– 

En política es sol dir que és tan important el fons com la forma. I és cert, i ho és –crec- no només en política sinó també en la majoria de les activitats de la vida pública. El fons és el contingut, el que es diu, el que es fa. La forma és el procediment, el com es diu o com es fa. Però la forma en política va encara més enllà, és també tot l’espai de coherència, de credibilitat i de confiança que envolta al contingut. Salvador Cardús diu, parlant de l’educació, que les formes són la base per a construir el fons. Les formes, les conductes, les accions, són els bous que estiren del carro, dels continguts, de les afirmacions, dels valors. Bé, idò, en política passa una cosa semblant. La forma sense contingut és una parafernàlia de politicastres, d’actors sense guió, ni director ni obra. Però un contingut sense forma és un contingut sense bou, sense la força del convenciment i de l’autoritat.

Demà (dilluns dia 16 de març) es celebrarà el plenari per a votar un nou alcalde/una nova alcaldessa de Ciutadella. És un dia important, sense cap dubte. Ho és perquè s’elegeix a qui haurà de donar la cara pel poble durant els propers dos anys. Ho és perquè assumeix el govern un equip renovat i il·lusionat en fer les coses d’una altra manera. Ho és perquè suposa acabar amb un temps de dèficit democràtic a la ciutat i d’ineficàcia absoluta en el govern i en la gestió d’allò públic. Ho és perquè obre un temps per a la recuperació de la confiança dels ciutadans en la política.

L’acte de demà és sobretot un acte de formes amb molt de contingut. Demà toca comunicar “canvi”, “serenor”, “obertura”. El de dilluns no és una festa, no és una victòria electoral, és un acte de responsabilitat política que implica a tots els partits: als que assumeixen el govern (PSOE i PSM), als que només li donen suport (UPCM) i als que queden a l’oposició tot i ser els màxims responsables de la crisi municipal (PP). Caldria no oblidar-ho demà.

–

Dilluns que ve l’Ajuntament de Ciutadella iniciarà una etapa de renovació i reactivació gràcies al pacte polític entre les dues formacions d’esquerres, PSOE i PSM, i gràcies també al suport d’UPCM. No serà un temps fàcil el que resta de mandat, però almenys ha de ser un temps de recuperació de la confiança i de la dignitat polítiques. I en aquest procés de normalització de la vida pública hi tenen responsabilitat compartida tant el govern com l’oposició. El govern per raons òbvies: ell és qui ha de liderar el canvi. Però també UPCM i PP hi tenen molt a aportar. Si per alguna cosa ha servit el llarg i complicat procés de negociació entre els partits que obtingueren representació municipal a les passades eleccions és per evidenciar aquest espai de coincidència i de complicitat a favor de la transparència, de la participació i del diàleg polític. Especialment el PP, com a responsable primer de l’actual crisi municipal (crisi que és política i econòmica), té el deure d’aportar estabilitat i confiança al consistori, també des de l’oposició.

Podria demanar les mateixes virtuts polítiques als regidors del grup mixt, però no ho faré. Les virtuts no caduquen però només mantenen la seva validesa mentre es practiquen, i es practiquen a temps. L’actitud del grup mixt fa massa temps que ha caducat. La legalitat els empara, ningú ho dubte. Però la legitimitat és alguna cosa més que una norma. És legítim abandonar el partit amb el qual es van presentar a les eleccions i no renunciar al càrrec que van obtenir a través seu? És legítim comprometre’s amb l’electorat en un sentit i després fer una altra cosa? Els tribunals no jutjaran ningú per incomplir un programa electoral, ni tampoc per mantenir un càrrec fora del partit, però democràticament aquesta actitud és rebutjable perquè corromp la voluntat expressada pels ciutadans.

Fins ara els trànsfugues han legitimat la seva actuació dient que la gent havia votat a Llorenç Brondo, però açò no és cert. El nostre sistema electoral, ens agradi o no, es fonamenta en els partits. La legitimitat recau en els partits polítics, tot i que les actes de regidors siguin personals. En qualsevol cas, ara Brondo ja no hi és. Què els legitima ara? El seu temps s’ha acabat. La manca de rigor, de diàleg i d’implicació en la tasca de govern els deixa sense credibilitat a l’oposició. Ara només cal esperar que no facin de la rancúnia, la resignació i les ànsies de venjança les seves companyes en l’afer polític.

