Eluana
Fa uns dies que ha mort Eluana. Un fatal accident havia portat a la jove a un estat vegetatiu irreversible que ja durava 17 anys. Eluana no havia tingut temps de fer el testament vital. Tots sabem que hem de morir, però la mort no sempre avisa a temps.
Ella no podia parlar, però sí que ho podia fer la seva família més íntima, el seu pare. I segons la versió d’aquest, la voluntat d’Eluana no hagués estat mai la de perllongar la vida biològica de forma artificial i sense cap esperança clínica de recuperar-se. El dret de viure no és el deure de viure, i molt menys el deure de sobreviure en condicions de patiment humà i de sofriment físic; d’agonia perllongada quan se sap que ja està tot fet. És cert que aquest no és el cas d’Eluana. Ella ja no patia ni sofria perquè era morta psicològicament, irreversiblement morta. L’estat té el deure de defensar i protegir la vida. I defensar i protegir la vida durant el camí final de traspàs significa respectar la voluntat pròpia, la voluntat del pacient, o la voluntat dels familiars i les persones més íntimes en casos com el de la jove italiana. El pare d’Eluana feia aquestes afirmacions molt sentides i esfereïdores en una preciosa entrevista publicada a El Pais: “la condemna a viure sense límits és pitjor que la condemna a mort”.
Per sort, a l’estat espanyol es reconeix el dret del pacient que pateix una enfermetat irreversible i mortal a rebutjar el tractament mèdic. Açò no és emperò suficient. Cal anar més enllà, i reconèixer de forma més amplia i més precisa el dret a morir dignament. El dret no obliga, només ofereix oportunitats. O millor dit, sí que obliga. Obliga a que el metge respecti la voluntat del pacient.
És indignant que algú, en les actuals circumstàncies, pugui acusar al pare de la mort de la seva filla, com ha fet l’Església catòlica o el primer ministre conservador Silvio Berlusconi. Ambdós demostren una absoluta falta de sensibilitat humana i de lleialtat democràtica. L’actuació de Berlusconi per obligar a través d’un decret a mantenir en estat vegetatiu a Eluana en contra de la voluntat del seu pare, i en contra de la legalitat vigent, és impròpia d’un primer ministre. El decret de Berlusconi, finalment no acceptat, pretenia actuar en contra d’una sentència judicial (és a dir, substituint el poder judicial) i en contra d’una legislació que havien aprovat les cambres parlamentaries (és a dir, substituint el poder legislatiu). Un despropòsit que no ha respectat ni tan sols el dol d’un pare que ha perdut a una filla.
Però la intolerància moral de Berlusconi i del Vaticà han empès a Beppe Englaro, pare d’Eluana, perquè faci del seu dol una lluita a favor del dret a morir dignament i en contra del projecte de llei que nega a qualsevol persona la possibilitat de renunciar a la hidratació i alimentació artificials en estat vegetatiu, i considera no vinculant la voluntat dels pacients. La manifestació de dissabte contra la iniciativa de Berlusconi ha estat tot un èxit.
