La veritat és que els darrers esdeveniments d’estora vermella en relació a la recepció digital dels canals de ràdio i televisió en llengua catalana no clamen a l’optimisme. Em referesc, és clar, al nou conveni signat el mes de gener passat entre el govern balear i el govern del Principat. Un pacte que, com molt bé deia el filòleg Joan Melià al Diari de Balears (19/02/2009), està al servei “d’aquells que volen que els canvis siguin –en això del català- per a anar cap enrere, com els crancs.” Amb el nou acord no haurem avançat res, a l’inrevés; es pot dir fins i tot que es produeix un retrocés respecte del conveni del 2004 entre Jaume Matas i Pasqual Maragall. Aquell parlava de la recepció conjunta de TV3 i Canal 33, aquest en canvi només assegura la recepció a les Illes de TV3 i la “possibilitat futura” d’un segon canal. I no d’un TV3 sencer, sinó a temps parcial: fragments en obert i fragments enfosquit.

Des del punt de vista nacional, però també des del punt de vista de les llibertats, aquest darrer acord signat és del tot insatisfactori. No garanteix la presència suficient d’una oferta televisiva en català i coarta la llibertat dels ciutadans a elegir una programació de qualitat (o no).

El PSM de Menorca, cap el mes de juny de l’any passat, va presentar conjuntament amb el Bloc per Mallorca una proposta al Parlament de les Illes per assegurar la presència del català a la TDT, on reclamava al Govern balear, entre d’altres coses, (1) la recepció mútua de les emissions dels canals de televisió de l’EPRTVIB (IB3) i de la CCRTV (TV3, Canal 33-K3, 3/24 i 300); (2) un acord en el mateix sentit amb la Generalitat Valenciana; (3) la concessió per part del Govern de l’estat dels canals múltiplex necessaris perquè açò sigui viable; (4) i finalment la posada en marxa de canals TDT de cobertura a tot el territori de l’estat per a la difusió de les televisions que utilitzen el català, el gallec i l’èuscar. Tot i que la proposta es va aprovar al Parlament en aquests termes, el Govern ha actuat de forma molt poc ambiciosa i sense el més mínim sentit nacional.

Pens que la resta de partits integrants del Govern (els partits del Bloc per Mallorca i el PSM-Entesa Nacionalista-Verds), hauríem de ser més exigents al PSIB-PSOE en aquesta qüestió. No és un tema en absolut insignificant, i ens hi juguem la credibilitat.

Fa uns dies que ha mort Eluana. Un fatal accident havia portat a la jove a un estat vegetatiu irreversible que ja durava 17 anys. Eluana no havia tingut temps de fer el testament vital. Tots sabem que hem de morir, però la mort no sempre avisa a temps.

Ella no podia parlar, però sí que ho podia fer la seva família més íntima, el seu pare. I segons la versió d’aquest, la voluntat d’Eluana no hagués estat mai la de perllongar la vida biològica de forma artificial i sense cap esperança clínica de recuperar-se. El dret de viure no és el deure de viure, i molt menys el deure de sobreviure en condicions de patiment humà i de sofriment físic; d’agonia perllongada quan se sap que ja està tot fet. És cert que aquest no és el cas d’Eluana. Ella ja no patia ni sofria perquè era morta psicològicament, irreversiblement morta. L’estat té el deure de defensar i protegir la vida. I defensar i protegir la vida durant el camí final de traspàs significa respectar la voluntat pròpia, la voluntat del pacient, o la voluntat dels familiars i les persones més íntimes en casos com el de la jove italiana. El pare d’Eluana feia aquestes afirmacions molt sentides i esfereïdores en una preciosa entrevista publicada a El Pais: “la condemna a viure sense límits és pitjor que la condemna a mort”.

Per sort, a l’estat espanyol es reconeix el dret del pacient que pateix una enfermetat irreversible i mortal a rebutjar el tractament mèdic. Açò no és emperò suficient. Cal anar més enllà, i reconèixer de forma més amplia i més precisa el dret a morir dignament. El dret no obliga, només ofereix oportunitats. O millor dit, sí que obliga. Obliga a que el metge respecti la voluntat del pacient.