El nou temps no podrà ser un temps de grans projectes, ni de grans inversions, açò ho sabem tots. Haurà de ser un temps d’ambició moderada i de tracte exquisit. De transparència i de participació. De seny i d’austeritat. I sobre tot de recuperar la confiança i el respecte per a la màxima institució local. Tot el contrari del que ha aportat el govern de Brondo durant aquests dos terribles i insuportables anys.

A la fi tenim una xifra econòmica sobre la proposta que fa l’Estat en la negociació per al nou finançament de les Illes Balears. El govern de Zapatero ha comptabilitzat en dos-cents els milions d’euros anuals que s’haurien d’afegir a l’aportació actual. Aquesta xifra no satisfà ni la societat civil ni les diferents formacions polítiques illenques, ni tan sols el PSIB-PSOE que governa tant allà com aquí. Tothom coincideix a afirmar que dos-cents milions són del tot insuficients per donar resposta a les necessitats dels ciutadans de les Illes; unes necessitats que fins ara, des de Madrid, s’havien mesurat com necessitats de gent rica, tòpic aquest que durant molt de temps ens han impossibilitat de gaudir d’un nivell de benestar i de serveis públics equiparables als de la resta de l’Estat. I no som més rics que la resta, ni cobram uns sous més elevats que ningú, ni tenim una renda per càpita superior. En molts casos és a l’inrevés. Però, en canvi, ens és més difícil accedir a un habitatge, els nostres productes tenen més dificultats per competir en el mercat global, els ciutadans de cada illa pagam fins a 95 euros per botar d’illa en illa, tenim una sanitat i una educació mal equipades, etc. Açò sí, som els que més contribuïm a la borsa comuna de l’Estat i els que menys rebem. Som els que, com expressen les primeres balances fiscals oficials publicades l’any passat, tenim el dèficit fiscal més negatiu en el conjunt de l’Estat.

El nou sistema de finançament que ara es negocia ha de complir el mandat de la llei orgànica que es diu Estatut d’autonomia de les Illes Balears, i que es fonamenta en el principi d’autonomia financera. És evident que aquest no és el model dels sobiranistes ni dels confederalistes, ni tan sols dels més federalistes. Tots aquests hauríem optat per un model financer foral basat en el concert econòmic; però aquesta no és ara, malauradament, la qüestió d’urgència. Tot i açò, no hem de deixar que la urgència ens faci perdre de vista l’important. Com deia abans, ara per ara és fonamental que el finançament compleixi els principis estatutaris renovats el 2007: fet diferencial de la insularitat (o pluriinsularitat), increment de la població i dèficit històric. Aquests són els elements principals que han de permetre equiparar Menorca, Mallorca, Eivissa i Formentera amb la mitjana estatal de despesa pública per càpita. L’equitat és precisament això: tractar de forma distinta a qui és diferent per tal que tengui els mateixos drets i les mateixes oportunitats. L’equitat és la igualtat amb justícia. El nou sistema de finançament només serà just amb les Illes si és equitatiu, si aconsegueix que els ciutadans d’aquí tinguem la mateixa ràtio de llits hospitalaris per habitant, el mateix nombre d’ordinadors per aula, la mateixa oferta televisiva en llengua pròpia, o que el cost del transport aeri entre illes i entre les Illes i l’Estat sigui equiparable al transport ferroviari de la península.

De què depèn, ara, que les Illes assoleixin un bon acord de finançament? Depèn de nosaltres i d’ells. Quina resposta més absurda, no? Però tanmateix val a dir-ho clarament. L’acord definitiu dependrà de la visió i del model d’estat de qui governa precisament açò, l’Estat. O sigui el PSOE. I en aquest sentit, els que som perifèrics ho hem tingut sempre bastant difícil.

