200, només
A la fi tenim una xifra econòmica sobre la proposta que fa l’Estat en la negociació per al nou finançament de les Illes Balears. El govern de Zapatero ha comptabilitzat en dos-cents els milions d’euros anuals que s’haurien d’afegir a l’aportació actual. Aquesta xifra no satisfà ni la societat civil ni les diferents formacions polítiques illenques, ni tan sols el PSIB-PSOE que governa tant allà com aquí. Tothom coincideix a afirmar que dos-cents milions són del tot insuficients per donar resposta a les necessitats dels ciutadans de les Illes; unes necessitats que fins ara, des de Madrid, s’havien mesurat com necessitats de gent rica, tòpic aquest que durant molt de temps ens han impossibilitat de gaudir d’un nivell de benestar i de serveis públics equiparables als de la resta de l’Estat. I no som més rics que la resta, ni cobram uns sous més elevats que ningú, ni tenim una renda per càpita superior. En molts casos és a l’inrevés. Però, en canvi, ens és més difícil accedir a un habitatge, els nostres productes tenen més dificultats per competir en el mercat global, els ciutadans de cada illa pagam fins a 95 euros per botar d’illa en illa, tenim una sanitat i una educació mal equipades, etc. Açò sí, som els que més contribuïm a la borsa comuna de l’Estat i els que menys rebem. Som els que, com expressen les primeres balances fiscals oficials publicades l’any passat, tenim el dèficit fiscal més negatiu en el conjunt de l’Estat.
El nou sistema de finançament que ara es negocia ha de complir el mandat de la llei orgànica que es diu Estatut d’autonomia de les Illes Balears, i que es fonamenta en el principi d’autonomia financera. És evident que aquest no és el model dels sobiranistes ni dels confederalistes, ni tan sols dels més federalistes. Tots aquests hauríem optat per un model financer foral basat en el concert econòmic; però aquesta no és ara, malauradament, la qüestió d’urgència. Tot i açò, no hem de deixar que la urgència ens faci perdre de vista l’important. Com deia abans, ara per ara és fonamental que el finançament compleixi els principis estatutaris renovats el 2007: fet diferencial de la insularitat (o pluriinsularitat), increment de la població i dèficit històric. Aquests són els elements principals que han de permetre equiparar Menorca, Mallorca, Eivissa i Formentera amb la mitjana estatal de despesa pública per càpita. L’equitat és precisament això: tractar de forma distinta a qui és diferent per tal que tengui els mateixos drets i les mateixes oportunitats. L’equitat és la igualtat amb justícia. El nou sistema de finançament només serà just amb les Illes si és equitatiu, si aconsegueix que els ciutadans d’aquí tinguem la mateixa ràtio de llits hospitalaris per habitant, el mateix nombre d’ordinadors per aula, la mateixa oferta televisiva en llengua pròpia, o que el cost del transport aeri entre illes i entre les Illes i l’Estat sigui equiparable al transport ferroviari de la península.
De què depèn, ara, que les Illes assoleixin un bon acord de finançament? Depèn de nosaltres i d’ells. Quina resposta més absurda, no? Però tanmateix val a dir-ho clarament. L’acord definitiu dependrà de la visió i del model d’estat de qui governa precisament açò, l’Estat. O sigui el PSOE. I en aquest sentit, els que som perifèrics ho hem tingut sempre bastant difícil.
Però també depèn, i sobretot, de nosaltres, de la capacitat dels nostres ciutadans per reivindicar el que és just. Crec que en aquest sentit s’ha començat a construir un “acord nacional” (d’aquella nació política que es diu Illes Balears) en el qual s’han implicat sectors ben diversos de la societat civil balear. També depèn del nostres polítics, dels nostres líders polítics i de les nostres formacions polítiques. Ara és l’hora de demostrar aquells avantatges que ¾diuen¾ té açò de ser un partit estatal. Fins ara, en canvi, s’ha demostrat el contrari. Qui té més capacitat d’influir sobre l’Estat és aquell que té la llibertat de defensar als seus ciutadans sense renúncies ni claudicacions. Qui ha defensat amb una veu clara i directa els interessos de les Illes, i de Menorca, al Congrés i al Senat han estat majoritàriament els parlamentaris nacionalistes perifèrics. És hora de veure per a què serveix tenir açò que es diu PSIB-PSOE governant a les ¾i no, les¾ Illes. Les Illes les governa també una altra esquerra i un altre nacionalisme.
