d’esdevenir l’espai on la societat delegui –i exigeixi- tot allò que no és capaç de resoldre, i li encarregui l’educació sexual, vial, democràtica, d’hàbits saludables, contra la violència de gènere, i infinites coses més; sinó perquè hauria de ser el millor espai per al desenvolupament de les competències per a viure i donar resposta als reptes individuals i col·lectius que integrin els quatre pilars de l’aprenentatge proposats per la UNESCO: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a conviure i aprendre a ser. Açò és el que recull precisament l’objectiu 4 de l’Agenda 2030 aprovada el 2015 en resposta a la crida de l’UNESCO i l’Informe Delors: “Garantir una educació de qualitat, inclusiva i equitativa, i promoure oportunitats d’aprenentatge al llarg de la vida per a tothom”.

(més…)