Però també depèn, i sobretot, de nosaltres, de la capacitat dels nostres ciutadans per reivindicar el que és just. Crec que en aquest sentit s’ha començat a construir un “acord nacional” (d’aquella nació política que es diu Illes Balears) en el qual s’han implicat sectors ben diversos de la societat civil balear. També depèn del nostres polítics, dels nostres líders polítics i de les nostres formacions polítiques. Ara és l’hora de demostrar aquells avantatges que ¾diuen¾ té açò de ser un partit estatal. Fins ara, en canvi, s’ha demostrat el contrari. Qui té més capacitat d’influir sobre l’Estat és aquell que té la llibertat de defensar als seus ciutadans sense renúncies ni claudicacions. Qui ha defensat amb una veu clara i directa els interessos de les Illes, i de Menorca, al Congrés i al Senat han estat majoritàriament els parlamentaris nacionalistes perifèrics. És hora de veure per a què serveix tenir açò que es diu PSIB-PSOE governant a les ¾i no, les¾ Illes. Les Illes les governa també una altra esquerra i un altre nacionalisme.

José Bono, president del Congrés de Diputats, acorda organitzar un homenatge a Sor Maravillas (Maria Margarita Pidal), religiosa perseguida durant la Guerra Civil i canonitzada per Joan Pau II. L’acte contempla col·locar una placa en una de les sales del Congrés que en aquella època formava part de l’edifici on vivia la monja catòlica. Finalment, l’acte no es realitza. Pel camí no hi faltaren els retrets de Bono: “en el Congreso hay mucha santa y algún malo… y los del propio partido son unos hijos de puta”. (Novembre 2008)

Juan Alberto Belloch, alcalde de Zaragoza, ordena que el carrer General Sueiro passi a dir-se San Josemaría Escrivá de Balaguer, nom del fundador de l’Opus Dei. Sueiro va ser un dels capitans generals que es rebel·laren amb Franco, però Escrivà de Balaguer no era menys entusiasta dels principis fonamentals del franquisme. (Febrer 2009)

Esdeveniments d’aquest tipus es repeteixen una i una altra vegada. I és que per molt que es digui el contrari, la nostra societat encara no ha assumit què significa viure en una democràcia laica i en el marc d’una constitució aconfessional. Defensar la llibertat de consciència i la llibertat religiosa no significa impedir que el fet religiós es pugui expressar en l’esfera pública, però tampoc significa que les institucions polítiques hagin de donar rellevància pública als dirigents religiosos d’una confessió (encara que aquesta sigui la que ha format i forma part de la nostra realitat històrica i cultural més actual). I és evident que una monja canonitzada o un fundador catòlic ultraconservador no són una aportació als valors cívics públics sinó als valors vitals privats, alguns dels quals són incompatibles i contraris al sentit democràtic.

Les posicions ideològiques dels dos partits casa-comú (PP i PSOE) s’havien definit sobretot en base als eixos dreta/esquerra i espanyolisme/regionalisme, però cada vegada és més evident l’existència d’un altre eix-força des del punt de vista cultural i democràtic que els transcendeix: liberalisme/dogmatisme. Liberalisme, o llibertarisme, o republicanisme cívic. Dogmatisme, o conservadorisme, o clericalisme.

Tots dos, PP i PSOE, tenen a casa outputs liberal-laïcistes, per dir-ho d’alguna manera, i tots dos tenen outputs característics del dogmatisme catòlic. Però són els seus inputs antiliberals els que no permeten avançar a aquesta democràcia en el camí possible d’una autèntica autonomia del poder polític respecte del poder religiós. Ho hem vist en temes com l’Educació per a la Ciutadania i el Drets Humans, en la revisió del finançament de l’Església Catòlica, o en la presència d’elements de significació religiosa en actes de les institucions polítiques. El darrer exemple d’aquesta intervenció ofensiva, esdevingut a Itàlia, es diu Silvio Berlusconi que, amb el suport moral del Vaticà, ha vulnerat tot l’Estat de Dret perquè la seva opció de vida tengui una transcendència pública, en la vida de la jove en coma vegetatiu Eluana.