És indignant que algú, en les actuals circumstàncies, pugui acusar al pare de la mort de la seva filla, com ha fet l’Església catòlica o el primer ministre conservador Silvio Berlusconi. Ambdós demostren una absoluta falta de sensibilitat humana i de lleialtat democràtica. L’actuació de Berlusconi per obligar a través d’un decret a mantenir en estat vegetatiu a Eluana en contra de la voluntat del seu pare, i en contra de la legalitat vigent, és impròpia d’un primer ministre. El decret de Berlusconi, finalment no acceptat, pretenia actuar en contra d’una sentència judicial (és a dir, substituint el poder judicial) i en contra d’una legislació que havien aprovat les cambres parlamentaries (és a dir, substituint el poder legislatiu). Un despropòsit que no ha respectat ni tan sols el dol d’un pare que ha perdut a una filla.

Però la intolerància moral de Berlusconi i del Vaticà han empès a Beppe Englaro, pare d’Eluana, perquè faci del seu dol una lluita a favor del dret a morir dignament i en contra del projecte de llei que nega a qualsevol persona la possibilitat de renunciar a la hidratació i alimentació artificials en estat vegetatiu, i considera no vinculant la voluntat dels pacients. La manifestació de dissabte contra la iniciativa de Berlusconi ha estat tot un èxit.

. 

En un dels anteriors post-its parlava del paper del carrer com espai i temps de socialització dels infants. No val la pena repetir-ho. Però sí que val la pena escolar (i veure) aquesta cançó del grup Inventari, Es meu carrer, que és un oportú homenatge-record nostàlgic-reivindicació del carrer com espai de joc, i de convivència.

.

L’altre dia parlava al fòrum d’hivern del PSM sobre les identitats dels actuals agents educatius, i deia que si alguna cosa comparteixen tots ells és la intencionalitat educativa. Una persona, o una institució, o una activitat,… esdevenen educatius –explícitament educatius- quan tenen consciència, voluntat i intencionalitat de ser-ho. La família i l’escola són, sense cap dubte, els principals agents educatius. Ambdós, emperò, reclamen de la resta de la societat una major implicació en la tasca d’educar. Quan la ciutat assumeix aquesta implicació, en pren consciència, la planifica, la interioritza, l’explicita,… aleshores la ciutat esdevé ciutat educadora. Esdevé un agent educador.

Divendres passat va tenir lloc al Cercle Artístic de Ciutadella la primera de les conferències que ha organitzat l’associació de vesins Ciutadella Vella sobre la ciutat des de la perspectiva l’educació. Em sembla una iniciativa molt positiva, especialment si tenim en compte que Ciutadella es va adherir a la Carta de Ciutats Educadores (i també a l’associació internacional que la promou) l’any 2000, i va aprovar el seu projecte educatiu de ciutat l’any 2004. En altres escrits ja he fet una valoració de com crec que s’han desenvolupat aquests compromisos, i quines han estat les principals debilitats en l’execució d’aquells acords. En qualsevol cas, com sempre sol passar, els fracassos d’aquell procés tenen com a expressió més grandiloqüent la falta de planificació i ordenació de l’espai públic (plaça des pins, plaça des Born, voreres, l’orientació dels carrers, els carrils bicis, estació de busos, camins escolars, etc…… per cert, on és el bicing que s’havia de posar en marxa l’estiu passat?). La iniciativa de Ciutadella Vella és tot un gest a favor de la reflexió i de la planificació de la ciutat des la perspectiva de les persones, que esper que l’actual govern municipal sàpiga valorar i incorporar en la seva gestió diària.

Aquests dies també hi ha un altre esdeveniment que caldria no oblidar, almenys per aquells que pensam que el futur s’ha de construir en clau d’educació. Em referesc al 40 aniversari de l’Agrupament Escolta Federico Pareja de Ciutadella. Caldria no oblidar la rellevància de la celebració per a Menorca, especialment ara que l’oci educatiu no passa pels millors moments. L’escoltisme menorquí ha jugat un paper fonamental en la presa de consciència a favor de la llengua i la cultura menorquines, a favor del paisatge menorquí, i a favor dels valors cívics de tolerància i solidaritat. Els eixos d’educació, fe i país han estat una font generadora de compromisos a favor de Menorca, en forma de militàncies polítiques, culturals, sindicals, associatives o professionals molt diverses. Seria absurd no reconèixer-ho, però seria més absurd encara oblidar-ho.